EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dilluns, de juliol 23, 2007

ELS ENTRENADORS DE BASE I QUÈ ESPEREN LES FAMÍLIES DE NOSALTRES

Aquest és el quart inèdit que publico en aquestes darreres setmanes. Correspon a la temporada 2005-06.

Li dedico a en Joan Cortés, un dels meus infatigables lectors, per les bones hores viscudes a Manresa.

Hi ha a dia d’avui massa uniformitat sobre què s’espera dels entrenadors. Una uniformitat que no sé ben bé a que atribuir, però que sospitosament m’ensumo la flaire a pensament únic i als temps de dictadura política.

Una de les primeres frases que sentim quan demanem a la gent que li suggereix la figura (el rol) de l’entrenador/a és, precisament: "que els jugadors facin cas de l’entrenador". O que se l’escolti. O que se’l respecti. Tot seguit, podem sentir com algú diu "que l’entrenador controli el que fan els nens". També podríem sentir, però, altres idees com "sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis" o bé "motiva’ls". Anem a pams i vegem-les una a una.

1) "Que els jugadors facin cas de l’entrenador". Sembla una condició indispensable i inqüestionable. Però pensem-la a la inversa: "que l’entrenador faci cas dels jugadors". Aquest imperatiu, enunciat de manera que fem cas dels desigs del jugador/a, pot portar-nos moltes sorpreses. Resulta un primer gir que ens treu de l’òrbita acomodada en la que vivim. Si el desig del jugador té lloc per expressar-se, l’activitat té més possibilitats d’èxit.

2) "Que l’entrenador controli el que fan els nens". Primer hem parlat de fer cas, ara de controlar. O el que és el mateix: de seguir la pista, de jutjar, de fer simbòlicament de Pare. No només volem que facin els que els entrenadors volem (no el que volen els jugadors, que hem apuntat com alternativa), sinó que a més a més ens atrevim a dir què és correcte i què està fora de lloc a cada moment.

3) "Sigues dur amb els jugadors/es, no et tallis". La duresa és sinònim de disciplina, i la disciplina encara la vivim avui com un instument alliçonador, com una eina necessària per a educar. I és veritat que cal trobar la manera de disciplinar la persona, el grup. Però disciplinar pot ser moltes altres coses que ser dur: pot ser fomentar la reflexió personal sobre el que volem fer. Disciplinar no hauria de ser sinònim, obligatòriament, de duresa. Seguir una disciplina és, a fi de comptes, escollir un camí per a seguir-lo un mateix, per decisió pròpia. No hauria de ser imposat, sinó podríem dir autoimposat, i per tant desapareix la imposició. Com la disciplina de les arts marcials, o de la meditació. Ho faig per què m’agrada i ho vull fer. I més enllà d’això: sembla que se’ns doni permís per a actuar aplicant mètodes punitius o coercitius. Semblem actors autoritzats per la família per aplicar mètodes de repressió i reeducació.

4) "Motiva’ls". No hi ha dubte que, encara que aparegui la quarta, aquesta és una de les demandes estrella. S’ha de motivar els esportistes, se’ns demana per que aconseguim que els jugadors s’impliquin més. Però si enlloc d’això pensem en la importància que els esportistes verbalitzin els motius de la pràctica, que comparteixin el seu desig per fer esport amb els companys, potser resulta un element de "motivació" més efectiu.

Tot i que he passat bastant per sobre, aquestes quatre demandes considero que són habituals en l’entorn esportiu actual. Ens les fan molts pares i mares. Amb tot, la qüestió que cal valorar ara és si aquesta visió serà la culturalment dominant en la nostra societat en els propers anys, o bé si fruit de l’adaptació als canvis socials i l’obertura a models diferents de direcció canviaran el panorama d’expectatives sobre el rol d’entrenador. Si volem, en definitiva, canviar la manera de veure i de fer les coses.

En acabar la revisió d'aquest inèdit em dono compte de la familiaritat que comparteix amb un altre post, el darrer fins aquest. La veritat és que aquest escrit el tenia oblidat, però m'agrada penjar-lo ara ja que lliga molt i molt bé amb el meu darrer escrit.