LA CAPACITAT DE SORPRENDRE'NS, CRUCIAL PER L'ENTRENADOR/A

La capacitat de sorprendre'ns és una altra capacitat regressiva. De la mateixa forma que recordava als meus alumnes del curs d'Iniciació aquest Nadal que la flexibilitat és una capacitat (o millor seria dir qualitat?) regressiva, tinc la sensació que als entrenadors/es, amb el pas del temps, ens costa cada vegada més sorprendre'ns.

La sorpresa és sovint una expressió humana curiosa. De vegades podem sentir que ens posa en evidència, que resulta a ulls dels altres una reacció que ens ex-posa. Podem dir que deixa a enteveure part del nostre jo interior, no només el que fem servir per relacionar-nos de portes enfora. Encara que per a mi la situació que bàsicament posa al descobert és que no coneixem absolutament tot, tot sobre allò que estem fent. Educar és deixar-se sorprendre per alguna cosa inesperada, alguna circumstància amb la que no comptàvem, i ser capaços de fer-hi front.

No n'hi ha prou de quedar meravellats, sinó que cal respondre a allò que ens ha sorprès. Amb agraïment (quan ens feliciten de manera inesperada per la feina que estem fent), amb alegria (quan descobrim que a aquell esportista ja li surt una mica aquella acció que abans no li sortia gens), amb disgust (quan ens trobem el vestidor ple d'aigua després de que s'hagin dutxat com salvatges).

Sorprendre'ns indica que les coses ens importen, que allò que passa al nostre voltant ens remou per dins. No sorprendre'ns és un crim. Vol dir, per una banda, que creiem que ho sabem. Malgrat hi hagi situacions inesperades, seguim pensant que ho tenim tot ben lligat, quan això mai serà cert. També vol dir, per una altra banda, que no ens deixem emocionar pel que passa. L'emoció de veure quelcom de nou ens porta a un reialme de sensacions especials. Com deia Woody Allen: "S'ha de tenir un peu a la infància, i jo mai el trec".

M'agradaria que als cursos d'entrenador/a, a les xerrades a clubs i a les federacions, als llibre de bàsquet, parlèssim una mica d'aquestes categories que no són ni Psicologia ni Teoria de l'Entrenament, però que resulten crucials. Parlo de categories que tenen un punt de filosòfic però alhora una vessant molt pràctica: 'sorpresa', 'coherència', 'honestedat', 'reflexió', 'coratge'. He sustantivat el que volia dir, però coherència o honestedat només les demostrem amb el pas del temps, amb les nostres accions crucials, amb els motius que donem a entendre que defensem. És un procés viu, orgànic abans que uns ens estàtic; és un valor en moviment més que no pas un concepte inhert.

La sorpresa no ens ha d'abandonar amb el pas del temps, ni com entrenadors/es ni com persones. Més ben dit, no hem de deixar escapar la capacitat de sorprendre'ns. Aquesta actitud vital ens ajuda a il·lusionar-nos amb allò que fem cada dia, a renovar energies davant de situacions difícils, a través de que alguna cosa ens regira per dins, ens deixa bocabadats, estupefactes, impressionats. Depèn de la manera com mirem el món ens pot servir per corregir, copsar algun detall a millorar. Però a través de la mirada també podem sorprendre'ns i agafar embrenzida per donar el màxim de nosaltres mateixos, amb il·lusió, sense defallir.