EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, de juliol 22, 2009

PSICOLOGIA DE L'ESPORT EN EL TENNIS: DOS ASSUMPTES A ANÀLISI

De l'any 2000 al 2008 vaig estar col·laborant intensament amb l'organització d'activitats de la Secció de Psicologia de l'Esport del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya. Vaig conviure amb una munió de psicòlegs, sent jo l'únic aliè en la meva formació: ni psicòleg ni màster en psicologia de l'esport. Alguns dels meus companys treballaven, aleshores, en el camp del tennis.

Per mi aquest ha estat un esport que he practicat de manera puntual en el meu temps de lleure, i que he seguit amb una certa assiduïtat a la televisió. Però la meva reflexió entorn aquest esport no ha anat més enllà. Fins ara.

Fa uns dies Espanya va jugar una eliminatòria de la Copa Davis contra Alemanya. Va ser una eliminatòria força avorrida, amb derrotes de Verdasco i Robredo, i l'aparició in extremis d'un renascut Juan Carlos Ferrero.

Hi ha un parell d'assumptes als que vull treure punta. Per una banda, parlar de les rutines per la sacada en el cas dels jugadors. Per una altra, parlar una mica de la presència dels entrenadors en algunes competicions, o bé absència en unes altres (la majoria).

Si comencem per la sacada (el servei), hi ha un aspecte que voldria dir. Em sembla que el reglament permet agafar dues pilotes per fer el primer i, eventualment, el segon servei. Ara bé, també permet que els jugadors agafin la primera bola i en cas d'errar la sacada, demanar-ne una altra. Què indica seguir una rutina o bé una altra?

Fa uns mesos parlava si havia diferències entre fer una roda d'entrades amb dues pilotes o bé tres. Lluny de ser un aspecte menyspreable, vaig voler-li treure punta. Ara faré eñ mateix amb el tema del servei. A Marbella, durant l'eliminatòria de la Copa Davis, el públic recriminava que un dels tennistes de l'equip alemany, que era Philipp Kohlschreiber, demanés la pilota després de fallar el primer servei.

Per mi aquell fet, no massa comú en els tennistes (esperar-se a veure si fallen per agafar la segona bola), em va donar ales per pensar. I vaig dir-me: "Si agafa les dues boles, el tennista s'està preparant per fallar la primera!" Va ser un flaix potent, i de seguida vaig veure que podia prendre aquest fil per parlar de la preparació de la sacada. Només agafes la segona bola si penses (encara que sigui inconscientment) que vas a fallar la primera. El teu projecte ja grinyola agafant la segona bola, quan no estàs pas obligat.

Algú podrà dir que això no té importància, que és un detall menor. No penso gens ni mica que sigui un detall menor. És simptomàtic que una persona faci quelcom que indica, ni que sigui indirectament, la possibilitat de fallar. No és qüestió d'"intentar" ficar el primer servei, sinó de ficar-lo dins, i a poder ser col·locar un ace.

Anem al segon assumpte. El tema dels entrenadors. En Copa Davis l'entrenador (però que de fet s'anomena "capità") està a peu de pista, com no passa en el circuit professional. Fins aquí podem dir que és un factor diferent del que estan acostumats els jugadors durant el gruix de la temporada. Però el que em sorprèn és el poti-poti de gent darrera de la "banqueta" on està el capità i on descansa i rep instruccions el jugador de l'equip nacional.

Dic poti-poti ja que es barregen els jugadors que no participen del partit, però barrejats amb els entrenadors que durant la temporada preparen als tennistes de l'equip nacional. No m'imagino a Del Bosque en la banqueta de la selecció de futbol i just al darrera Guardiola, Pellegrini i Emery. La sensació és que, a banda que es barregen entrenadors amb jugadors, els entrenadors poden entrar en competència amb el rol de capità de l'equip, el més semblant a l'entrenador d'un tennista però en l'àmbit federatiu de la selecció nacional.

Ja em sembla bé que un tennista pugui enraonar amb el seu jugador... Però aquesta barreja sui generis de tennistes amb entrenadors propis o dels altres tennistes, així com la competència entre entrenadors i capità, em semblen factors de risc. Per una banda, pel que fa al desenvolupament d'una dinàmica grupal dins l'equip nacional, aspecte que hauria de recaure en el capità, sense interferències. Per una altra banda, la possibilitat de confondre els tennistes, que veuen el partit barrejats amb els entrenadors dels seus companys d'equip.

Aquests dos apunts de reflexió serveixen per desembussar segons quins debats reiterats i que avorreixen sobre motivació, cohesió de grup o fins i tot una visió de la comunicació de pa sucat amb oli. Tot plegat la meva lluita és treballar els temes mirant de deixar de costat tot allò que donem per suposat, i mirar de revisar les diferents situacions. Per dir-ho d’alguna manera, la meva aspiració és mirar el que passa amb ulls que no jutgin quelcom com “normal”, sinó preguntar-me en tot moment la funcionalitat de les conductes que fan els esportistes. Aquesta és la manera que entenc com a vàlida per treure l'aigua clara de dinàmiques de treball que, en alguns casos com la munió d’entrenadors, jugadors i el capità de l’equip, poden ser ambigües i perjudicials en el rendiment dels esportistes.