EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dissabte, de març 28, 2009

LA RELACIÓ AMB LA NORMA

Fa poques setmanes la meva supervisora em va dir que això de fer d'àrbitre, d'aplicar la norma, era un rol molt transferencial. Això vol dir que la gent es movilitza molt a nivell emocional amb aquest rol. És a dir, que a través de la seva relació amb tu (que com àrbitre ets qui aplica la norma) aquella persona parla, expressa i assenyala molts aspectes de la seva persona.

La norma és, per definició, un límit que acceptem per poder dur a terme alguna activitat. En el cas de l'esport, aquests límits figuren al reglament i tothom, encara que desconegui la norma, està obligat a complir-lo si participa del partit.

Avui he viscut una situació insòlita. En el interval entre el tercer i quart període d'un partit de cadet masculí nivell C-1 un dels dos equips s'ha negat a signar les sortides. El capità i el delegat han dit que no ho farien aleshores, que s'esperarien al final de període. Jo els he dit que no es podia començar el període sense la signatura conforme a les sortides. Així, negant-se a continuar el partit, és com hem posat punt final al partit.

En partit havia estat força travat fins aquell moment. Moltes faltes en el rebot per mans a l'esquena i per picar el braç d'un rival en la lluita pel rebot. Eren faltes ben evidents, però que han portat a que el joc es fes espès. Els jugadors visitants s'estranyaven de que assenyalés aquestes faltes, com que els recordés als tirs lliures que es fiquessin la samarreta per dins. El delegat de l'equip visitant, que ha estat el que ha renunciat a continuar el partit, deia que "per ser més grossos no havien de fer més faltes". Per ser més grossos no, però per empènyer si.

Després de les advertències oportunes per tocar la pilota després de cistella, per simular o exagerar contactes i per protestes reiterades, he hagut d'aplicar allò que diu en reglament. Després d'advertir, has de sancionar amb falta tècnica aquelles accions que veus que són mereixedores. Entre les tècniques i les faltes personals, sense oblidar una norma que sovint els àrbitres es prenen a la lleugera (els tres segons), l'afició visitant s'ha enfurismat i ha començat a carregar contra mi. Insults, bromes i al final anar-me seguint per la banda del camp han estat algunes de les seves mesures per mirar de fer canviar el meu criteri.

Parlant amb la meva companya en arribar a casa a dinar, ella m'ha dit una frase que em sembla clau per entendre tot això: "Si els altres caps de setmana no els assenyalen els tres segons o les faltes tècniques, és clar que s'enfadaran amb tu, no tant per què no ho siguin, sinó per que no els assenyalen normalment".

Així, el drama dels àrbitres com jo mateix, d'aquells que ens prenem cada partit seriosament i apliquem el reglament al peu de la lletra i sense concessions, és que s'enfadin amb nosaltres. Així és com la gent entorn del partit s'anima a dir-nos que xiulem malament, quan el que realment passa és que apliquem un reglament de manera íntegra i que alguns entrenadors, jugadors i també públic no coneixen prou bé, ja que no s'aplica amb rigor en cadascun dels partits, sigui la categoria que sigui.