CINC LLIÇONS DEL MEU BÀSQUET

Sovint es diu que l'esport és una escola de la vida. Penso en un escrit mínim (i també mini) per aquestes dates nadalenques en que anem atrafegats, se'ns acumulen els àpats en família i hem de fer diverses coses.

De vegades em demano per què estic tant enamorat del bàsquet i no, per exemple, de les bitlles. John Wooden dèia que l'esport revela el caràcter, més que no pas el forma (o el de-forma). Jo li agraeixo al bàsquet el fet de premetre'm descobrir la manera com és la gent i com sóc jo.

Carburo una línia argumental (ara que els guionistes estan de vaga és tot un què fer-ho) per aquest escrit llampec. Penso quelcom que reculli algunes reflexions útils, i a continuació plantejo algunes lliçons pràctiques del bàsquet que m'agrada i que penso que són collita pròpia:

1. "Recuperem la pilota per poder atacar". Tot i que estem convençuts de començar la casa pels fonaments (i per tant diguem, seguint aquesta idea popular, que la defensa és l'inici per construir un equip), hem d'adornar la defensa de manera que sigui llaminera i evoqui el camí més directe per atacar. Ras i curt, convoquem la defensa amb un esperit festiu-ofensiu.
2. "Els jugadors són problemàtics només segons la manera que els veus i els tractes". No hi ha res pitjor que posar etiquetes a la gent. Els jugadors els has de saber tractar, i això no només significa ser dolç i amable, sinó en moltes ocasions ser dur i directe sense faltar-los al respecte.
3. "La nostra feina ben feta ajuda a situar-se els jugadors en el seu rol". Si sabem desplegar bé el nostre rol (i ja sabem pel nou Estatut d'Autonomia com difícil resulta "desplegar" quelcom), els jugadors completaran el que falta del mapa. La nostra posada en escena els convida a relacionar-se d'una determinada manera amb nosaltres.
4. "El compromís no és de paraula, és amb els fets". Com diu el President Montilla: "fets i no paraules". És difícil aprendre que no hem de vendre la moto ni omplir-nos la boca de sermons: la nostra manera d'actuar no ha de tenir fissures ni portar a possibles equívocs.
5. "Una estratègia per sobreviure és insuficient; cal dotar-nos de projecte". Hi ha una interessant diferència entre viure i senzillament sobreviure. La supervivència deixa un espai molt minso a crear un projecte, a plantejar-se fites, a caminar per assolir-les. Un entrenador que vulgui fer-la grossa ha de tenir en compte les quatre lliçons anteriors i arrodonir-les amb aquesta.

Us desitjo un feliç 2008 a tots els lectors de meu bloc. Per aquells que hi invertiu de debó en el vostre projecte personal, pronostico èxits per les fites que heu estat fixant-vos pels propers mesos.