EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

diumenge, de juny 10, 2007

LA CRISI DELS PERSONATGES EDUCATIUS

Hi ha l'acceptació general d'un cert desconcert en l'educació (Salvador Cardús). Fa uns anys vam sentir el missatge de Divertim-nos fins morir de Neil Postman, que després va continuar en La fi de l'educació. Molt apocalíptics caminen lliures de marca.

En una època de raonaments escanyolits i retrògrades, així com de l'anticipació de futurs apocalíptics (com ja hem dit, caldria mencionar al clàssic d'Umberto Eco Apocalípticos e integrados), l'educació necessita agafar impuls i trencar amb la imatge que arrossega en les últimes dues dècades.

La imatge que presenta no captiva a la gent. Sembla, certament, que hi hagi un dèficit d'autoestima en els personatges educatius. Professors, entrenadors, psicopedagogs, dirigents d'organitzacionsa educatives, treballadors socials, monitors de lleure semblen estar dins d'una nebulosa d'indefensió apresa... Però apresa quan, com, per què?

L'aparença que dona i l'ànim que transpira el sector educatiu és el de ser un racó de la societat sense capacitat de resposta als canvis que des-figuren el món que coneixíem i con-figuren l'escenari actual en el que hem de batallar. Hem de posar-nos les piles. És com si de cop i volta els educadors ens haguèssim quedat desarmats alhora de fer front als canvis que es donen en el món en general, i també en la nostra realitat més propera de l'educació.

Jo considero que hi ha una crisi, un desengany respecte els personatges que ens inventem nosaltres mateixos. Parlo de la imaginació per animar les nostres pròpies esperances i il·lusions, quelcom indispensable per fer la nostra tasca educativa a diari. És clar que el món canvia de manera accelerada, però hem de fer un esforç per trobar les estratègies per fer front aquesta allau de canvis. Amb la nostra manera segura i inflexible de funcionar no podrem tenir gaire èxit.

Hem de moure'ns amb una altra soltura, trencar el joc habitual. Cal una pedagogia radical per a un entorn nou però en que seguim tenint les persones que, malgrat es digui que han canviat tant, segueixen sent molt reconeixibles en els seus comportaments (si tenim la mirada entrenada).

Podem actuar de manera agossarada, trencar el motllo del que s'ha vingut fent. Aquest és el camí per tenir èxit quan les solucions semblen no funcionar. En el fons, com algunes terapeutes apunten, hem de comprovar si la solució no és el problema. Vull dir que de la manera com ens mirem les coses podem veure-ho com un problema, quan realment prenent aquest punt de vista, potser l'estem cronificant, tal com estem fent que passi. Potser amb les solucions que assajem estem fent "el problema" més gros i complicat del que realment és.

Descobrir noves-velles maneres de fer les coses de manera encertada pot donar-nos pistes de què hem de fer. No és tant difícil com ens pensem, al cap i a la fi. Hi ha plantejaments alternatius a les solucions que hem près, tradicionalment, per solucionar els conflictes. Veure l'expressió de punts de vista enfrontats com un problema aporta més maldecaps que si entenem que no hem d'estar necessàriament d'acord. Prendre partit en relació a un tipus de persona (per exemple: "no esperava que aquest bon alumne fes això"), estem limitant les possibilitats de les persones alhora de decidir què volen ser.

És precissament el cas que apunten en un passatge del seu llibre Fenstermacher i Soltis (1999:58). Una certa visió de l'educació suggereix, dona a entendre que "[l]as diferencias individuales del estudiante sólo cuentan en la medida en que el docente pueda usarlas o superarlas para lograr el aprendizaje de algún tema específico".

Aquests dos autors que he mencionat presenten tres enfocaments o estils d'ensenyament: el de l'executiu, el del terapeuta i l'alliberador. En propers articles parlaré, amb més deteniment, d'aquesta enginyosa i senzilla classificació.

Finalment, apuntar una darrera reflexió en relació al tema que estic tractant. Compta molt el què pensem que són les persones. Vull dir, és definitiu en la manera com eduquem com veiem les persones. L'eix de bondat-maldat del que hem de distanciar-nos per no caure en prejudicis estúpids que ens ennubolen la mirada ens sedueix de manera constant, continuada. No podem tenir una mirada crítica i reflexiva si ens deixem endur per una visió maniquea del món. El maniquïsme, aquesta contraposició de contraris, ens cega alhora de veure un món que té munts de matissos.

La crisi no és tal com ens la volem imaginar. En el fons, no estem davant d'una missió impossible. Només cal que siguem una mica més hàbils, més capaços, més enginyosos. En una paraula, intel·ligents. No podem fer de la situació actual una renúncia més o menys clara dels educadors a seguir educant. La filòsofa María Zambrano diu que un educador no es pot permetre dimitir. Com actors que ens fem un personatge educatiu a mida, hem de mirar de quina manera ens podem vestir de la millor manera possible... per tenir èxit i fer exitosos a aquells dels que ens envolten i volen fer allò necessari per ser-ho.

Bibliografia
- Fenstermacher, G. i Soltis, J. (1999) Enfoques de la enseñanza. Amorrortu, Buenos Aires.