EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dissabte, de juliol 21, 2007

QUÈ DIU DE NOSALTRES "ESPERAR QUELCOM" DELS ESPORTISTES

"Yo hago lo mío y tú haces lo tuyo.
No estoy en este mundo para llenar tus expectati­vas
Y tú no estás en este mundo para llenar las mías.
Yo soy yo y tú eres tú.
Y si por casualidad nos encontramos, es hermoso.
Si no, no puede remediarse."
- Fritz S. Perls (1893-1970)

Perls va ser un dels creador de la teràpia Gestalt, juntament amb Goodman. En aquest fragment que he trobat reflectida una de les idees que he compartit amb els alumnes d'un dels grups dels cursos en règim de concentració de Manresa.

La primera idea és la següent: com entrenadors no podem buscar complir les nostres expectatives a partir del que esperem dels altres. La nostra relació amb els nostres jugadors sovint està tenyida per allò que esperem d'ells, per aquella expectativa que funciona com a eix o frontissa sobre la qual negociem el projecte de l'equip.

És perillós per la concreció i futur del projecte dels esportistes fixar unes expectatives determinades sobre el grup. Allò que ens fixem com a vàlid o oportú per a aquell grup funciona a la vegada com a horitzó de millora (des del nostre punt de vista, i seguint un discurs racional) i com a limitació en la dimensió de creació d'un projecte determinat (per part dels jugadors, i en un ordre diferent al discurs racional).

La segona idea està emparentada amb la primera, podríem dir que es troba com un cas específic de la primera. Em refereixo al cas d'esperar l'aprovació o el "carinyo" per part dels esportistes, que reconeguin la nostra feina d'una manera o d'una altra. Aquest tipus de pensament crea en nosaltres una expectativa perillosa, en la mesura que si no acomplim aquesta expetativa valorarem d'una manera pressumptament empobrida (no hem assolit aquella estima que cercàvem). Com els dèia als alumnes del curs: esperar estima, apreci dels jugadors resulta una situació que no correspon a la lògica de la nostra relació amb ells.

La relació així imaginada ens porta a una situació en la que la tasca a dur a terme queda en entredit, més que res per que una de les condicions existents (encara que de vegades inconscient) resulta ser que el seu treball ens satisfaci a nosaltres. L'espai on el projecte de l'equip queda situat en unes latituds d'aquesta mena, vist des de la visió d'un observador entrenat, resulten clarament allunyades al desig dels esportistes. Mentre el motor de l'equip i del seu funcionament és allò que espera l'entrenador/a, les expectatives de l'equip queden en suspens i sense que se li dona forma al procés de construcció de l'equip.

Així, les dues idees que volia proposar avui van en la línia de deixar clar que diu molt de nosaltres esperar alguna cosa dels nostres jugadors. Esperar segons quines coses suposa horitzó i límit, com hem dit abans. I suposa construir un panorama que ens manté allunyats de la tasca a dur a terme, en la mesura que està medititzat per un desig nostre (i no tant del grup). Deixar-nos guiar per aquests impulsos suposa una complicació en la nostra feina, molt especialment ja que no ens ajuda gens a diferenciar el nostre rol amb el dels esportistes, i tot plegat aporta confusió i ambigüitat.

Hem d'afinar la nostra mirada sobre l'equip i fer un bon entrenament d'observació per no caure sistemàticament en paranys com aquests que hem mencionat. Estratègies rudimentàries per satisfer un gran ventall d'expectatives notres a nivell personal, entre elles i en un lloc destacat que els hi agradem prou o que ens tinguin apreci, ens porten a carrerons sense sortida.