EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dijous, d’agost 09, 2007

GENERACIONS INVISIBLES

Moltes vegades els entrenadors ens sentim dir a nosaltres mateixos, per exemple, amb un jugador adolescent: "Aquest jugador no l'arreglarem amb el panorama que té a casa". O bé diem d'un/a mini: "El descosit que es va fer quan tenia 3 o 4 anys ja no l'arreglarem nosaltres".

Em trobo molt sovint amb explicacions fatalistes, derrotistes com aquestes que he enunciat. Més enllà del que puguem dir sobre aquests enunciats (que no deixen de ser etiquetes que comprometen el canvi possible de la persona), on m'agradaria aturar-me és en allò que els passa a molts d'aquests infants a casa seva.

Per una banda, i més enllà de diferències en la procedència sòcio-econòmica, l'increment progressiu del temps de treball dels dos membres de la parella ha portat al que podem anomenar el fenòmen dels "nens invisibles". Parlo d'aquells infants que no tenen l'experiència de l'observació curosa dels pares, que els miren i veuen el que fan.

D'altra banda, no hi ha res més desesperant per un infant que demanar l'atenció uns segons i no tenir-la; o deixar-la de demanar quan ja s'han cansats de ser "invisibles". Hi ha, doncs, diferents expressions del nens inmers en un procés d'invisibilització: el que crida l'atenció i el que renuncia a que els seus pares el mirin. Podríem dir, amb risc de semblar una mica quecos: mirar-los és mimar-los.

El poder mirar-los com juguen, sense entrar a valorar si ho fan millor o pitjor, si han de parar "que sinó et faràs mal", és el que dona al nen/a, en el seu procés evolutiu, un recolzament d'incalculable valor. És un reconeixement sense jutjar-los, un mirar-los per fer-los sentir que som allà i estem per ells. I que ells són reals.

Diuen els especialistes que fins els deus anys el joc el l'eix principal del desenvolupament dels infants. Mirar-los i observa-los, fent-los sentir seguits i atesos, és un tresor que no hem de deixar escapar.

La nostra mirada atenta els permet evolucionar mentre són vistos per l'adult, reconeguts per allò que estan fent i no tant per allò que "són". Si no tenim cura de mirar als infants amb aquests ulls, ja sigui a casa o bé al club, estem fallant alhora de fiançar les bases per un desenvolupament equilibrat del nen/a, sense freqüents reaccions per cridar la nostra atenció.

Quan els donem la nostra atenció, i sense necessitat de desfer-nos en elogis ni dir-los que macos són, és quan es senten importants i segurs amb el que fan. Cal mostrar-los autèntiques senyals de que estem allà, per a ells, per mirar-los i fer-los costat. Ni estar al damunt seu que els faci sentir vigilats, ni deixant-los completament a la seva sort com si fossin invisibles: com he dit, al seu costat fent-los costat. I així van assajant allò que són ara, en aquell moment, i els ajudem a crear el que seran aviat.