LES NECESSÀRIES RESERVES

Hi ha un risc considerable en prendre’t com “paraula sagrada” allò que et diuen els teus jugadors. En un esport d’equip sempre hi ha interessos entrellaçats dins del grup, i de vegades fins i tot contraposats. Si bé és cert que t’has de creure que allò que et diuen va de debò, cal anar alerta de que no t’arribis a pensar que la versió que maneguen els jugadors (o les jugadores) és quelcom que no té un interès.

Sempre ens movem pels nostres interessos, fins i tot quan no ens donem compte actuem d’acord a una sèrie d’aspectes que funcionen a nivell inconscient. Creure’s que allò que et diuen algunes persones amb interessos determinats (com pugui ser un o dos jugadors del teu equip) és el que passa dins de l’equip pot portar-nos a una pila d’equívocs.

Quan jugadors o jugadores, així com alumnes en general, critiquen als seus propis companys o fins i tot a d’altres professors amb la impunitat que els dona l’anonimat, ens trobem que defensen punts de vista molt propis. Aquests punts de vista, sinó coneixem el que ha passat, els podem donar per bons i verídics. És a dir, podem arribar a establir una correlació de fets d’allò que ens han explicat sense rascar una mica més, a veure què surt.

En primer lloc acceptar escoltar les crítiques o queixes d’algunes persones que reneguen d’unes altres suposa que ens estem prenent la molèstia de donar-li força a aquella particular versió de l’assumpte. Per tant, escoltar impulsa a que el relat sigui escoltat com:
-Verídic: és a dir, acceptem que allò és el que ha passat, com a mínim fins a contrastar les nostres informacions.
- D’igual a igual: és a dir, entrem en una xarxa comunicativa on es confonen les diferències jeràrquiques de rol, on l’asimetria necessària entre entrenador i jugador es desdibuixa.
- Autoritzat: la crítica, comentari o escarni d’un company de professió, o bé d’un company del jugador/a, queda autoritzat tant bon punt ens escoltem aquell relat sense que ningú pugui rebatre què és el que va passar.

Per tant estem autoritzant a posar en dubte la feina de professional prenent coma veritat allò que ens expliquen, posant-nos en una espai de diàleg massa poc diferenciat (la confusió indica que podem tractar-nos com “col·legues”) i en el que així mateix s’autoritza a que es jutgi el treball d’un professional.

Sobre aquest darrer punt, el de l’anàlisi del treball dut a terme, només toca al propi professional (ja sigui ell sol, acompanyat en una supervisió o bé amb els seus caps), així com a un grup de persones que siguin realment “col·legues” de professió, tractar aquest assumpte. Si li obrim les portes a altres persones estarem posant la base per desarticular el nostre poder com a professionals en una àrea determinada.