DISCURS D'UNA ENTITAT ESPORTIVA MEDIOCRE

A mi em dona la sensació de que els clubs esportius han de buscar motors per liderar el projecte d'aquella entitat, ja sigui des de dins de la directiva, en la direcció tècnica, en el grup d'entrenadors/es o bé d'altres col·lectius que vigoritzin l'organització.

Darrerament he vist com un excès d'interès per voler dirigir l'àrea esportiva des de la directiva porta a prendre decisions esportives arriscades i que comprometen el futur esportiu a pocs partits d'acabar la lliga. També he vist com els clubs s'ofeguen en un mar de dubtes i indefinició del projecte i canvien d'entrenador diverses vegades en una mateixa temporada. Però també he pogut comprovar que la importància de la directiva en un club és relativa: la trobes a faltar en alguns moments però hi ha clubs que se'n surten la mar de bé sense directiva o amb una directiva sota mínims.

La veritat és que per a mi la directiva té, a nivell personal, un valor ambivalent. La meva relació amb elles ha quedat lluny de la placidesa en alguns casos. En d'altres ens hem entès força bé, hem parlat el mateix llenguatge, i hem caminat junts per un temps. De fet, n'he viscut de molt diferents a CB Grup Barna, AESC-Ramon Llull, BAM, AB Premià, així com actualment a CB Calella i AE Salesians Mataró. En alguns casos eren presidencialistes; d'altres tenien tendències i neguits per la gestió; altres eren molt familiars i reposades; també les he trobat, en d'altres casos, d'inexistents, d'indiferents, d'inoperants. Algunes, per què no dir-ho, també les he trobat sincerament confiades en els responsables tècnics que hi eren al davant. Aquestes darreres són les que més m'agraden.

Podríem compondre una Balada de la Directiva Trista i Apagada que Esgota les seves Darreres Llàgrimes si estiguèssim al Far West. Però no és el cas. I darrerament penso cada dia a més força i convicció que qualsevol Directiva que es valori ha d'afegir valor a l'organització (valgui la redundància). És per això que hem de buscar eines per adreçar als que endrecen, com comentava en la III Trobada de Directors Tècnics del passat 31 de març. És a dir, per formar i ajudar en la seva tasca a Directives que tenen l'impuls de fer bé les coses però, malauradament, no reuneixen prou (auto)coneixement del grup, reflexió en clau institucional, expertesa en rols i comunicació, així com disseny d'organitzacions.

No val de res fer-nos llàstima i dir que fem allò que podem. No n'hi ha prou. Per favor, la Directiva no ha de ser-hi allà i prou! Ha de voler-hi ser per fer valuosa la seva tasca, per fer-la amb talent i amb professionalitat, per marcar diferències i ser un termòmetre ètic!

Només les entitats mediocres es conformen amb dir que fan el que poden. No és ben bé el discurs de la institució, sinó d'alguns dels seus membres. Però el problema és que ens l'acabem creient tots plegats, passa a formar part del nostre paissatge habitual i l'acceptem com familiar, normal, correcte. Allò que algú ha dit és un lloc comú en la cultura de la nostre organització, s'instal·la i va deixant-nos a tots igual, uniformes. Si, de vegades ens refugiem en dir que fem el que podem, però això només amaga que hauríem d'estar fent alguna altra cosa. Hem de tenir el valor de fer-les, aquelles coses importants i necessàries. I no ens valen excuses.