LA FUNCIÓ D'UN SECRETARI TÈCNIC (2ª PART)

Fa uns dies vaig escriure la primera part d'una sèrie de reflexions entorn la figura del Secretari o Director Tècnic, per abreujar-ho DT. Es tracta d'un rol professional poc explorat, del que no coneixem ben bé les seves atribucions, i no obstant està en boca de tots. Tenen un gran poder de decisió, de vegades formen tàndems interessants amb els entrenadors professionals, d'altres vegades els fan la competència o, directament, el llit.

He pensat que hi ha una sèrie de gestos que un DT no es pot permetre's a menys que vulgui devaluar la seva feina de manera accelerada. Així els punts següents serveixen com advertència a aquells que valorin la seva feina, o bé com ruta per tirar-se daltabaix als que estiguin allà pel seu catxé com jugadors o la seva afinitat amb el president (i no són els escollits, sinó que ja estaven per allà, com també he assenyalat en el cas dels tècnics):

Reunions de cara a la galeria. Aquestes trobades als passadissos, quan els periodistes (o els pares) encara estan a les instal·lacions no porten més que a enrarir encara més l'ambient. Jo n'he viscut de situacions surrealistes, en el meu cas amb pares. Xerrar amb una entrenadora al mig del pati d'una escola, i davant la situació (no volguda per mi, però d'alguna manera buscada pel meu cap) els pares acostar-se a veure què passava. Aleshores apareix la compassió per una entrenadora que, després d'adormir-se diversos dissabtes al matí, li estàvem dient que ja no comptàvem amb ella, allà al mig i davant de tothom. Calia fer-ho al mig d'un pati en un dia de portes obertes pels pares? Jo crec que no, que convenia citar-la en un despatx i allà dir-li la decisió que s'havia pres.

Parlar en termes que no siguin tècnics. Masip va dir fa uns dies, després de la desfeta al Palau: "Sentí vergüenza y una sensación de ridículo". La vergonya o el ridícul no són atributs tècnics del joc, no són opinions d'algú entès i responsable del funcionament del club, sinó d'un aficionat i prou. Una opinió tècnica hagués estat, per exemple: "El Ademar ha plantejat el partit de manera excel·lent, nosaltres hem anat en tot moment a remolc". Hagués estat fins i tot un gest cavalleresc haver dit: "Nosaltres no hem jugat un bon partit, tenim molt a millorar, però en qualsevol cas felicito l'Ademar León".

"Pontejar" els tècnics i així desautoritzar-los. Passa sovint que els DT estableixen vincles amb els esportistes, que entren amb una espiral de confessions dels jugadors i de queixes velades pel funcionament de l'equip. Els jugadors, enlloc d'haver d'expressar els seus punts de vista davant els tècnics i els seus companys, descarreguen la seva insatisfacció amb uns "oïdors" externs com són els DT. Tal vegada després els propis DT faran un ús abusiu d'informació privilegiada, comunicant certes situacions als directius, sovint per posar entre l'espasa i la paret als tècnics o mirar d'afavorir algun dels jugadors amb els que tenen un millor tracte o amistat.

Avaluar el funcionament de l'equip en clau episòdica. Que l'equip no funcioni en un determinat partit resulta comprensible. No sempre es pot estar al 100%, com deia fa un dies en relació als jugadors o bé també als alumnes dels cursos d'entrenador/a. No entendre-ho és un tret molt manipulador: si algú a l'equip es relaxa, jo aniré de pet a dir-li que "res de fer el burro". No sempre es competeix al màxim, i encara que des de dalt (president, directius, etc.) es vulgui que els jugadors estiguin al màxim cada dia, no sempre és així. I és important acceptar i entendre que això forma part de la realitat del rendiment dels equips: no sempre es jugarà de la millor manera, sinó que hi haurà dies en que els esportistes (i fins i tot el tècnic) no prendran aquesta decisió d'anar al màxim. Una altra cosa és guaitar si allò que és anecdòtic i puntual es converteix en una tendència perillosa, en una pauta que es repeteix en altres partits.

Després de la desfeta amb Ademar, Masip declara: "No se puede salir a jugar así. Los jugadores tienen que saber lo que significa vestir la camiseta del Barça", manifestó Masip, desencantado e indignado.

I La Vanguardia recull, a més a més: El secretario técnico afirmó que se sintió avergonzado "me gustaría saber si allá abajo se ha sentido esa verguenza que yo he sentido en el palco. Nos hemos quedado con una sensación de ridículo".

Al ser interrogado por la continuidad de Manolo Cadenas, el secretario técnico dijo que "no es momento de personalizar", pero si repartió culpas: "no quiero personalizar, hablo a nivel global y no se ha de buscar un culpable, pero hay una falta de actitud, jugadores que están pero no están, y no podemos dar esa imagen y menos jugando en casa una final como esta".

Enric Masip fue más categórico frente al futuro del equipo y dijo que "ahora viene el parón por el Mundial y no me gustaría que se olvidara lo que ha pasado. Espero que cada uno sea responsable de valorar lo malo que se ha hecho y que también piense en sus prioridades, que primero piense en el club y en su compromiso, sus sentimientos hacia él".

El cert és que, si un DT es posa a personalitzar, acaba per dir: si l'equip no funciona és que jo tampoc estic fent bé la meva feina. A Paco Herrera, del RCD Espanyol, se li va fer la pregunta en la roda de premsa on s'anunciava la destitució de Bartolomé Tintín Màrquez si ell també havia de plegar amb el tècnic. Es va crear una situació tensa, Herrera va dir que ell i el Consell havien pres la decisió (no era només cosa seva), i que en tot cas el Consell decidiria a final de temporada si havia de continuar com Director Esportiu. Així va esquivar la pregunta enverinada de la depuració de responsabilitats que vagin més enllà de la destitució d'un tècnic.

Hi ha discursos que dificulten la possibilitat que el grup aprengui a gestionar les situacions en les que participen. Si volem que hi hagi un progrés, una millora, hem de moure'ns cap a fòrmules que participin d'una filosofia de treball determinada. Parlo, en aquest sentit, de fórmules autogestives. Un discurs culpabilitzador és un arma de doble fil: mentre uns s'espolsen la responsabilitat i culpen els altres, els que estan situats en el rol de "culpables" aprenen aviat que algú "retransmet" si s'han esforçat o no. De seguida tendeixen, i amb raó, a mirar de treure's de sobre la seva parcel·la de responsabilitat, a buscar subterfugis per desviar les mirades i apuntar a altres (els àrbitres equivocant-se, els entrenadors que no els han convocat, etc).

Ja fa molt de temps vaig escriure, i ara ho recullo, sobre la diferència entre donar un tracte adult o bé un tracte infantil als jugadors. Val la pena pensar en quin rol situem a l'esportista quan la comunicació que fem servir indica que no s'han portat bé, que no ha fet els deures, que ha de plantejar-se seriosament que allò que ha fet està malament.