EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, de gener 31, 2007

VISIONS DE L'APRENENTATGE (PER A UNA REVOLUCIÓ EN LA FORMACIÓ DELS ENTRENADORS/ES)

Darrerament estic fent moltes incursions en els aspectes teòrics i pràctics relacionats amb l'aprenentatge. De la recent descoberta de la tradició del coaching science (sobretot les aportacions britàniques, australianes, canadenques i neozelandeses), m'estic centrant cada cop més en la branca que aborda la formació dels entrenadors (que li diuen coach education o coach development).

En quan a lectures més genèriques pel que fa a psicologia, educació i sociologia, darrerament m'estic inclinant pels grups operatius (Pichón-Riviere), la pragmàtica de la comuniació humana (Bateson, Watzlawick i companyia) i, en la incorporació més recent i sorprenent, per les comunitats de pràctica i la legitimate peripheral participacion, a través de les aportacions dels antropòlegs Jean Lave i Etienne Wenger.

Una vegada dibuixat el marc del que tinc voltant pel cap, volia fer una sèrie de consideracions al voltant de la idea d'aprenentatge que maneguem i continuar amb una sèrie de comentaris per canviar-li la cara a la formació dels entrenadors/es.

APRENDRE ÉS UNA HABILITAT INDIVIDUAL?
Després de molts anys de tirania del QI (Quoficient Intel·lectual), que situa la població i les seves respostes a un test escrit segons una distribució de campana de Gauss, arriba la Intel·ligència Emocional (IE) i Goleman ens té tots a la butxaca. Però darrera d'alguns dels comentaris de Goleman sobre com som les persones hi ha raonaments més interessants, provinents d'investigadors que han anat més lluny. Per exemple, Goleman menciona la teoria de les intel·liències múltiples de Howard Gardner. Però no recordo que mencioni altres teories sinó bàsicament molta recerca biomèdica (i també a Antonio Damasio i el seu ja clàssic El error de Descartes). Volia dir al meu entendre, algunes de les teories "silenciades" per la visió mèdica de Goleman superen amb escreix el plantejament de propi autor.

Penso de seguida que en la nostra societat del QI encara hi ha poc espai per la IE i per altres manifestacions fora de la norma social i cultural. Penso que és desafiant però necessari fer-nos preguntes que, com educadors, cal plantejar-nos. Per exemple, si pensem que el treball en equip és un valor que cal mostrar i sobre el qual treballar en la nostra societat, com és que donem tant poques oportunitats als infants i adolescents per que ho demostrin?

Un exemple proper a mi. Cursos d'entrenador/a. Assignatures que generen camps de coneixement deslligats els uns dels altres, sense crear ponts. Metodologia encara massa magistral al meu gust, en molts casos. Però allà on vull arribar: una avaluació que es centra amb el que l'alumne/a sap i no en la seva manera de interactuar/traballar amb altres aspirants a entrenadors/es. No seria bo que el curs, o com a mínim una part del curs, tingués un pes real en l'avaluació el treball fonamental de crear un coneixement compartit?

Ens centrem molt en allò que l'entrenador/a sap, i no sabem si aquell/a entrenador/a serà bo o bona quan hagi de col·laborar amb un altres entrenador/a en el dia a dia. No li donem les eines per establir un criteri ni l'experiència per generar un grup de treball. Aquesta situació em preocupa molt i em fa pensar en que l'aprenentatge és personal, individual, però que no podem oblidar la seva dimensió social i allò que compartim amb els altres.

Em ve al cap una idea que he llegit fa poc. Si a una persona la aïllem del món, dins una cel·la, les seves estructures de pensament seguiran funcionant en relació a persones i entorns que coneix bé. Seguirà pensant en termes socials, malgrat el seu aïllament. Seran relacions imaginades, però no per deixar d'estar presents físicament podem concloure que desapareixen. Se m'acudia fa uns minuts l'exemple del cine (bé, dels còmics) on acaba X-Men i comença X-Men 2: amb Magneto reclós en un cubicle de plàstic aïllat del món i dels materials metàl·lics, sobre els que té el poder mutant de manipular-los. Doncs Magneto és com qualsevol persona que, malgrat estar aïllada, segueix fent servir la lògica de la relacions socials per pensar i per aprendre.

PER APRENDRE HA D'HAVER EXPERIÈNCIA.
Construim coneixement sobre l'experiència. Les sensacions, els records, les marques que ens deixa al damunt la vida no són un senyal que queda en el buit, en la nostra memòria, en un disc dur personal desconnecat del món. Per seguir amb la metàfora computacional, estem connectats en xarxa amb el món que ens rodeja. Tenim el nostre intranet, però també hi ha un internet que ens porta a estar en contacte amb l'exterior.

Sense experiència, sense estimulació sensorial, el nadó no aprén ni activa aquells mecanismes evolutius que li permeten la maduració. L'estimulació primerenca sempre s'assenyala com un element clau pel posterior desenvolupament cognitiu de la persona. Fins i tot podem dir que els traumes infantils tenen el seu paper per guiar l'aprenentatge, per crear una identitat. En els recents premis Goya, un dels guardonats va dir alguna cosa així com que li agraïa als seus pares que l'haguessin estimat tant i també tots els traumes que li havien causat, que eren material per la seva professió dins del cinema.

Etienne Wenger (no confondre amb Arsene Wenger, tècnic de l'Arsenal, com jo em vaig afanyar en pensar en veure una referència bibliogràfica en un llibre que aborda la temàtica de l'entrenador esportiu com educador) té una teoria força potent sobre l'aprenentatge. Ja he mencionat abans de les anomenades comunitats de pràctica, una de les seves principals aportacions teòriques, però en un video que podeu consultar a Internet he trobat una curiosa idea de la identitat en relació a l'aprenentatge. Ho desenvolupo en el tercer i darrer punt d'aquest article.

APRENENTATGE I IDENTITAT.
En una entrevista en anglès que podeu trobar a una web, Etienne Wenger comenta, quan se li demana quina és la seva aportació principal (cal que cliqueu en el punt 6 per sentir el fragment íntegre) de la seva teoria: "posa realment l'èmfasi en conèixer com una experiència de fer sentit [o bé podríem traduir, també, com crear coneixement] en el context de qui ets tu en el món. [...] la relació entres els individus i les comunitats dins del món social és allò que ens permet de tenir l'experiència de ser un ésser humà."

La identitat doncs és un element central per entendre l'aprenentatge. Cenyir-nos a seguir un currículum de l'assignatura està condemat a ser un fracàs pedagògic i una experiència social empobrida. L'aprenentatge té lloc quan es troben les necessitats de la persona en situació d'aprendre, que vol aprendre, i aquell facilitador que li ha estat assignat, que troba les estratègies per fer possible un entorn d'aprenentatge. Si no entenem que aprendre no és feina dels professors (per molta insitència no aconseguirem res, és absurd refiar-nos de la dita que assenyala que "la letra con sangre entra") sinó de situar als alumnes davant de situacions i idees, però sobretot situacions, que disparin el seu interès, no tindrem èxit en la nostra missió. Cal dissenyar els escenaris d'aprenentatge per que puguin incorporar-se els coneixements i experiències, de manera natural, a la seva identitat personal i professional.

SÍNTESI COLPIDORA: AMB RAÓ NO APRENEN "PROU"
Per acabar vull apuntar una sèrie d'incongruències entre el discurs de l'educació dels entrenadors/es i la pràctica que des de clubs, federacions, societat, etc. es reforça:
  • Volem entrenadors reflexius, i se'ns queda sempre pel final proposar activitats que els ajudin a reflexionar (una possibilitat es parlar d'escriure un diari d'experiències).
  • Volem entrenadors que tracin el seu propi mètode de treball, creïn un estil propi, i ens afanyem en explicar-los com ho fem nosaltres o com haurien de fer-ho en una situació ideal fora de context, sense lligams amb el que coneixen o el que són.
  • Volem entrenadors que facin un treball col·legiat, de la ma amb altres entrenadors i professionals del món de l'esport, i allò que es valora al final dels cursos és el que sap, no com col·labora.
  • Volem entrenadors amb "personalitat" (aqui podríem dir que és més o menys sinònim d'identitat) i passem per sobre de la persona, per intentar inculcar una forma de pensar o un paquet de coneixements.

Tot plegat són massa incongruències entre el que demanem als entrenadors/es i els camins que els oferim per formar-se i endevenir veritables aprenents situats en la pràctica social de l'entrenament. Hem de fer un esforç per transformar aquelles pràctiques que ja s'han comprovat inútils o d'un valor molt reduït, i crear un veritable lobby per canviar la formació inicial i continuada dels entrenadors/es.

Parlo sense embuts d'una plataforma que plantegi alternatives al status quo de la formació dels entrenadors/es. Un visió que tingui en compte els aspectes que he apuntat i desenvolupat: (1) l'aprenentatge en la seva dimensió social i compartida, i no només individual; (2) l'experiència com a focus principal dels aprenentatges, més enllà dels contiguts per se; (3) la identitat com un element crucial pel desenvolupament i consolidació de nous aprenentatges en relació al que ja es coneixia, al que ja era la persona.