SELFISH PLAYER: ERRORS EN L'OBSERVACIÓ DELS JUGADORS

Aquest és el segon escrit d'una sèrie de tres dedicats a diferents situacions viscudes al 30 è Torneig Júnior de L'Hospitalet.

En el primer vaig parlar abastament de la comunicació de l'entrenador en la direcció de partit. En aquest segon m'agradaria investigar i fer una radiografia del posat que de vegades prenen els entrenadors, directors tècnics així com els scouts. I m'anirà molt bé titular-lo nomenant el fet que així s'incorren en errors en l'observació de jugadors, seguint amb la línia dels errors el la formació (tant de jugadors com d'entrenadors) que vaig escriure en un post anterior.

El cert és que el punt de partida és mínim, minúscul. Assegut a les graderies del Pavelló del Complex Esportiu de L'Hospitalet Nord, vaig sentir enraonar un parell d'scouts que seien ben a la vora d'on jo estava. Un estava dret i l'altre còmodament assegut. El que estava dret va afirmar, de manera vehement, i parlant d'un dels jugadors: "he's a selfish player".

Em vaig quedar parat. Quines reserves es pren un scout professional que diu que cert jugador és egoista? Ho diria per que havia fet molts llançaments en un sol partit? Camina amb peus de plom per no classificar un jugador de manera precipitada i errònia? Tot seguit aniré desvetllant alguns errors comuns quan parlem de les persones i, en aquest cas, dels jugadors.

Un rol no és la persona. Aquest és el primer punt i més important per observar sense caure en el parany d'etiquetar. Pot ser que un jugador acumuli molts llançaments, que fins i tot en falli molts o que cometi faltes molt ràpidament. Però això no vol dir que sigui un "chupón", que sigui un "fallón" o que sigui un "faltón". (Ara mateix aquesta divertida reiteració em fa pensar en un títol alternatiu pel post, ben constructivista: Com l'entrenador crea amb la seva mirada el gruix de "chupones", "fallones" i "faltones")

Per tant, que un jugador ocupi un rol no indica, necessàriament, que l'hagi de repetir. Pot decidir fer un altre paper dins del drama esportiu, pot escollir un rol que el faci sentir més còmode i per tant no s'identifica el rol amb la persona. La persona no és el rol que pren, sinó que el rol és sempre intercanviable.

Dir que hom és "egoista" és un judici moral. Quan un jugador aglutina molt de joc, pensem automàticament que hauria de ser més generós. Però no pensem que si tenen distribuïts els rols d'aquella manera, serà per alguna cosa. No hi ha garanties que si aquest jugador passa més pilotes l'equip tingui més àxits. Potser consideren que, de moment, en l'atac les poques garanties d'anotar passen per un sol jugadors, i treballen per alliberar-lo i fer-li arribar la pilota. Considerar que és "egoista" implica deixar de costat que potser tenen establert jugar d'aquesta manera, i que ningú dubta que és la millor manera de guanyar (pel moment).

A més a més d'oblidar que poden haver decidit jugar d'aquell determinada manera per a aquell jugador, també estem posant en la persona que aglutina el joc l'etiqueta de ser sospitós moralment. Un jugador que no comparteix la pilota amb els companys esdevé automàticament sospitós de funcionar en contra de la cultura que promou que es en societat és bo que es comparteixi i que en l'equip es treballi "en benefici de l'equip".

Cadascú té les seves consideracions sobre què és desitjable d'un jugador. Lluny de ser una qüestió resolta, el que hom espera d'un jugador arrela en les seves creences i en la seva formació personal. No es tracta de ser objectiu, per que és fals que puguem ser-ho. Sempre parlem des d'un punt de vista. Jo esperaria certes coses d'un jugador de no haver passat una bona pila d'hores supervisant el meu treball. Podria pensar: "M'han de fer cas, per això sóc l'entrenador". Benauradament el que penso és: "Els haig de fer creure que sóc competent, seriós i bon professional, i així els meus arguments seran convincents. Ser el seu entrenador no em dona credibilitat automàtica".

El mateix que em passa a mi en relació al que espero dels jugadors, els deu passar també a les persones que promocionen i fitxen jugadors. Però jo me n'adono de les ulleres que porto, i aviat estic alerta i ja no penso més en si aquest és "egoista" o l'altre es "passota". No ho penso ja això dels jugadors, ja que em porta a equívocs i sobretot a mantindre allò que teòricament ens volíem afanyar a canviar (el seu "egoisme", la seva "passivitat"). Encara que ocupin un rol, això no els fa ser necessàriament d'una manera determinada, ja que la poden canviar, poden decidir en qualsevol moment ser diferents del que són.