EL TEMPLE DE L'AMATEURISME

L'esport segueix sent el temple de l'amateurisme. En els temps en que els Jocs Olímpics són un esdeveniment global i una marca comercial que mou milions, encara arrela un discurs equívoc sobre el sector esportiu que situa la seva activitat en fer-ho per amor a l'art.

Hi ha una certa controvèrsia pels motius pels quals una persona participa d'una associació esportiva o d'una activitat esportiva. No seria la primera vegada que un directiu s'enfada de manera oberta i contundent amb un "assalariat" d'un club, si es que el podem nomenar així quan guanya 120 o 150 € mensuals, tot dient-li: "Però vols dir que tu entrenes pels diners que et paguem?"

En la mentalitat d'alguns directius la idea d'entrenar "pels diners" resulta un pecat contra la religió de l'amateurisme en l'esport. "Com goses profanar el temple de l'esport barrejant-hi els diners!", podria ser el missatge implícit del sacerdot suprem de l'esport, el President o Director de la Institució del Bàsquet.

Això encara avui es així. Estic fent una activitat setmanal d'entrenament amb nanos d'un club del Maresme. Ja fa més d'un mes que em veuen un dia per setmana i ahir, fora del meu dia habitual, vaig anar per reunir-me amb el Director Tècnic. Una de les preguntes que em van fer els nanos en veure'm i saludar-me: "Però cobres pel que fas?" Jo em vaig afanyar a dir-li: "És clar, és la meva feina". Pràcticament al mateix temps el company que anava amb ell li va dir: "Home, segur que cobra! Sinó per què vindria?"

La visió que impera en alguns sectors de l'esport encara avui està tenyida d'amateurisme. Quan cobres per una feina, segons qui mira amb recel allò que estàs fent, com quelcom de sospitós o aprofitat. Sembla que si realment estiguessis profanant, com dir-ho, la tomba del baró de Coubertain.

La construcció del rol d'entrenador/a s'enfronta de manera periòdica amb aquests obstacles que suren en el nostre camp d'actuació. Aquests obstacles són com els icebergs, en veus la punta sobresortir pel damunt de l'aigua però hi ha una proporció còsmica que està per sota. Quan tens una certa experiència de parlar amb entrenadors, directius o directors tècnics veus com planeja i apareix aquesta idea dels diners i de ser un professional o no.

Així hi ha tot un procés de formació de la mentalitat de l'entrenador que neix en las instàncies que aglutinen el poder en l'esport. Un discurs que d'alguna forma no fomenta la millora del servei, la qualitat d'allò que estem oferint, la seriositat en el tracte. El que ofereix és ni més ni menys que un esforç relatiu amb una persona amb interès relatiu de formar-se i amb una remuneració relativa, però mai vista com a retribució laboral com a feina: es fan servir eufemismes com dietes i desplaçaments per no posar el nom, que ja canviaria tot l'enfocament, de l'assumpte, de sou o retribució o feina.

Cal fer una notable pedagogia de la professionalització en l'esport. Ara bé, aquells que ja estan vivint de la feina que fan dins de l'esport també els interessa mantenir la idea de l'amateurisme, i que aquesta no es profani. Actuen, aleshores, com sacerdots dins del sistema de la religió esportiva.

Mentre sigui lleig fer-ho pels diners, menys quartos hauran de repartir-se entre molta altra gent que està fent feina. És la manera com funciona l'esport, senyors i senyores: s'acumulen uns diners que no serveixen per pagar millor als treballadors, sinó queden en un romanent i després... Després sabem que no es reparteixen dividends, com quan tens accions, però tampoc tenim gaire clar què es fa amb aquells diners, en que s'inverteixen. Em demano: de què ens serveix aquest raconet si percebem, per exemple, mancances en la formació dels entrenadors?

Els motius que s'atribueixen a Coubertain en reinstaurar els Jocs Olímpics en l'era moderna han servit de moltes coartades per fer sentir poqueta cosa, formiguetes, als treballadors de l'esport. Vagi per aquests treballadors de l'esport aquest escrit de protesta i de clarificació de la situació que tenalla la gent que hi treballa sota una determinades condicions.

A través de la confusió que desprèn la veritat sagrada de que l'esport és un espai de no lucrativitat es pot aconseguir desmantellar no poques ambicions de treballar i guanyar-te la vida amb la teva feina en l'àmbit de l'esport, mantenint així l'status quo. Queda en la decisió personal arrabassar-los la idea de guanyar-se la vida als que dominen el sistema esportiu, que ja se la guanyen prou bé,i que pregonen la idea de l'amateurisme com un ideal.