EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de juliol 26, 2007

PEDAGOGIA EXTREMA: QUI SOM NOSALTRES PER DIR QUÈ HA D'ESPERAR LA PERSONA DE SI MATEIXA?

como si el "mejor interés" de una persona pudiera ser juzgado por algo que no sean sus propios deseos.
- Kingsley Davis (citat a Szasz, 2000:51)

En els darrers mesos he estat preparant el meu segon llibre. Vull enfocar-lo cap a la pedagogia esportiva, sobretot pel que fa a la direcció de grups. Em dono compte, les vegades quan comparteixo alguna idea o experiència amb altres persones, que em costa de trobar una actitud d'escolta sense prejudicis. Allò que desenvolupo jo amb els meus jugadors em costa de trobar amb altres companys entrenadors.

Crec que l'educació ha funcionat durant molts segles gràcies a la por que existia. Parlo de la por que acompanyava les figures que transmetien el saber com a figures de poder. La coerció, l'amenaça i el càstig han estat estratègies tant pròpies de l'educació com ho puguin haver estat la reflexió, la pregunta socràtica o la cordial felicitació.

La pedagogia sobre la que vull reflexionar és extrema en el seu plantejament: pretén ser una pedagogia que no deixi al marge els mitjans per assolir l'aprenentatge. La fi d'aprendre resideix massa sovint en les intencions dels educadors, i no obstant fallem alhora d'inspirar als aprenents. La revisió de la nostra actitud, de vegades amb connotacions autoritàries, resulta ser un obstacle per revolucionar el camp de la pedagogia.

Les certeses amb les que caminem no són l'únic recolzament que podem cercar. Hi ha multiplicitat d'escenaris en els que no depenem exclussivament del nostre saber, de la veritat que fem nostra. Hi ha moments en que hem de posar-nos a nosaltres mateixos entre parèntesi, i permetre'ns el luxe d'arreconar aquestes situacions que ens presenten una visió única de la realitat.

No vull dir que ens fem enrera de tot el que ens pensaven que era veritat. Simplement em refereixo a ser cautelosos alhora de fixar les nostres simpaties, en la mesura que les nostres creences de vegades ens situen davant una situació sense una base suficientment real. Sense arribar a dir que amb la nostra mirada sostenim una realitat irreal, si que moltes vegades aconseguim veure i confirmar allò que anem buscant. Veiem allò que volem veure.

Davant un càstig exemplar que imposem ens sembla que no hi ha cap "recaiguda" més, i ens felicitem a nosaltres mateixos. Davant una advertència o una amenaça ens sentim una mica més segurs que no tornarà a passar, però en el moment que passa posem el crit en el cel o bé ens decepcionem. Crec que la categoria moral de la decepció hauria d'estar proscrita en el món de l'educació. Mai li hauríem de dir-li a una persona que ens decepciona... Qui som nosaltres per dir que ha d'esperar la persona de si mateixa?

Bibliografia
- Szasz, T. (2000) Ideología y enfermedad mental. Amorrortu, Buenos Aires.