EDUCAR EN ADOLESCÈNCIA

Passen els anys i en la societat es respira un creixent neguit associat a l'educació d'infants i adolescents. No és només un neguit dels pares i mares, sinó una realitat compartida per mestres i també pels entrenadors.

Sovint ens cenyim a una explicació que implica un circuit o cercle viciós. A continuació apunto algunes idees que circulen i que alimenten aquest cercle viciós, i que ens permeten afiançar una visió monolítica de la realitat que ens impedeix afrontar el canvi amb èxit (o mirat d'una altra forma, ens permet mantenir-nos fidels al no canvi, i per tant tenir èxit en no canviar). Allò que el creador del psicodrama Jacob Levy Moreno anomenava "conserves culturals".

De vegades comencem dient els temps han canviat. És tant evident que l'època actual és diferent a fa 20 o 40 anys no ens dona més informació sobre la joventut. Que hagi canviat no implica que necessàriament hàgim anat a pitjor. Dir que hem anat a pitjor és un judici excessivament simplificador de la realitat social en la que vivim.

Els joves d'avui en dia no respecten el que tenen. Els avenços de la democràcia i de les anomeades societat del benestar han donat comoditats. Segons quins sectors crítics (una vessant catastrofista que s'ha apoderat del ram de l'educació) argumenta que ha des-valoritzat la necessitat de guanyar-se les garrofes. Lluny de ser conseqüència directa del que els pares poden donar ara als seus fills, estem davant una assumpció que pretén donar-nos certeses però que està equivocada: més comoditats materials no implica, necessàriament, que no es respecti o es valori el que es té.

Les figures d'autoritat estan posades en dubte. Pares i mares que els costa relacionar-se amb els seus fills i fills, mestres que no poden presentar els continguts de l'assignatura per que estan en situacions precàries per manegar el grup, entrenadors que tenen queixes airades dels jugadors cap als àrbitres... Es tracta realment d'un problema d'autoritat? O bé és un problema de que les tècniques i recursos que maneguem les famílies i la comunitat educativa són insuficients pels reptes que hem de fer front?

Tot plegat ens apareix la necessitat de revisar els rols educatius tradicionals i veure si la fesomia amb que els confeccionàvem és una maniobra intel·ligent per manegar els reptes que tenim davant. Sóc del parer en que hem de trencar primer el motllo de l'educació tal com l'hem viscut i recreat durant les darreres dècades per poder abraçar fòrmules més enginyoses. Hem de refundar el vincle educatiu siguent capaços de modificar les pautes que, sense revisió veritablement crítica, ens porten a fracàs continuat amb el que fem.

No és només que el temps hagin canviat, que als joves tinguin més facilitat per accedir als béns bàsics (i d'altres que no ho són), i que les figures d'autoritat han de afiançar-se en el panorama educatiu. També ens trobem amb que la tècnica educativa ha avançat molt poc, i que la recerca (ja sigui aplicada a la pròpia praxi del grup, com puguin ser la tècnica dels grups operatius; o bé recerca bàsica, sobre la base de neurociències, PNL o avenços en teoria de la comunicació humana) no arriba a les llars, les aules i les pistes. Així és francament difícil de tirar endavant tot el que comporta educar amb èxit i satisfacció.