COACHING MINIMALISTA

Aquest és el primer inèdit que publico durant el mes de juliol. Correspon a la temporada 2004-05.

Minimalismo: "Tendencia que reduce al mínimo sus medios de expresión".

Sovint no acabo de tenir-ho del tot clar. Malgrat els meus escrits sempre expressen opinions retundes, sempre trobo respectable el que els altres opinin i per això m’agrada negociar quina és la manera de fer les coses bé (o més aviat, si hi hauria una millor manera de fer les coses). Jo parlo, com diu José Ramón Callén, un excel·lent professor de la meva llicenciatura (Ciències de l’Activitat Física i l’Esport a la Universitat Ramon Llull), de la meva "veritat".

Però si volem treure-li més suc al tema de la meva "veritat", m’agradaria seguir parlant de quan em trobo amb entrenadors/es que confonen el fet d’entrenar amb ser amic o confident dels jugadors/es. Per mi la relació hauria d’oscil·lar entre ser distant i distès.

Què els hi puc dir de la meva manera de fer, de la meva "veritat"? Tot sovint em dedico a posar per escrit quina crec que hauria de ser l’actitud ideal d’un entrenador, que no deixa de ser l'actitud que jo estic cercant. Hi ha un model d’entrenador tradicional, autocràtic, que manté impàvid la distància amb els seu jugadors/es. Els agrada sotmetre a la seva manera de veure les coses als seus jugadors, als seus ajudants. No crec, però, que aquesta hagi de ser la manera de relacionar-se amb persones que es fan valer com a individus.

No obstant, la tendència actual és més aviat la inversa: entrenadors més permissius i consultius en excés, preocupats per la imatge que tenen de ells els jugadors/es, que per una banda defensen la seva "veritat" però que no acaben de saber conduir l’equip i mantenir una distància que els permeti prendre perspectiva sobre el que passa.

L’estil democràtic és quelcom que tothom parla i li agrada dir que fa, encara que no ho faci realment. Agrada dir que un entrenador pregunta l’opinió als seus jugadors/es, que els té en compte en les seves decisions. Sovint es parla d’aquell qui hàbilment proposa tasques que comporten la implicació i participació crítica o bé que negocia amb els esportistes el significat i objectius del que han de fer junts. Però per això calen moltes proves, i no hi ha millor laboratori que el propi equip. Amb confiança i respecte, podem provar de fer-ho "de manera diferent".

Crec que el meu estil és minimalista, en algun sentit, ja que en molts moments pren la mínima expressió que se m’acut de la intervenció de l’entrenador. La música minimalista, o qualsevol manifestació d’aquest art, es caracteritza per simplificar la seva estructura, quedant en una expressió mínima. A mi m’agrada conèixer els jugadors pel que m’expliquen, pel que vaig coneixent d’ells dia a dia, sense preses, amb els seus gestos, les relacions que estableixen amb uns i altres.

Navego sense la necessitat de que em vomitin tot el que fan o deixen de fer, ni de demanar-los el per què del que fan o esperant que es disculpin per alguna cosa que no m'esperava. De fet, estar esperant d'ells alguna cosa (en concret) ho concebo com un error. Que em diguin que no venen, no necessito pensar si el motiu és prou convincent.

No necessito, en definitiva, bolcar-me en la relació, farcir-ho tot de paraules i fer això o allò altre per impressionar-los, per que m'aplaudeixin. Voler ser estimat pels jugadors seria un error imperdonable, al meu entendre. Tant sols necessito un espai propici (la pista unes quantes hores a la setmana, alguna estona després del darrer entrenament de la setmana i previ al partit) i la possibilitat de fer-los complir amb les exigències pròpies de l’entrenament, que res tenen a veure amb que estiguin d’acord amb mi, sinó amb que estiguin disposats a treballar dur i estar concentrats.

La clau per a mi és entendre que tu estàs allà pels jugadors, i no pensar mai que els tens a la teva disposició i per la teva pròpia glòria i notorietat. Ells venen i vindran, estiguis tu o algú altre, i això és el que has d'explotar i en el que t'has de centrar de manera convençuda.