L'ENTRENADOR VENUT

El meu temps sense entrenar m'està portant a diferents pistes a veure sèniors. En aquestes visites aprofito per reactivar vells contactes amb dirigents, esportistes i també entrenadors.

En quan al que veig durant el temps de joc, em quedo una mica embadalit. He triat el tema de l'entrenador venut per posar algunes evidències de com els entrenadors, per molt que no ho sembli, van a remolc dels passos que donen els jugadors.

En altres textos he escrit que la relació entre entrenador i jugadors ha de ser complementària, és a dir, cal que hi hagi una diferenciació podríem dir jeràrquica entre ells sense que en cap moment arribi a confondre's qui està per damunt. Ara bé, això no s'aconsegueix d'un dia per un altre. Sovint els entrenadores flirtegen amb relacions simètriques, és a dir, relacions que comunicativament tendeixen a posar-los en el mateix nivell dels jugadors.

Però quan parlo de l'entrenador venut em refereixo a aquella persona que amb la seva manera de comunicar-se està posant en evidència que s'està col·locant per sota del jugador, que amb la seva manera d'expressar-se controla les decisions de l'entrenador.

Aquest darrer cap de setmana he vist dos exemples. El primer és quan en un partit l'entrenador canvia un jugador, pels indicis que vaig poder percebre un dels anotadors de l'equip, i tant bon punt l'asseu aquest comença a renegar. Xuta una ampolla de plàstic, comença a remugar mentre busca la samarreta d'escalfament, i així passa uns 10 o 15 segons. Un cop assegut a la banqueta, algun company li diu alguna cosa. Això no fa més que empipar-lo més encara, i aleshores l'entrenador s'acosta, i deixant la pista a la seva esquena, comença a xerrar amb ell.

La interacció entre ells dos dura mig minut com a màxim. En termes comunicatius, l'entrenador ha percebut el missatge que el jugador volia dipositar: estic disconforme. Però en fer-li cas, en el moment que hi va a enraonar, l'entrenador es posa per sota del jugador i la complementarietat no la marca l'entrenador, tal com ell la vol, sinó que la marca el jugador. Es tracta d'una situació clara i meridiana: un jugador, fent ús de la seva teatralitat, actua el seu disgust i l'entrenador cau de quatre potes. Per mi l'entrenador es rebaixa en fer-li cas a la seva reacció infantil i immadura, reforçant així aquest aspecte de la seva personalitat i per tant també el rol que està decidint actuar. Això no li portarà més que més maldecaps aquell mateix partit o en el futur immediat.

Ja fa temps que aquest tipus de reaccions no els dono cap mena d'importància. No mereix la meva atenció, a no ser que senti que per exemple comença a queixar-se als àrbitres un cop assegut o bé que està dient-me alguna cosa, per que jo la senti. En aquests casos seria adient dir-li que no volem sentir queixes als àrbitres o bé dir-li que durant el partit no és moment de parlar d'allò.

Un altre cas que també vaig veure el cap de setmana. Una picabaralla entre dos jugadors del mateix equip, que tracten d'aclarir una situació i estan enraonant amb un to alt al mig de la pista, gesticulant també. L'entrenador s'acosta a la taula d'anotador i comença a dir: "Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps! Temps!" S'ha vist de manera clara que l'entrenador estava amoïnat per la discussió que estaven tenint tots dos jugadors, i enlloc de mirar si la resolien ells mateixos o demanant-los que s'acostessin a la banda mentre es tiraven tirs lliures, actua en funció dels jugadors i anticipa la possible resolució del conflicte entre ells cridant-los a l'ordre.

En aquest segons cas l'entrenador es preocupa dels jugadors, negant-los la possibilitat de posar-se d'acord i temperar els ànims. Tots dos estaven defensant enèrgicament la seva postura, però això no vol dir que calgui frenar-los. L'entrenador s'ha venut a la idea de que els esportistes no podrien resoldre, llimar aquell conflicte, i consumeix un temps mort per que la cosa no vagi més enllà.

Tant en aquest cas com en el primer, l'entrenador es ven al impuls dels seus jugadors, que amb les seves expressions fan actuar als entrenadors massa pendents d'aspectes que els esportistes han d'aprendre a manegar ells mateixos (estar empipats, entendre's entre ells). Però també estan venuts, a banda dels seus jugadors, que són els que marquen un seguit dels seus passos, a una idea de la direcció de grups que no els funcionarà ja que els col·loca sistemàticament per sota en la relació amb els esportistes, oferint-los de dura la paella del partit pel mànec.