EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimarts, de gener 23, 2007

RAONAMENTS INFANTIL I ADULT EN ELS ESPORTISTES

"Aqui sembla haver una coexistència difícil entre actors que creuen que volen més poder o no, i actors desitjant desenvolupar poder o no" (Robyn L. Jones i Martyn Standage)

La imatge que ens ressona interiorment sobre la relació entrenador-esportista és, encara avui, la imatge d'un líder i uns seguidors/es. El pas del temps ha mostrat una evolució conceptual i a demostrar (de manera teòrica però també pràctica) que el lideratge no és qüestió exclusiva de l'entrenador, sinó que els esportistes tenen també un paper reservat en tot això.

Les pràctiques i usos en la direcció d'equips es modifiquen però no sense una certa dificultat, una cera resistència. També podem parlar d'una desconfiança envers noves maneres de coordinar grups, una idea o creença que flota a l'esfera de la cultura esportiva, poc donada als canvis.

Malgrat aquests canvis es van donant, el pes de la tradició d'arrel autoritària resulta feixuga i condiciona enormement el desenvolupament dels esportistes, així com dels entrenadors/es. Les expectatives d'allò que ofereix un entrenador/a estan condicionades no només per allò que l'entrenador/a desitja oferir, sinó també per allò que els esportistes esperen d'ell/a.

La visió de l'esportista d'allò que espera dels entrenadors/es ens ha de fer pensar que tenim condicionants, però no hem de limitar-nos a les seves inquietuds. Allò que esperen de nosaltres és un element més del context en el que entrenem, i per tant hem de tenir-los en compte si volen intevindre amb èxit.

Sovint els esportistes busquen fora de la seva pròpia actuació explicacions per justificar el seu rendiment; enlloc de mirar cap a ells mateixos miren el rendiment dels altres esportistes, dels rivals, com la clau per entendre les victòries i les derrotes. Nosaltres els he de fer de miralls per que, enlloc de projectar la derrota de la seva actuació cap enfora, puguin mirar-se de nou a ells/es mateixos/es.

L'actitud de l'esportista, sobretot el raonament que pot fer servir per explicar i articular el seu projecte esportiu, pot tenir dues versions que tot seguit repassarem. Una seria el raonament o actitud infantil, que es resumeix dient que l'esportista no es fa càrrec del que li passa sinó que considera que està exposat forces que no controla. Si el vent bufa cap una banda, no hi podem fer res.

El raonament infantil pretén des-responsabilitzar-se de les accions pròpies. La tendència és a aixoplugar-se sota la imatge d'un adult responsable i protector, un adult que és qui actua i qui ha de canvia coses per aconseguir que allò que ha deixa de funcionar funcioni. Algunes expressions que acompanyen aquest raonament infantil són:
  1. "Hi ha algú que hauria de donar-nos una bronca" (nosaltres no som capaços de canviar les coses per nosaltres mateixos, esperem que ho faci l'entrenador/a).
  2. "Els altres equips juguen el partit de la seva vida contra nosaltres" (assumint que el joc del rival és bo per que sí, no per el que nosaltres li permetem anotar en defensa).
  3. "Perdem aquests partits i quan arribem al dilluns, és lògic que l'estat d'ànim no sigui bo" (justificant que no podem fer res per canviar i gairebé dient "ai, pobrets de nosaltres, que hem perdut").

L'altre raonament seria de caire adult, assumint l'autoria del que s'està fent i fent front al que està passant. Implica ser coherents i no mirar cap una altra banda quan el rendiment empitjora. Si el rendiment empitjora voldrà dir que estem deixant de fer bé algunes coses, i caldrà afrontar-ho.

El raonament adult o madur no apareix només com a conseqüència del que fem els entrenadors/es. Aquest raonament adult comprèn àrees del desenvolupament personal que sobrepassen la formació esportiva de l'esportista en un sentit estricte, però potser no ens equivoquem si diem que està a l'abast de la nostra intervenció que els jugadors/es el puguin entreveure. Podem fer servir eines per assenyalar que el comportament de l'equip camina cap a la des-responsabilització, i intentar fer-los conscients que malgrat vulguin escapolir-se són ells i elles que decideixen, al final, la sort de l'equip.

D'aquesta manera, la nostra tasca com entrenador/es està en dirigir la nostra atenció, així com no deixar-li desviar la dels jugadors, de la idea que "la nostra sort depèn de les nostres decisions". Quan un equip treballa amb la idea de que les circumstàncies sofertes en la competició són fruit del projecte que cada dia reforcem tots els seus membres, la possibilitat de voler canviar, el projecte de decidir canviar són a l'abast. Una elecció més dels jugadors/es, però en alguns casos L'ELECCIÓ.