QUÈ ÉS NECESSARI EMPRENDRE I EN QUÈ VAL LA PENA GASTAR-SE ELS DINERS

Avui he tingut un dinar entretingut amb gent de bàsquet. Hem estat parlant de moltes coses, però el tema principal (si es pot dir així ja que de tants mòbils sonant durant l'àpat semblaven més aviat directius d'una emprea que entrenadors de bàsquet) ha estat relacionat amb el mercat potencial al que puc arribar amb l'empresa que he engegat.

Teníem obert el debat de que els clubs, les AMPA's o els ajuntaments podien necessitar consultoria o formació, però que a fi de comptes o els seus dirigents no ho consideraven necessari, o bé feien números i pensaven que no tenien els recursos econòmics per finançar-ho.

La veritat és que la realitat és més que allò que percebem allà fora. Sense ànim de posar-nos especialment més filosòfics del que és costum en aquest blog, dir-vos que percebem però alhora interactuem a diferents nivells amb allò que percebem i per això ens arriba una imtage construïda de la realitat. Es noten les lectures de Gregory Bateson (no confondre amb Gregory House, ja que malgrat ser dos genis, un fou de carn i ossos i l'altre ho és de la petita pantalla). La mirada de l'observador, dèiem, com sabem de fa temps, influeix a allò que està passant i no podem deixar-la de banda, ni ens deixa indiferents.

Com es pot veure, un no pot evitar posar-se filosòfic. Tot plegat, em sento una ment inquieta i emparentat en certa manera amb els filòsosofs peripatètics grecs, que pensaven tot caminant. En el meu cas, davant del portàtil, en el tren o conduint.

Dit això, és cert que dos dels problemes amb els que hem puc trobar són (1) la manca de costum o no percepció de la necessitat de demanar assessorament, per una banda, i per l'altra (2) el fet de considerar que no es tenen recursos econòmics suficients per pagar un servei d'aquesta mena.

Per anem a l'arrel del plantejament: per a alguns de la taula (mentre ens barallàvem per acabar-nos unes amanides pantagruèliques) aquest dos punts (1 i 2) eren vist com un problema, un obstacle o un handicap. Era la mirada sobre uns fets que tenyien i podien fer més negre la situació del que realment pot arribar a ser. Per què mirat amb un altres ulls pot estar tenyit d'esperança i optimisme, que no confondre amb una mirada pueril que no atén a raons. Però, en tot cas, no voldria portar-ho al terreny de l'optimisme i el pessimisme, que són paraules per mi buïdes (o buidades) de significat.

Seguim. Per a mi, per exemple, en això consistia la gràcia de centrar-me en aquest mercat: assumir precissament el repte de poder triomfar en un àmbit que per alguns no ha estat lucratiu ni especialment exitós alhora de captar clients.

Veure un problema o un repte són maneres diferents de mirar les coses. Jo penso que pot arribar a trencar-se el costum (més fàcilment del que molta gent es pensa) de que les entitats sense ànim de lucre no demanin, habitualment, assessorament. Per a mi cal preguntar-nos: qui ofereix serveis a aquestes entitats i què se'ls pot oferir que els resulti atractiu? Com podem arribar als nostres clients i presentar-los quelcom atractiu?

Com sempre a tot arreu, als clubs els recursos econòmics també són limitats. Anem a fer atractiu poder contractar aquests serveis que oferim amb cura, professionalitat i bona imatge, i vincular-ho a processos personals i organitzatius que aportin sensacions que no hi eren. Que obrin la porta a la satisfacció, l'autoconeixement i la utilitat a les persones dins de les institucions esportives que vulguin tenir aquesta experiència. I si no ens volen contractar és que no els interessa comptar amb l'ajuda per passar per aquesta experiència. Per tant, especialment en el cas de Keysport, s'estaran perdent una oportunitat molt, molt bona.