EL DISCURS DE LA FORMACIÓ

És veritat que a Catalunya tenim un planter d'entrenadors i esportistes que fa goig. És veritat que en la formació d'entrenadors hi ha encara molt de camí per a recórrer. És veritat, i això no es pot dir en veu alta, que la formació és entesa i segueix sent entesa com una transmissió més o menys massiva de continguts.

Engegada la metxa per obrir l'assumpte de la formació, hem demano: com podem millorar la formació dels tècnics esportius? Crec que sinó és endegant una proposta que s'afanyi a vincular el seu desig, les seves expectatives, no farem res de bo. Estem farts de parlar de treballar aquests continguts o potser uns altres que ara, avui, ens semblen millors que els d'ahir, però com podem fer que els tècnics s'interessin per la formació, pel seu desenvolupament professional? Bàsicament donant-los alguns pessics d'allò que volen assabentar-se, i fer-ho amb prou gràcia.

A més a més estem acostumats (per l'escola sobretot) a plantejar-nos la formació com un espai individual quan, realment, les coses que aprenem tenen un context i una relació emocional amb les persones del nostre voltant. Per tant, mal que ens pesi, ens formem en un context social i emocional on les altres persones i nosaltres mateixos estem ocupant rols que determinen la nostra manera d'apreciar i elaborar les informacions que cauen en les nostres mans.

Els cursos d'entrenador d'iniciació al basquetbol han estat un espai magnífic per acostar-me als entrenadors que tot just comencen. Ara mateix porto ja set cursos realitzats en 3 anys i escaig, i aquest darrer estiu s'emporta la palma: en vaig fer tres, un els dissabtes a cavall dels mesos de juny i juliol, un altre en una setmana del juliol i el darrer la primer setmana de setembre.

Emmotllar-nos als neguits, interessos i inquietuds dels entrenadors resulta ser una de les assignatures pendents, penso, dels docents. Donar-los una certa contenció a aquestes situacions que ens angoixen, una urgència per que puguin poder començar-se a relacionar als coneixements de manera més relaxada. Doncs no és res més que la inquietud meva la que em porta a demanar-me no només els curs que els haig de donar, sinó també quin és el curs que esperen.

No parlo però, dels docents d'un sol àmbit: això esquitxa els cursos de les federacions, però també a la suposada formació interna dels clubs o el que es proposa a les aules universitàries. Per tant hi ha un enfocament determinat que ens orienta a seguir, fil per randa, un temari del qual també hauríem de poder-nos fer la pregunta: és això el que interessa a aquest grup de gent?

Després de 15 anys vinculat al món del bàsquet me n'adono de que hi ha circumstàncies, com la de demanar quelcom que els interessi als jugadors (quan ets el seu entrenador) o als alumnes (quan ets professor d'un curs d'entrenador) que resulta una veritable proesa. Una actitud que resulta en benefici dels participants en aquesta experiència formativa, ja que d'alguna manera t'estàs fent ressò de les seves particulars relacions i rols que desenvolupen dins del grup.

Què fem els docents de l'esport, com crec que en general la majoria de docent? Bàsicament tenim tres alternatives: 1. fer el que ens roti i adaptar-nos el programa al nostre gust; 2. seguir de manera primfilada el que ve establert, el que està institucionalitzat; o bé 3. optar per demanar-los als entrenadors/es què és el que volen.

La lògica de l'aprenentatge individual segueix vigent, per damunt de les andròmines grupals, que encara són poc freqüents i que com és d'esperar activen tot tipus de resistències grupals. A més a més, manca la formació necessària dels formadors.

La lògica dels continguts institucionalitzats domina pel damunt dels continguts que emergeixen del grup, és a dir, aquelles temàtiques que convoquen el interès i sovint també el neguit i ansietat dels participants, que cal contenir i treballar.

La lògica de voler-te vanagloriar de les teves conquestes i atributs personals segueix a l'ordre del dia. No només passa en la formació dels tècnics, sinó que a molts nivells i en el àmbit universitari sobretot hi ha la fal·lera de fer servir l'aula per promocionar-se constantment. Deixar de parlar del que interessa escoltar l'auditori, allò que els ha convocat, per posar-se medalles.

La lògica de la seducció segueix també vigent. El docent carismàtic entès com a persona que juga amb el alumne el joc de ets un tio/tia collonut. No val la pena dir gaire més: quina necessitat tenim els docents de flirtejar amb els alumnes o les alumnes i tractar-los com a camarades? És una necessitat formativa o potser una necessitat emocional de sentir-nos estimats?

Com en una de les moltes memorables conversacions mantingudes amb la meva supervisora, recordar el seu consell: és que vols que els teus jugadors t'estimin?