EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dimarts, de novembre 18, 2008

DISTÀNCIA ENTRE EL ROL I LA PERSONA

Hi ha un pas del que esdevé la persona i els rols en els quals es desenvolupa la persona, o allà on els altres el situen.

Sovint tenim la tendència a emmarcar de manera molt estreta i delimitada el rols que volem que ocupin els jugadors. Voldríem, potser, que fossin ben educats, callats i atents, i que a més a més en jugar 5x5 compartissin la pilota sense oblidar en cap moment que és un joc d'equip.

Recupero un fragment d'un manual de minibàsquet que he fet servir per preparar un dels meus darrers llibres, que és precisament un manual de minibàsquet posat al dia. Es tracta d'un text editat l'any 1964 i que és el primer editat a Espanya parlant de minibàsquet. El fragment és el següent: "Los jugadores deben darse cuenta que individualmente no son más que una pieza de la máquina que constituye un equipo." Aquest fragment situa en un determinat rol anònim la persona, posant per davant un bé comú o bé de l'equip que resulta fàcilment manipulat per segons quines persones.

En una tecnificació que faig els dilluns des de fa més de dos mesos, un dels grups van tenir un episodi que va molestar un dels seus jugadors. En fer jo els equips per un 5x5, un jugador va ser deixat de banda, doncs en assignar els diferents jugadors als dos equips hi va haver una expressió verbal (i no verbal) que preferien haver tingut algú altre de company d'equip.

A la sessió següent vaig voler recuperar aquest tema per explicar-los millor que estaven fent amb mi els dilluns. Els vaig dir que el darrer dia va passat alguna cosa amb un d'ells. El primer que van evocar és que aquest jugador no havia jugat el partidet, cosa que no era gens certa. De seguida un dels seus companys va dir enèrgicament: "Ell es va marginar". Jo vaig demanar si havia estat ell mateix que es va marginat, alguns companys van dir que si. Li vaig donar la paraula al jugador, del qual tothom s'afanyava a explicar el seu encert. Ell mateix va dir que li va saber malament la reacció dels companys.

Em va anar molt bé aquest episodi per indicar-los la distància entre el rol en el qual et situen els companys i la persona tal com és o pot ser. Després el jugador disgustat/marginat va fer un excel·lent partit, aconseguint 3 cistelles en poc més de 6 o 7 minuts. El mateix jugador que havia dit que el jugador mateix s'havia marginat va afegir, quan jo vaig comentar precisament això: "Va fer cistelles per que ens feia pena: per això va fer-ho bé".

Em vaig quedar parat. En tot moment se li barrava el pas al jugador per canviar el seu rol depressiu per un de jugador destacat. Si que és veritat que es va posar a plorar i que va dir que en principi no volia jugar, però després va fer un paper esplèndid amb els seus companys minis.

Aquesta experiència m'ha servit per assenyalar millor que, a banda d'entrenar i tecnificar, també treballarem els rols que ocupen els jugadors o jugadores, ja des de ben petits. Li posem una etiqueta (podia ser "marginat" al principi, més concretament "automarginat"), i de seguida li associem una altra (recordem: "va fer cistelles per que ens feia pena").

No depenia del jugador, a ulls del seu company, sortir del rol que li havia estat adscrit i pel qual havia plorat, sinó que eren els altres companys que benèficament li havien ajudat a sortir d’aquell mal tràngol. Res de ser autors de la teva història o promotor de canvis. Com si d'alguna manera ell no fos capaç, per ell mateix, de canviar la seva història personal tot rebutjant, a través del seu joc brillant, el rol en que els companys l'havien ficat i ell havia encaixat amb un fort disgust.

Els rols que no podem rebutjar són els rols que més ens amarguen la vida. Ens acostumem a viure amb aquest rols i no aprenen a relacionar-nos a través d'altres rols diferents, que ens facin sentir més a gust. La nostra capacitat de veure'ns a nosaltres mateixos més enllà de l'opinió que puguin tenir els altres (els rols que consideren que ocupem) resulta crucial per assolir una maduració psicològica i emocional de la persona.

I això ens passava com infants i adolescents, de la mateixa manera que ens segueix passant com adults tota la resta de la nostra vida. Així el marge d'evolució personal no acaba ni als 15, ni als 18, ni als 30, ja que sempre tenim l'ocasió de viure i desenvolupar nous rols.