ESPERAR EL TEU MOMENT

Ahir estava entrenant un grup d'infantils i els vaig insistir, més del que tenia pensat en un primer moment, en una idea bàsica pel joc ordenat: "Espereu el vostre moment".

Jugàvem una arribada de contraatac amb la pilota per la banda, el carril central lliure per arribar en carrera i tallar fins a sota de l'anella, per després continuar-ho aclarint la zona i permetent un nou tall, ara des del costat feble. Una experiència d'arribar jugant que és el segons cop que els portava a aquest grup.

La generació de bàsquet And1 ja fa temps que corre pels patis d'escola i també pels clubs. És inevitable que els jugadors avui en dia vesteixin samarretes de Paul Pierce o Chris Paul. Aquest darrer, de la mateixa manera que Tony Parker, són jugadors d'1x1 per definició, i tenen unes habilitats estupendes.

Això està molt bé. Bases ofensius i anotadors sempre seran benvinguts. El bàsquet modern és així. Però també necessitem que tots els jugadors siguin capaços de jugar amb pausa també, i això implica necessàriament estar quiets en algun moment del joc. Fixar el seu defensor és una de les missions imprescindibles que cal que compleixin els jugadors sense pilota, i no crec que s'insisteixi prou en els entrenaments. Una pausa dinàmica, vull dir. Mirant la pilota, fent ajudes ofensives en les penetracions, anant al rebot. O bé esperant per aparèixer i poder jugar l'1x1.

Hi ha tendència a pensar en termes de col·laboració o bé amb passada, o bé amb bloqueigs, però no tant en termes de fixar l'aparellament defensiu. I és una de la premisses més importants per un bon joc d'equip, en la mesura que jo penso que les aclarides són "el" fonament bàsic del joc col·lectiu, el principi organitzador, en iniciació als esports col·lectius.

Em trobo en un moment professional en que he hagut d'aturar-me. Picava algunes portes però no sabia si em volien cridar per treballar amb mi, o no. Quedar-me quiet ha estat un canvi, un posar-me en marxa, encara que soni estrany. Estava sempre fent el mateix, i si sempre demanes però no t'ho demanen, el que estàs fent és ocupar un rol poc lluït, gens interessant.

He vist com aquest canvi de no trucar més a aquells que no em truquen està funcionant. Ara m'estan telefonant d'altres llocs per oferir-me feina, i m'estic permetent demanar feina a altres llocs més interessants i prestigiosos que fins ara. Com a mínim no estableixo una relació de demanar i demanar. A la Universitat de Barcelona, per exemple. Els proposo algunes activitats i volen comptar amb mi. A més a més ara trobo més llocs que, directament, m'ofereixen feina sense jo oferir-me. Podríem dir que "estic esperant el meu moment", és a dir, que espero que en truquin i em demanin què faig i si els puc ajudar (faig el meu 1x1 amb el client).

Fet aquest breu apunt autobiogràfic, seguiré amb el que anava dient. Els jugadors han de poder quedar-se quiets un moment, respectar un ordre en els talls (una norma dins del joc), per després poder aparèixer i demanar la pilota. Massa jugadors demanen massa sovint la pilota. I el que convé, com també en altres àmbits de la vida, és esperar el teu moment. Hi ha un timing que cal respectar, i si ho fem tot lliga, tot es sincronitza molt més bé.