RIQUESA D'ESPERIT

La vida de la persona està lluny de ser dirigida des de fora per institucions (família, escola, Estat) o per mercats (l'econòmic, el cultural, els mitjans de comunicació).

Lluny de viure, doncs, en una tirania policial tipus 1984, nosaltres mateixos ens aclimatem molt bé a les limitacions que, subtilment, ens (auto)imposem.

Més enllà de les caracterítiques en la societat en que vivim, la nostra riquesa d'esperit s'està empobrint considerablement. Amb això no vull anticipar que parlaré de temes teològics: no pretenc obrir el meu blog a la religió, tot i que és evident que del que més parlo és d'una nova espiritualitat per viure.

La riquesa de l'esperit per mi, en el segle XXI, té com a base l'entrenament de les nostres habilitats d'observació, anàlisi i decisió ètica.

El pensament corrent ens indica que hi ha una sèrie de normes universals que hem de respectar i a les que ens hem d'adaptar. No parlo ja d'un "no mataràs", sinó de definicions més específiques de la naturalesa humana. Per exemple, de dir: "Aquesta persona serà més feliç i completa si desenvolupa la seva potencialitat i el seu talent per aquesta activitat".

La nostra ètica a Occident es basa de manera coherent en aquesta idea. Les virtuts individuals han de desenvolupar-se en un pla individual per aprofitar el potencial de la persona i no malbaratar-lo, aprofitar-se en un pla societal per maximitzar-se pel benefici del major nombre de gent, i no menysprear-se en un pla grupal o de petita comunitat per no provocar l'enuig dels que, dins del grup, es consideren menys preparats que aquells més dotats.

No valen consideracions del tipus que hem mencionat. En el pla individual, per exemple, exigint ser, des de fora a la persona, el que volem que sigui. En el pla societal, seria un altre cas flagrant, veient el perjudici per aquells que no podran gaudir-lo (com si la persona estigués al servei dels altres, del seu entreteniment). Finalment, en el pla grupal, com si conviure amb algú dotat d'una excel·lent condició o disposició per a fer alguna cosa l'obligués a tenir predisposició a fer-la.

Per mi, i lluny de les clàusules del pensament corrent que hem anunciat en els tres plans (individual, societal, grupal), no hi ha res més ètic que respectar allò que la persona ha confrontat i ha decidit millor per a ell mateix/a.

Això trenca amb la imatge que durant segles hem viscut sobre el conreu de la virtut des del temps dels antics grecs, de l'aprofitament de les habilitats en una societat democràtica en la que hi ha un nebulós principi de solidaritat o que per no crear envejes dins del grup (o d'un equip), tots hem de caminar a assolir el màxim.

No hi ha màxim que nosaltres no vulguem dibuixar per a nosaltres mateixos. El màxim que els altres posen en nosaltres, en qualsevol dels tres plans, són qüestions absurdes que només hem de mirar de resoldre per a nosaltres mateixos. Un veritable procés per elaborar aquestes tensions és el que després es va concretant en la personal i intrasferible riquesa d'esperit de cadascú de nosaltres.