QUAN NO SÓN FUTILS LES REFLEXIONS?

Li agraeixo molt i molt a la Laura haver-me mencionat la conveniència de fer-li certa reflexió a un jugador sènior de l'equip que entreno i de la que ella és delegada. Una frase dita de passada però des del conveciment, que es podria haver quedat en simple soroll de fons després d'una aplaudida victòria, m'ha donat corda per consagrar-me a l'escriptura apassionada d'aquest article, nascut amb forta convicció ideològica i amb el que m'identifico fins el moll de l'ós.

Em demano, en to retòric, sobre un assumpte sobre el que ja fa temps que tinc un criteri format. Per mi les reflexions són sempre futils.

Introducció
En l'educació esportiva, i de fet en l'educació en general, segueix vigent el principi metodològic segons el qual l'educador arremet contra la inmaduresa de l'infant per donar-li convenientment forma. És a dir, l'educador pren partit en l'educació creant un univers artificial per l'infant, un univers que cau del cel de l'educador per instal·lar-se com escenari i espai d'acció de l'infant.

L'infant de vegades és també un adult dret i fet, com per exemple un sènior. Fa anys que he deixat l'esperança inútil d'il·lustrar-los un camí magnífic, sensacional, idoni per amb ells. El camí l'han de fer ells o elles, però no pas sols. L'apassionament que tinc durant les darreres setmanes amb els grups (veure entrades recents com La importància de l'emergent als grups, Liderar o coordinar?, Rols, Incursions als grups), fruit d'anys d'un profund procés d'elaboració personal, és precissament acompanyar-los.

Mirant la reflexió amb lupa: consideracions ètiques
La reflexió com instrument crea i consolida una determinada relació entre l'entrenador i l'esportista, cenyint-nos a partir d'ara a l'àmbit esportiu. El tipus de relació que estableix és de dependència, i de vegades fins i tot manipulació. Educar a través de la reflexió és perillós, encara que per un ampli ventall de població sigui la manera de fer creure la gent en quelcom. S'educa gràcies al seny que li mostrem a l'esportista. I dic que és perillós, sobretot, ja que podem voler tenir la raó, com entrenadors, sobre qüestions que són perfectament prescindibles pels esportistes. El que per nosaltres és important pot no ser-ho per l'esportista.

Fem un judici de valor, enunciem una reflexió i ens quedem tant amples. No ens prenem la molèstia d'observar sense jutjar, ni de demanar-li què vol fer a aquella persona que tenim a l'equip, sinó que fixem i projectem el nostre desig en els esportistes. No estaria de més donar-nos compte que la reflexió és una camí sutil per crear dependències.

En la mesura que estem establint un tipus de vincle determinat amb els esportistes, és crucial que ens fixem una mica més en com queda definida la relació. Potser així podríem veure que es poden arribar a adscriure, des de posicions de poder o autoritat com ara la de l'entrenador/a, certs rols a les persones. Cal adoptar una mirada, una perspectiva epistemològica diferent a la que maneguem en la nostra cultura per adonar-nos que aquells rols els epsortistes potser no volen actuar-los.

Més consideracions: resultat i efectes pràctics de la reflexió
Més enllà d'aquestes consideracions ètiques (referit al sentit que ètic serà allò que s'ajusti al desig de la persona, al seu projecte), ens estem plantejant el canvi des d'una òptica que resulta contraproduent. La reflexió no la podem comptar entre les estratègies que puguin assolir més èxit per abordar el canvi d'actituds, que en el fons acaba sent el nostre objectiu pedagògic. Fer reflexionar és forçar molt les coses, i forçar-ho d'una manera que en general els alumnes (i també els esportistes) han après a respondre satisfactòriament la nostra ànsia de sentir-los enunciar un discurs pseudoadult convergent amb una certa moral social i educativa.

Cal que ens plantejem com, amb més traça de l'habitual, podem abordar aquestes situacions on el canvi es situa com objectiu operatiu. No volen repetir un episodi de la nostra història com a grup no implica que hàgim de pasar-los la ma per la cara per dir-los què han fet malament, ni tan sols és imprescidible donar-los una advertència amb un to paternalista. Hi ha altres estratègies que ens donen alternatives a un carreró sense sortida, l'educatiu, en el que nosaltres mateixos ens hem ficat.

Després de segles d'una pedagogia que vol convèncer i alliçonar enlloc de situar la persona que aprèn en el lloc de protagonista i del que ha de decidir què vol fer, ara ens venen les presses de voler arreglar-ho tot. I ens oblidem, com hem vingut fet durant suficient temps per gairebé oblidar que hi ha altres estratègies, que sense parar prou atenció en la visió que nosaltres mateixos adoptem del món, no podem veure amb claredat què passa. Afectats pels nostres prejudicis educatius, ens costa pensar que no és només que els joves han canviat, sinó que les estratègies educatives són cada dia més obsoletes i poc operatives.