EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, d’octubre 25, 2007

LLUNY DEL QUE DIEM VOLDRÍEM HAVER ESTAT, PERÒ SEMPRE APROP DEL QUE VOLEM SER

Feia temps que no escrivia en la vessant de gestió esportiva, en concret avui sobre funcionament de club i dirigents. He tingut un flaix mentre revisava la pàgina dels meus serveis professionals i se m'ha acudit una idea per un article. Sovint funciono d'aquesta manera: tinc algun flaix, de cop i volta, i de seguida que puc me'l poso a escriure. O simplement ho anoto per quan tinc una mica de temps per desenvolupar-ho.

De vegades les associacions esportives, comandades per una sèrie (sovint reduïda) de persones de la Directiva, comencen a operar en un camp que és nou per a molts d'ells i elles (són bàsicament pares i mares d'esportistes). En aquest començar a funcionar es crean una sèrie d'hàbits o estereotípies (com diria Pichon-Rivière), pautes de comportament grupals que estructuren el funcionar de la Directiva, però alhora també l'horitzó de tot el club. El desig de la Directiva no esgota els desitjos dels socis, però marquen un horitzó.

És possible que ens trobem que les persones que comanden el vaixell perden de vista l'horitzó global del camp on operen per tal de solucionar el que interpreten com inmediat i urgent: les fuites d'aigua del dia a dia. Així el vaixell pot anar a la deriva. També pot passar que l'accionar diferents projectes sumi una sèrie d'esforços, però que no s'encaminin cap a un port determinat, sinó que siguin propostes inconnexes i que a la llarga perjudiquen l'orientació global del projecte.

La metàfora del vaixell em serveix per dir que les associacions esportives tenen un neguit continuat i gairebé malaltís pel dia a dia. No es tracta d'enunciar que preocupar-se del dia a dia sigui perjudicial, però cal dir que sovint es perd de vista el funcionament estratègic de l'organització, i per tant no se sap cap a on es navega.

Quan passen les temporades i s'ha instal·lat una certa pauta que ha passat desapercebuda per la gent del club, o que no li han donat importància, pot aparèixer una preocupació per canviar amb el que es fa. Però el que es va fent, en la lògica d'un poderós motor per mantenir les coses igual i sense canvis importants a partir de "l'anar fent", arriba un punt de vol ser desafiat. I ens costa de desafiar-lo i trencar els esquemes previs, que es viuen com naturals i innegociables. Vaja, gairebé com el nostre marc constitucional, per fer un paral·lelisme amb l'escena política espanyola.

Quan arriba aquest punt de desig de trencament ens donem una mica més de compte del que ha anat passant. Girem la vista enrera i veiem què hem anat fent, quina història hem constituït. No obstant això, és fictici dir que el que hem fet no ho volíem fer així. De fet, ho hem fet així precissament per que ho hem volgut així, encara que voler-ho així potser ha estat no cuidar-se prou o no mirar-ho des de cert punt de vista, fent segons quin anàlisi.

Per tant, tant per un excés de preocupació (passant per alt altres circumstàncies que podrien ser vitals) com per l'oblit sistemàtic d'alguna veu, assumpte o projecte, el que hàgim fet amb el club és un viu reflexe del que volíem fer, per acció o per omissió.

Aleshores es planteja la necessitat de no perdre de vista tot allò crucial per la vida de l'associació, i per tant cal adoptar una mirada tant des de dins com també des de fora del que estem fent. La visió des de dins ens permet conèixer què passa, tot i que estem molt lluny de satisfer les necessitats mínimes de constituir un grup de treball. La visió des de fora ens la pot facilitar un supervisor o consultor, fent-nos fixar en les dinàmiques del grup de dirigents que al mateix temps indica una dinàmica institucional.

Tot plegat, les mesures que prenguem han d'anar en una línia de millor planificació: observar la vida associativa, crear un grup de treball, formar-se en la tasca i per la tasca que s'ha de dur a terme, dissenyar polítiques d'acció, demanar supervisió sobre el procés de treball, revisar els resultats dels projectes que hem engegat. Al cap i a la fi, una feina necessàriament professional.