LA PROXIMITAT, BENVINGUTS A LA DIMENSIÓ DESCONEGUDA

Aquest és el segon inèdit que publico en aquesta darrera setmana. Correspon a la temporada 2004-05.

"Invertir en comunicació es una bona inversió per l'entrenador." Sebastià Serrano

La proximitat en les relacions entrenador-jugador és una arma de doble fil: tant et poden ajudar a entendre la circumstància personal per la que passa el jugador/a (ha trencat amb la persona amb qui estava sortint, ha tingut males notes, té problemes a casa amb els seus pares) i ajudar-lo en el seu caminar, com a fer-te perdre la teva pròpia perspectiva ("barrejar-te" amb la situació dels esportistes i no diferenciar la teva figura de la dels jugadors).

L’entrenador, em deien un grup de joves entrenadors de diferents esports (bàsquet, voleibol, gimnàstica rítmica) que tutoritzava fa dues temporades a un col·legi de Barcelona, no pot motivar si és inconstant. Cal que sigui una persona constant i, afegiria jo ara, clara en totes les seves actuacions i propòsits. Pots ser clar i preocupar-te obertament del que li passa al jugador, i jo mai he cregut que això fos un desmèrit de l’entrenador. És d’agrair que els entrenadors tinguin cura de la circumstància dels seus esportistes, però tenint cura (valgui la redundància) de no barrejar-s’hi.

L’entrenador no pot ser un mar de dubtes, però tampoc ha de voler imposar el seu criteri sense conèixer la realitat de l’esportista. Ha de mostrar-se enèrgic però mai colèric, ni intransigent. Ha de tenir les idees clares però sense por a mostrar que s’ha equivocat. Personalment, crec que ha de poder escoltar al jugador/a sense ficar-se massa en els seus problemes, o podent dir prou quan sembla que s’està barrejant/confonent massa amb els jugadors/es, que la relació s’està fent massa propera.

El que crec jo que és més important per a qualsevol entrenador és conèixer la circumstància de l’esportista (per adonar-nos que tothom és diferent i passa per moments difícils) sense ficar-se a opinar/aconsellar sobre la seva vida (perdent la perspectiva de l’equip i el nostre paper o rol com a entrenadors). Som entrenadors i no pas assessors de la seva vida íntima o acadèmica. No hem d’oblidar que, encara que els jugadors ens respectin per la nostra feina tècnica, hem d’ajudar la gent fins al punt que puguem, però reconeixent que és fonamental que hi hagi uns límits. De vegades és més realista atendre al jugador per després derivar-lo (parlar amb els pares, pensar si necessita un consell terapèutic o bé parlar amb una altra persona).

La dimensió desconeguda a la que em refereixo en el títol no és tant l’equip, com el fet de confondre’s amb l’equip i, més concretament, amb la circumstància personal de cadascun dels membres. La proximitat és llaminera, però precisament per que ens pot arribar a confondre hem de buscar la millor manera de fer la nostra feina. Educar en valors i ensenyar l’esport són dues tasques que corren paral·leles i que crec que es retroalimenten: però en la mesura que vulguem tenir èxit, crec que hem de ser curosos amb no despistar l’atenció. El grup és el que realment ha de tenir el protagonisme i no la relació bipersonal. Hem de generar llaços de comunió a l’equip, i no entre jugador i entrenador. Hem d’ensenyar-los a saber funcionar con un grup eficient.

Així doncs, hem de diferenciar-nos, a la força, del que fan i pensen els jugadors/es. Si creiem que podem parlar i dir "què és bo per l’equip", segurament estarem enfrontant una realitat difícil de percebre, la d’allò que vol el grup. Voldrem practicar, molt probablement, disseccions sobre l’estat d’ànim del nostre equip. I l’estat d’ànim ideal és el que fomenten i preserven els propis jugadors/es, no nosaltres.

Quan no sabem com sortir-nos d’un problema tirem pel dret i sancionem, tot pensant que aquesta serà la solució per a resoldre un conflicte. De vegades no ens donen compte que hem estat nosaltres que hem passat un límit, i els que ens mereixem un càstig (o més aviat un toc d’atenció) som nosaltres mateixos, que ens hem passat de "propers".

Però fins que no acceptem que un conflicte també l’hem d’acceptar com a nostre (que si alguna cosa s’ha desencadenat, segur que hem participat per acció o per omissió), no podem esperar estimular el diàleg. Si sempre qui ho fa malament és l’altra persona, si al que li passa "alguna cosa" és algú altre però no a nosaltres, ens estem posant un gran parany. Per que per la excessiva proximitat tothora ens podem confondre i perdre en nostre lloc, la nostra posició a fora del grup de jugadors/es i d'observació privilegiada.

Benvinguts a la dimensió desconeguda. Qui no l’hagi visitat en alguna ocasió, i no s’hagi sentit atret per la lluminositat dels ulls d’uns esportistes que acudeixen a tu per explicar-se i donar-li sentit a allò que estan fent, sovint fora del bàsquet, no sap del perill de perdre el món de vista. Però sobretot de perdre el teu paper dins l’equip, diferent a aquesta atractiva proximitat segons el que jo estic segur que hauria de ser el paper de l’entrenador/a.

Per mi un entrenador funciona en la mesura que es col·loca ferm enfront del grup, fora d’ell. Algú que, sense ser arribar a ser fred, sap fer una broma i no perdre’s en un mar de dubtes, que camina entre estar distant i distès per refermar la seva imatge en relació als esportistes.