Aquest cap de setmana, després de gairebé 3 mesos i més de 20 partits de Promoció que he arbitrat, és el primer cop que sento que la graderia s'encén i em critica sense pietat.
Puc entendre que, en un certs moments del partit, els pares i mares discuteixin una decisió arbitral. Puc entendre que no estiguin d'acord amb mi. Però us haig de dir que aquest cap de setmana arbitrava categoria mini i pre-mini, i sobta sentir segons quins comentaris.
Després d'uns minuts de sentir la mateixa cantarella et dones compte que et comencen reclamant insistentment uns tres segons que no són i després entren en les de desqüalificacions i els insults. Com si en alguns llocs de Catalunya l'esport nacional des de la grada fos l'insult i la crítica.
I el més gros de tot això és que veus que els comentaris arriba un punt que no tenen cap relació amb el joc, ni amb la pertinència de les teves decisions. Primer et reclament alguna cosa que no és, i tu ja ho saps que ho estàs fent bé, però quan es cansen de reclamar passen a l'insult per l'insult.
Aquest cap de setmana vaig notar que si bé encara ara som un esport més cívic que el futbol, sempre hi ha aficions que troben l'insult amb facilitat i el fan servir de manera desvergonyida. Un recurs que passa a formar part de la cultura d'aquell club i que ens porta als àrbitres a identificar emocionalment els pavellons amb relació a la seva afició. I, malauradament, també ens porta a fer-nos preveure en futures visites com (poc) respectuosos imaginem que seran amb la nostra feina.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada