EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, d’agost 02, 2007

VISIÓ DEL MÓN, 'PROBLEMES', CANVI I APRENENTATGE

Acabat d'inagurar l'eix temàtic d'Epistemologia, tinc algunes aportacions interessants que fer. He llegit un article interessant de Jean-Jacques Wittezaele, "embaixador" de l'enfocament de l'Escola de Palo Alto a l'Europa francòfona, concretament des del Institute Gregory Bateson. Aquest autor aporta una distinció bàsica i imprescindible, aplicable a l'entrenament: la del món en clau processual i en clau reflexiva. Reconèixer aquestes dues maneres d'acostar-nos al món després ens ajudarà a reconèixer alguns reptes per a la pràctica professional dels entrenadors/es.

EL MÓN EN CLAU PROCESSUAL

"[L']'home ha d'ajustar-se als continus canvis del seu entorn per tal de preservar la seva diferenciació, per resisitir la entropia com Bateson hagués pogut dir, per protegir la seva autonomia." Som diferents al que ens envolta en la mesura en que mantenim, canviant nosaltres, la nostra diferenciació amb l'entorn. Si deixem de ser diferents a l'entorn, ens confonem amb ell. Per seguir sent diferents a l'entorn hem de seguir adaptant la nostra diferència canviant.

La naturalesa del canvi i l'adaptació en regeix per mecanismes biològics dels que no sempre som conscients. "Nosaltres aprenem a reaccionar a diferents tipus de contextos fins i tot si no sabem per què ho fem ni tampoc com ho fem, sense ser conscients de la nostra habilitat per a fer-ho."

"Nosaltres ens familiaritzem amb el que els xinesos anomenen El Procés, capaços de copsar la coherència interna per tal de poder anticipar-la millor." Sense conèixer la manera d'estructurar-nos no podem emprendre cap viatge amb garanties.

EL MÓN EN CLAU REFLEXIVA

"[L']ésser humà també està vinculat al seu entorn a través de la consciència." És un altre punt de vista: de l'adaptació progressiva passem a un concepte diferent, l'adaptació raonada. Té els seus avantatges però, com és lògic, també suposa algun inconvenient. "Això crea un món paral·lel al món processual."

"[L]a nostra cultura i les nostres llengües no prenen atenció a les relacions i estàn basades majoritàriament en la lògica linear per explicar el món." Hem perdut de vista, permanentment endinsats en el discurs reflexiu, la visió del món com a sistema que es retroalimenta (sense que nosaltres decidim fer quelcom amb el que passa) i del que nosaltres només som una part que encaixa dins d'un tot.

"Nosaltres podem construir ideals personals als quals tractem de correspondre-hi, podem construir una visió de l'home independent del seu context, un home capaç de controlar-se completament ell mateix i el seu entorn." La reflexivitat, portada a l'extrem, ens produeix l'angoixa de preveure solucions mentals per a situacions que passen en el món processual i sobre les quals no tenim influència directe i/o definitiva. La traducció del món processual al món reflexiu ens situa en un escenari en que pensem poder resoldre-ho tot a partir de la nostra voluntat.

Ens passa sovint que com entrenadors pensem poder resoldre una situació tàctica-estratègica del partit, però ens costa reconèixer que hi ha variables del partit que potser se'ns escape. Voler-les controlar pot portar a la decepció.

"Bateson va suggerir de reconsiderar les nostres premisses -les bases del nostre coneixement reflexiu- amb la intenció de fer-les més properes a la manera com la natura es regula a si mateixa. Però freqüentment aquest no és el cas. Nosaltres experimentem coses, sentim que hi ha coses que no s'ajusten amb les nostres construccions reflexives, així que decidim de controlar-nos a nosaltres mateixos, corregir l'experiència, per així omplir l'espai entre el que sentim i el que hauríem d'estar sentint."

Aquest extens fragment no té opció a rèplica: som tant tossudament reflexius que allò que no encaixi amb els nostres marcs reflexius ho modifiquem fins amotllar-ho a allò que esperem, allò que volem veure. Descobrir aquesta maniobra, aquesta tossuderia humana, ens ajuda a veure com ens acorralem a nosaltres mateixos. "El dualisme està ben establert en la nostra cultura."

LES IMPLICACIONS EN EL MÓN DE L'ENTRENAMENT

Vist tot això, reconeguda aquesta important distinció alhora de veure i relacionar-nos amb el món, m'agradaria fer servir aquesta distinció per poder entendre millor la feina que tenim al davant els entrenadors.

He introduit un munt d'idees a través dels fragments que he citat i també de les meves disgressions, integrades dins del text. Anem ara a fer un breu llistat d'estratègies o mesures que podem fer servir com entrenadors per no caure en el parany de traslladar les nostres expectatives reflexives (per exemple, una planificació excessivament preconcebuda sense haver observat i avaluat prou el que hi ha) al marc del nostre equip (i de la dimensió processual que li és pròpia).

1. QUÈ ÉS EL QUE IDENTIFIQUEM COM 'PROBLEMA' EN ELS NOSTRES EQUIPS?

"Generalment, un problema és el resultat d'una lluita entre la fita reflexiva i la crida processual."

Aquest fragment m'ha resultat difícil de traduir. Sincerament, la paraula 'incitation' que fa servir l'autor és habitual en el francès, però no en l'anglès. Al final he decidit posar 'crida', ja que no m'agradava 'incitació'.

Qualsevol problema, com indica la breu però aclaridora cita anterior, apareix quan ens encaparrem en una fita reflexiva ("hem d'assolir...") i perdem de vista com això interacciona amb el que ens està passant, això que he traduït com "crida reflexiva". Per voler tenir massa present el món reflexiu, el que es construeix des dels objectius i les fites, ens adonem massa poc del que ens passa al nostre voltant, en la dimensió processual.

2. ADOPTAR L'ÒPTICA PROCESSUAL ENS ALLIBERA DE PERSEGUIR PROBLEMES.

"No hi podem haver 'problemes' en el procés, només evolucions més o mens importants, més o menys doloroses per a les criatures vives."

Si aparquem l'etiqueta de 'problema' en els nostres equips podem fer un pas endavant. Parlo d'un pas de gegant. Trobo un cert i fi sentit de l'humor en això de "més o menys doloroses per a les criatures vives." Certament, el que ens aboca als excessos de la reflexió (dit en llenguatge qüotidià, les "menjades d'olla") és el patiment que ens provoca les evolucions que estem vivint. Mirem el procés i no podrem queixar-nos dels patiments, sinó que haurem d'esforçar-nos per reconèixer els patrons que condicionen el propi procés.

3. QUÈ PODEM DELIMITAR ESTRICTAMENT A UN SOL JUGADOR/A?

"El comportament d'una de les parts del procés està controlada per el tot."

Les respostes d'un jugador dins del grup només pot entendre's sense el control del grup. Però no parlem del constrol coercitiu: la paraula 'control' està connotada de manera negativa, però simplement ens referim a la idea de regulació. El grup regula el que pot o no pot donar-se en la dimensió individual, i per tant el que passi amb una persona en l'equip està connectada, d'una manera o altra, amb la resta.

4. EQUIPS QUE CAMINEN ENVERS L'AUTOREGULACIÓ.

"Cada estructura resisteix les pressions internes i externes per assolir la regulació homeostàtica."

Podem canviar 'estructura' per 'equip', i ens donarà un nou apunt sobre la regulació a nivell intern (de la que parlàvem en el punt 3) i també en relació a l'entorn proper extern.

4. RES POT RESTAR, TOT SUMA.

"En el procés, tot és asserció; no podem negar el que és, excepte si estem disposats a alienar una part de la nostra experiència, una part de nosaltres."

No hi ha res que puguem esborrar de l'equip. En l'història de cada grup no podem oblidar els conflictes que apareixen ni les vivències que porten a l'esquena. Hem d'afrontar-ho tot amb energia, i com ens adverteix Wittezaele, si li girem la vista no farem més que alimentar un estat forçat de la vida en aquell grup. Viurem en la falsedat de les aparences, en la impostura d'una realitat inventada que no és reflex del que ens passa. Els estadis pel que passa un grup no són capritxosos, sinó que con-formen una experiència pròpia d'aquella gent.

5. QUAN LA SOLUCIÓ POT ESTAR EN (LA DEFINICIÓ I L'ENCUADRAMENT) DEL PROBLEMA I LES SOLUCIONS INTENTADES.

"I també mirem cap a la realitat construïda que manté i reforça les seves solucions intentades."

La construcció d'un sistema d'entrenament és vàlida a partir de que veiem, de manera prou clara, si les solucions intentades estevenen (o no) part del problema que tractem d'erradicar. Sempre tenim 'problemes', o per fer servir un llentuatge més neutre (més processual i menys reflexiu), situacions que ens emplacen a prendre partit d'una manera o altra.

Sense la visió global i generadora de la nostra participació, on siguem capaços d'analitzar quin paper tenim nosaltres els tècnics en els problemes que en principi volem extingir, no podrem fer una tasca veritablement curosa en relació a la dimensió processual de l'equip. Davant se'ns presenta una tasca inmensa per a la qual no hi ha solucions de manual, la que suposa deixar de construir 'problemes' on hi ha 'situacions'.