Hi ha una impressió equivocada, una desviació epistemològica d’un gruix considerable, respecte el paper que tenen les normes en els grups.
Les normes d’equip, ja siguin escollides pels propis jugadors o vinguin decidides de fora (un Reglament de Règim Intern per tots els equips del club o la personal filosofia de l’entrenador/a), no són mai prohibicions en senti estricte. No podem prohibir amb una norma (bé, si que ho podem fer, però no és recomanable: millor posar allò que volem dir en positiu). Si prohibim aleshores seria més aviat una llei, no pas una norma. O potser les normes són les lleis que es fixa un grup pel seu funcionament, i ara estem ballant amb els dos termes, i no val la pena diferenciar-los.
Però fins i tot podem dir que confiem en el poder fiscalitzador o, per dir-ho millor, de la possibilitat d’arribar al punt de “pau i concòrdia idíl·lica” desmotivant-los amb certa llei. Lamentablement, la regulació de l’espai social i comunitari a partir de lleis no garanteix el seu compliment, sinó la prohibició de matar dissuadiria als assassins.
Sempre, doncs, podem no fer cas de la norma. I en aquest cas, sortint-nos de la norma, també estarem fent una altra cosa: dibuixant a entreveure la nostra pròpia norma. L’horitzó o escala de valors que manega l’entrenador no ha de ser idèntica a la que arribin a abraçar els esportistes. És més: resulta il·lús arribar a pensar que acceptaran el nostre discurs tal com raja.
Una aspiració cabal seria que el jugador, dins d’un paràmetres mínims que fixa l’entrenador pel treball (l’enquadrament), desenvolupi el seu propi marc normatiu, la seva pròpia escala de valors. I que en aquest procés els jugadors o jugadores afinin el la seva visió del que vol dir “formar part d’aquell grups, amb tot allò que comporta”.
D’allò que els fa arribar, com a proposta de mínims, l’staff als jugadors, no pot ser mai pensat en termes de prohibició. Per exemple: “Està prohibit faltar a un entrenament o partit sinó és per una causa justificada”. Aquí sorgeix el primer problema: què passa si algú falta? Com abordem aquesta situació? Serem inflexibles amb tothom, o podem caure en algun tracte de preferència?
El segon problema és: qui decideix quina és “una causa justificada”? El que sigui justificat per l’entrenador pot no ser-ho pels jugadors. Si uns sèniors volen veure el partit de Champions del Barça i decideixen qu no volen entrenad, qui pot dir que no sigui “una causa justificada”? Evidentment pels jugadors d’aquell equip ho és, encara que per l’entrenador no ho sigui.
Tercer problema: quan prohibim faltar estem carregant de culpa al que falta. I si té una urgència familiar i no pot assistir? I si té la presentació de la tesi doctoral a l’endemà? I si ha d’agafar un avió a les 5 del matí? Carreguem de culpa algú que pot ser molt i molt complidor (és a dir: regular, fiable, que la seva norma és assistir) i, en canvi, pot ser un rol conegut a aquell que crida l’atenció a través de les seves absències.
Llegia un fragment interessant fa una estona i que m’ha fet pensar: «Sólo a través de la interacción del sujeto con otros, de la cooperación en relación a una tarea, en un vínculo que contenga y sostenga al sujeto, que haga generar expectativas recíprocas frente a esa tarea, que permita el despliegue de procesos de comunicación, es que se logra “el buen aprendizaje”. Este aprendizaje vincular genera procesos de interiorización que transforman la estructura inicial, determinando un nuevo nivel en el desarrollo del sujeto.»
Aquest text és de Hector Rougier i agermana el pensament de Vygotsky i de Pichon-Rivière. En aquest fragment, concretament, s’interessa per la visió de l’aprenentatge del psicòleg rus. Però meravellosament serveix, també, per parlar dels grups (el punt fort, segurament, de Pichon- Rivière).
El que caracteritza “el bon aprenentatge” individual esdevé del procés comunicatiu amb els altres, la internalització del que és bo, interessant i atractiu per un mateix, a partir de la confrontació de les diferents visions que tenen les persones dins d’aquella situació social. Tanmateix “la bona norma” és aquella que transforma el que ja hi havia abans, constituint una realitat social nova i compartida.
No hi ha mai acceptació incondicional d’una norma sense un temps de resistència o fins i tot rebuig, sense algú dins del grup que vulgui quedar fora de la norma (per que no l’interessa sentir-se “dins”; per cridar l’atenció; per boicotejar el projecte). Progressivament la gent va passant a formar part del projecte “dins de la norma”, però mai és decisió dels entrenadors mateixos qui queda dins i qui queda fora. Sempre queda a càrrec de la sobirania i la responsabilitat individual decidir què vol fer un del bàsquet i, en general, de la seva vida.
Ens queda referir-nos a com enunciar les normes. Hem dit: en positiu, sense prohibir. Podríem dir: “És molt important assistir als tres entrenament setmanals per desenvolupar un bon treball d’equip”. En positiu i sense prohibir. Podríem afegir: “La meva norma com entrenador serà fixar-me en com treballeu als entrenaments per poder distribuir els minuts de joc d’acord a això i altres aspectes, però tenint especialment en compte els entrenaments”.
Els jugadors es poden donar per assabentats. Saben, des de la primera setmana, a què atenir-se. I saben que va per tots. Allà estem nosaltres, dibuixant una proposta de mínims i sense prohibir: qui no compleixi, però, veurà quina conseqüència comporta faltar.
Una altra cosa que hem d’evitar és posar-hi components personals nostres, com per exemple dir: “quan jo jugava la gent no faltava als entrenaments” o bé “m’empipa molt que falti la gent als entrenaments”. No té cap mena de rellevància fer saber als jugadors què és allò que passava quan jugàvem. Els temps han canviat i, a més a més, no té res d’exemplar, per dir-ho així, el que poguéssim fer nosaltres, encara que ens sembli que “ho vam fer com cal”. A més a més, que a tu “t’empipi” aquell fet els dona també una pista de como fer-vos enfadar.
Un últim exemple: un dia se us acut dir, als que arriben puntuals i assisteixen regularment, que us “empipa molt que els jugadors avisin 10 minuts abans de començar l’entrenament”. Què té a veure amb els que hi són (no dic amb els que motiven la vostra expressió) el missatge que esteu exterioritzant? Més aviat poca cosa. En canvi, és més operatiu esperar a un dia que siguin tots i dir: “Ja sé que tots aviseu amb antelació quan no podem arribar als entrenaments, encara que algú de vegades no ho fa. Us agraeixo que feu un esforç per avisar-me amb temps, i us demano continueu fent-ho i que sigui al migdia per poder preparar bé la sessió”.
Finalment: si algú falta als entrenaments no ens està fent res de res a nosaltres. No hem de dir: “vaja quina putada”, i menys que ho sentin els esportistes. La putada és pels companys, que entrenen “sota mínims” o no podem fer partit 5c5. Per això val la pena no fer-se càrrec dels que falten i posar-se, confonent a més a més el vostre rol de tècnic amb el de jugador (diferencieu-vos dels vostres jugadors!) per fer el partit i completar algun dels equips. Els que els hem de fer notar és qui falta, qui està absent, li fa alguna cosa a l’equip, exclusivament a l’equip de jugadors.
El bàsquet “com cal” l’hauran d’anar definint, progressivament, els jugadors a través de la tasca que duen a terme, que dibuixarà un cert projecte compartit entre els jugadors.
dimarts, d’agost 26, 2008
dijous, d’agost 21, 2008
MODELANT LA TEVA VISIÓ SUPERFICIAL DEL MÓN
Sovint sentim a dir que una persona és "superficial" per dir que no té gaires inquietuds ni aspiracions. En relació a això es parla que una persona és "profunda" quan té un nivell cultural alt: llegeix, va al teatre i a mueseus, es demana aquella pregunta monzoniana de el perquè de tot plegat.
Ahir vaig acabar les meves vacances "oficials" (ara fins el 1 de setembre aniré incorporant-me seguint el principi de progressivitat que serveix per la teoria de l'entrenament, i també per altres àmbits). Per apaivagar el principi de realitat que pesa sobre tots nosaltres i del que sobretot parlen alguns psicoanalistes, vaig visitar en una tarda calurosa dues llibreries barcelonines ben climatitzades i amb un fons bibliogràfic important.
Allà buscava alguns títols per fullejar-los abans de prendre una decisió de compra. Sobretot estava buscant textos del psicoanalista i pediatra britànic D.W. Winnicott.
No acostumo a visitar cap llibreria amb la idea de buscar alguns llibre concret (allò de dir: haig de comprar-me tal llibre) o bé rastrejar algun autor concret. Aquesta excepció d'ahir confirma la regla general, que és bastant fiable. Però com semblava de totes maneres inevitable, vaig estar també mirant encuriosit alguns prestatges de les seccions de psicologia i pedagogia.
Sóc amant de la cibernètica, Aquest terme prové del grec kybernetés, que significa timoner. Estudia els fenómens de retroamimentació en els sistemes vius i també en els mecànics. Però buscant un dels títols de Winnicott vaig anar a petar a la subsecció de Psicopatologia. Vaig veure un títol enginyós: Mi psicosis, mi bicicleta y yo. Els llibres de psicologia acostumen a tenir títols més seriosos, més acadèmics. Quan en trobo algun que se surt de la norma, penso: aquest deu valer la pena, tindrà alguna cosa especial.
Vaig decidir fullejar-lo amb la garantia de que, pel seu aspecte, el llibre era de la prestigosa editorial argentina Amorrortu. La vaig encertar de ple: enmig de llibres sobre anorexia nerviosa i altres trasntorns d'índole molt diversa, vaig trobar una joia. Només agafar el llibre i mirar-ne la portada vaig començar a sentir un formigueig que m'indicava que anava per bon camí. El subtítol aclaria una mica més de què podia anar un llibre amb un títol tant particular: La autoorganización de la locura.
La paraula psicosis havia portat a una classificació del llibre simplement pel títol, no pel seu contingut. Quan vaig començar a llegir la introducció un cop a casa, una nota al peu en va enviar a la darrera cita a peu pàgina, ja al final del llibre. Em va semblar molt divertida i per això la cito textualment aquí: "Si ustde está todavía esperando la bicicleta anunciada en el título, ella llegó a ese lugar por vía de desplazamiento y condensación. El título debería ser el realidad Mi psicosis, mi auto y yo (después de todo, este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así)."
Que meravellós poder citar un autor que, amb alegria, diu: "este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así." (la cursiva és meva). Em sembla genial que davant d'un tema complex i seriós com és la cibernètica aquest autor es permeti la llicència literària de dir "y cosas así". Fantàstic!
Com classifiquem? Com veiem el món i posem en diferents categories? Aquest és un procés ben subjectiu. La persona que va endreçar aquest llibre a la subsecció de Psicopatologia no debia tenir cap mena de dubtre que aquell llibre, malgrat el títol aparentment estrafalari, anava necessàriament allà.
Ens passa el mateix als entrenadors. Posem dins del calaix de "conflictius" a aquells jugadors al que els precedeix la mala fama, i després és realment més difícil mirar-los amb uns altres ulls. Nosaltres estem con-formant aquell comportament individual amb el tipus de respostes que donem a aquella persona. O també passa a l'escola, amb els alumnes "exemplars": està demostrat que els professors es resisteixen a suspendre a un alumne al que consideren molt bons estudiants. En el món de bàsquet, i ja com a tercer i últim exemple, una altra idea recorrent que sovint sentim: "és difícil entrenar noies".
Tots aquests clixés, tòpics i prejudicis conformen visions superficials de les coses. I aqui no vull dir si més o menys culte, sinó simplement que es queda amb una opinió sobre allò evident, sense buscar què emergeix de manera implícita de tot plegat. Hem d'estar molt atents amb les maneres com classifiquem, ja que així és com veiem el món i també com definim les possibilitats de canvi a l'abast.
Ahir vaig acabar les meves vacances "oficials" (ara fins el 1 de setembre aniré incorporant-me seguint el principi de progressivitat que serveix per la teoria de l'entrenament, i també per altres àmbits). Per apaivagar el principi de realitat que pesa sobre tots nosaltres i del que sobretot parlen alguns psicoanalistes, vaig visitar en una tarda calurosa dues llibreries barcelonines ben climatitzades i amb un fons bibliogràfic important.
Allà buscava alguns títols per fullejar-los abans de prendre una decisió de compra. Sobretot estava buscant textos del psicoanalista i pediatra britànic D.W. Winnicott.
No acostumo a visitar cap llibreria amb la idea de buscar alguns llibre concret (allò de dir: haig de comprar-me tal llibre) o bé rastrejar algun autor concret. Aquesta excepció d'ahir confirma la regla general, que és bastant fiable. Però com semblava de totes maneres inevitable, vaig estar també mirant encuriosit alguns prestatges de les seccions de psicologia i pedagogia.
Sóc amant de la cibernètica, Aquest terme prové del grec kybernetés, que significa timoner. Estudia els fenómens de retroamimentació en els sistemes vius i també en els mecànics. Però buscant un dels títols de Winnicott vaig anar a petar a la subsecció de Psicopatologia. Vaig veure un títol enginyós: Mi psicosis, mi bicicleta y yo. Els llibres de psicologia acostumen a tenir títols més seriosos, més acadèmics. Quan en trobo algun que se surt de la norma, penso: aquest deu valer la pena, tindrà alguna cosa especial.
Vaig decidir fullejar-lo amb la garantia de que, pel seu aspecte, el llibre era de la prestigosa editorial argentina Amorrortu. La vaig encertar de ple: enmig de llibres sobre anorexia nerviosa i altres trasntorns d'índole molt diversa, vaig trobar una joia. Només agafar el llibre i mirar-ne la portada vaig començar a sentir un formigueig que m'indicava que anava per bon camí. El subtítol aclaria una mica més de què podia anar un llibre amb un títol tant particular: La autoorganización de la locura.
La paraula psicosis havia portat a una classificació del llibre simplement pel títol, no pel seu contingut. Quan vaig començar a llegir la introducció un cop a casa, una nota al peu en va enviar a la darrera cita a peu pàgina, ja al final del llibre. Em va semblar molt divertida i per això la cito textualment aquí: "Si ustde está todavía esperando la bicicleta anunciada en el título, ella llegó a ese lugar por vía de desplazamiento y condensación. El título debería ser el realidad Mi psicosis, mi auto y yo (después de todo, este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así)."
Que meravellós poder citar un autor que, amb alegria, diu: "este libro trata principalmente sobre autonomía, autopoiesis, y cosas así." (la cursiva és meva). Em sembla genial que davant d'un tema complex i seriós com és la cibernètica aquest autor es permeti la llicència literària de dir "y cosas así". Fantàstic!
Com classifiquem? Com veiem el món i posem en diferents categories? Aquest és un procés ben subjectiu. La persona que va endreçar aquest llibre a la subsecció de Psicopatologia no debia tenir cap mena de dubtre que aquell llibre, malgrat el títol aparentment estrafalari, anava necessàriament allà.
Ens passa el mateix als entrenadors. Posem dins del calaix de "conflictius" a aquells jugadors al que els precedeix la mala fama, i després és realment més difícil mirar-los amb uns altres ulls. Nosaltres estem con-formant aquell comportament individual amb el tipus de respostes que donem a aquella persona. O també passa a l'escola, amb els alumnes "exemplars": està demostrat que els professors es resisteixen a suspendre a un alumne al que consideren molt bons estudiants. En el món de bàsquet, i ja com a tercer i últim exemple, una altra idea recorrent que sovint sentim: "és difícil entrenar noies".
Tots aquests clixés, tòpics i prejudicis conformen visions superficials de les coses. I aqui no vull dir si més o menys culte, sinó simplement que es queda amb una opinió sobre allò evident, sense buscar què emergeix de manera implícita de tot plegat. Hem d'estar molt atents amb les maneres com classifiquem, ja que així és com veiem el món i també com definim les possibilitats de canvi a l'abast.
dijous, d’agost 07, 2008
GESTIÓ ESPORTIVA
Durant un temps vaig estar pensant d'aprofondir la meva relació amb el món de la gestió esportiva. De moment no he tingut ocasió de posar-me a treballar en aquest tema més que a través de lectures.
És gestió esportiva la direcció i coordinació dels clubs esportius? Crec que amb una definició estricta del terme gestió esportiva, no. Però qui decideix què és gestió esportiva i què no ho és?
La veritat és que tinc la sensació de que molta gent fa gestió esportiva sense ser gent especialment preparada. I fins i tot la que està ben preparada, penso: què és gestió esportiva?
Moltes preguntes em volten al cap en un moment d'anar definint progressivament el meu projecte com professional de l'esport. Recordo que en un primer moment, quan vaig començar a escriure els meus diaris professionals, el primer títol que vaig escollir va ser: Mi desarrollo profesional como entrenador. Un cop portava escrites moltes pàgines, vaig decidir fer un punt i seguit. La segona part dels meus diaris es diria Mi desarrollo como profesional del deporte.
Dic això per que tinc la sensació que en el meu projecte professional he encabit, fins ara, dues vessants: la de la formació i la de l'entrenament. Però trobo que hi ha una altra pota que vull potenciar, sobretot des de que he posta en marxa Keysport, i és la pota de la consultoria i l'assessorament.
Per mi, doncs, gestió esportiva va estretament lligada a la consultoria de processos i a l'assessorament organitzacional, entre moltes altres tècniques. Si bé crec que hi ha alguna cosa de gestió en la tasca de Direcció Tècnica, la meva de gestió esportiva a la que aspiro anar consagrant cada cop més temps (i combinar-ho, doncs, amb el que ja està consolidat: entrenament, formació, però també escriptura) és la que cobreix aquest tipus d'intervencions. Treball amb directius, per exemple, no només en el sentit de formació d'aquests dirigents sinó també en un sentit més ampli.
Així la gestió esportiva, entesa en clau d'assessorament i consultoria, és el que crec que pot obrir-me un camp professional interessant. Un camp que m'interessa anar desvetllant incògnites, decobrint camins possibles.
És gestió esportiva la direcció i coordinació dels clubs esportius? Crec que amb una definició estricta del terme gestió esportiva, no. Però qui decideix què és gestió esportiva i què no ho és?
La veritat és que tinc la sensació de que molta gent fa gestió esportiva sense ser gent especialment preparada. I fins i tot la que està ben preparada, penso: què és gestió esportiva?
Moltes preguntes em volten al cap en un moment d'anar definint progressivament el meu projecte com professional de l'esport. Recordo que en un primer moment, quan vaig començar a escriure els meus diaris professionals, el primer títol que vaig escollir va ser: Mi desarrollo profesional como entrenador. Un cop portava escrites moltes pàgines, vaig decidir fer un punt i seguit. La segona part dels meus diaris es diria Mi desarrollo como profesional del deporte.
Dic això per que tinc la sensació que en el meu projecte professional he encabit, fins ara, dues vessants: la de la formació i la de l'entrenament. Però trobo que hi ha una altra pota que vull potenciar, sobretot des de que he posta en marxa Keysport, i és la pota de la consultoria i l'assessorament.
Per mi, doncs, gestió esportiva va estretament lligada a la consultoria de processos i a l'assessorament organitzacional, entre moltes altres tècniques. Si bé crec que hi ha alguna cosa de gestió en la tasca de Direcció Tècnica, la meva de gestió esportiva a la que aspiro anar consagrant cada cop més temps (i combinar-ho, doncs, amb el que ja està consolidat: entrenament, formació, però també escriptura) és la que cobreix aquest tipus d'intervencions. Treball amb directius, per exemple, no només en el sentit de formació d'aquests dirigents sinó també en un sentit més ampli.
Així la gestió esportiva, entesa en clau d'assessorament i consultoria, és el que crec que pot obrir-me un camp professional interessant. Un camp que m'interessa anar desvetllant incògnites, decobrint camins possibles.
dilluns, de juliol 28, 2008
“PERÒ NO HI HA UN LÍDER PER DAMUNT DEL CUINER?” – ESCRIT NÚMERO 200
Aquesta darrera setmana he estat a Manresa fent de professor de Metodologia i Planificació del Curs d’Entrenador de Categoria Sènior.
En l’acostament a la matèria, a partir d’un enfocament vivencial del que ja he parlat (tant per aquest mateix curs i format l’estiu passat, com aquest any pels cursos d’Iniciació), afloren diferents tipus d’ansietats que es projecten envers els companys, la tasca a dur a terme, el professor o l’organització del curs. Aquestes ansietats són naturals en els grups i hem d’entendre-les com mecanismes de defensa que es posen en marxa davant una situació on cal operativitzar un rol diferent al que és conegut. Per tal de que el rol pugui ser funcional, és a dir, que serveixi per fer aquella activitat, és habitual trobar una fase en que la persona busqui la manera com encaixar amb el que passa al seu voltant.
Apareix el vector d’adaptació. Per una banda, pot establir-se un tipus de relació amb una base de negociació amb la realitat de manera passiva. Parlem aleshores d’adaptació passiva, rígida, estereotipada a la realitat existent, sense la decisió convençuda de canviar-lo. Les condicions estructurals externes (però també internes, en relació a com es veu un mateix) dominen sobre les condicions personals, l’oportunitat de plantejar canvis. Per una altra banda podem transformar la realitat i, en l’acte de transformar-la i a partir d’un mecanisme dialètic, transformar-nos nosaltres. En aquest cas parlem d’adaptació activa a la realitat.
Davant aquesta situació nova, la persona exterioritza de diferents maneres la seva tensió, ja sigui a nivell corporal o postural (augment del to muscular; moviments compulsius; enretirar-se de la resta de companys; etc.) o bé verbal (desacord expressat obertament; xerrar amb companys i distreure’s; insistir en que no entén què s’ha de fer).
Dins d’aquest diàleg que apareix entre el que existeix i el que (creiem) es pot canviar o és condició indispensable mantenir, una de les concepcions que hem revistat abastament és la idea dels rols dins d’un marc grupal. Explicant-los l’experiència dels comandos, els vaig demanar quin era el tret organitzatiu d’aquest grups. Després de diverses visions que acaparaven només part d’allò que se’ls demanava (per exemple, recordo que van parlar de subgrups dins d’un grup més gran... però de fet això passa a tots els grups), els vaig dir: “El líder canvia en funció de la tasca a fer: si és moment de cuinar, el líder és el cuiner. Si toca curar als ferits en una escaramussa al mig del bosc, el líder és el metge.”
Al cap d’un estona, i revelant el model mental de la direcció que manegaven alguns dels alumnes (i que de manera recorrent apareix, també, en altres contextos que no l’esportiu: a l’empresa, la família o l’escola), una persona em va demanar: “Però no hi ha un líder per damunt del cuiner?” Precisament la idea és aquesta: el líder en els comandos no és un que delega momentàniament el seu rang, carisma o digueu-li com vulgueu. No és una concessió d’un líder més gran a uns líders més petits, o sectorials, que prenen protagonisme circumstancialment i per la gràcia d’un líder major, absolut.
El lideratge en els comandos i, en certa mesura, dins de la proposta de la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière, respon a una organització diferents del grups (ell diu “operativa”), que s’ajusta a la tasca a dur a terme i no a una jerarquia predefinida. Aquest enfocament, portat als equips esportius, és un excel·lent mètode de treball del que se’n veuen els fruits amb el pas d’alguns mesos, a mesura que els jugadors ajusten el seu rol a la tasca i a més a més esdevenen tots més simètrics entre ells (tots poden fer en determinades circumstàncies de líder dins del joc).
Aquest treball, però, s’articula amb procés grupal i per tant no entén d’estar tot llest i preparat pel primer partit de lliga. Sovint hi ha una progressiva adaptació passant primer per una fase en la qual els objectius no s’assoleixen o, fins i tot, encara no han estat definits. Quan es defineixen i s’actuen, aleshores el panorama canvia ja que hi ha una decisió dins del grup que anima el joc de l’equip. Si el treball no es compleix de manera estricta segons la concepció que pugui tenir l’entrenador, podríem pensar que l’equip no avança.
Aquesta seria una possible concepció, però també podem entendre (si ens obrim a aquesta possibilitat tant rica) que els jugadors van donant forma a un treball que l’entrenador supervisa. De fet, amb una direcció d’entrenament i partit coherent amb aquest procés grupal que s’ha encetat, l’entrenador construeix una sèrie de pautes de joc que, pel fet de ser articulades pels propis esportistes, ells o elles esdevenen armes letals. En la mesura que els rols no són adscrits d’entrada, sinó que s’han consolidat per la decisió personal de canviar o mantenir-se en el seu més alt nivell, els propis jugadors dibuixen un horitzó interessantíssim d'evolució esportiva i personal per l'equip i per a ells.
En l’acostament a la matèria, a partir d’un enfocament vivencial del que ja he parlat (tant per aquest mateix curs i format l’estiu passat, com aquest any pels cursos d’Iniciació), afloren diferents tipus d’ansietats que es projecten envers els companys, la tasca a dur a terme, el professor o l’organització del curs. Aquestes ansietats són naturals en els grups i hem d’entendre-les com mecanismes de defensa que es posen en marxa davant una situació on cal operativitzar un rol diferent al que és conegut. Per tal de que el rol pugui ser funcional, és a dir, que serveixi per fer aquella activitat, és habitual trobar una fase en que la persona busqui la manera com encaixar amb el que passa al seu voltant.
Apareix el vector d’adaptació. Per una banda, pot establir-se un tipus de relació amb una base de negociació amb la realitat de manera passiva. Parlem aleshores d’adaptació passiva, rígida, estereotipada a la realitat existent, sense la decisió convençuda de canviar-lo. Les condicions estructurals externes (però també internes, en relació a com es veu un mateix) dominen sobre les condicions personals, l’oportunitat de plantejar canvis. Per una altra banda podem transformar la realitat i, en l’acte de transformar-la i a partir d’un mecanisme dialètic, transformar-nos nosaltres. En aquest cas parlem d’adaptació activa a la realitat.
Davant aquesta situació nova, la persona exterioritza de diferents maneres la seva tensió, ja sigui a nivell corporal o postural (augment del to muscular; moviments compulsius; enretirar-se de la resta de companys; etc.) o bé verbal (desacord expressat obertament; xerrar amb companys i distreure’s; insistir en que no entén què s’ha de fer).
Dins d’aquest diàleg que apareix entre el que existeix i el que (creiem) es pot canviar o és condició indispensable mantenir, una de les concepcions que hem revistat abastament és la idea dels rols dins d’un marc grupal. Explicant-los l’experiència dels comandos, els vaig demanar quin era el tret organitzatiu d’aquest grups. Després de diverses visions que acaparaven només part d’allò que se’ls demanava (per exemple, recordo que van parlar de subgrups dins d’un grup més gran... però de fet això passa a tots els grups), els vaig dir: “El líder canvia en funció de la tasca a fer: si és moment de cuinar, el líder és el cuiner. Si toca curar als ferits en una escaramussa al mig del bosc, el líder és el metge.”
Al cap d’un estona, i revelant el model mental de la direcció que manegaven alguns dels alumnes (i que de manera recorrent apareix, també, en altres contextos que no l’esportiu: a l’empresa, la família o l’escola), una persona em va demanar: “Però no hi ha un líder per damunt del cuiner?” Precisament la idea és aquesta: el líder en els comandos no és un que delega momentàniament el seu rang, carisma o digueu-li com vulgueu. No és una concessió d’un líder més gran a uns líders més petits, o sectorials, que prenen protagonisme circumstancialment i per la gràcia d’un líder major, absolut.
El lideratge en els comandos i, en certa mesura, dins de la proposta de la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière, respon a una organització diferents del grups (ell diu “operativa”), que s’ajusta a la tasca a dur a terme i no a una jerarquia predefinida. Aquest enfocament, portat als equips esportius, és un excel·lent mètode de treball del que se’n veuen els fruits amb el pas d’alguns mesos, a mesura que els jugadors ajusten el seu rol a la tasca i a més a més esdevenen tots més simètrics entre ells (tots poden fer en determinades circumstàncies de líder dins del joc).
Aquest treball, però, s’articula amb procés grupal i per tant no entén d’estar tot llest i preparat pel primer partit de lliga. Sovint hi ha una progressiva adaptació passant primer per una fase en la qual els objectius no s’assoleixen o, fins i tot, encara no han estat definits. Quan es defineixen i s’actuen, aleshores el panorama canvia ja que hi ha una decisió dins del grup que anima el joc de l’equip. Si el treball no es compleix de manera estricta segons la concepció que pugui tenir l’entrenador, podríem pensar que l’equip no avança.
Aquesta seria una possible concepció, però també podem entendre (si ens obrim a aquesta possibilitat tant rica) que els jugadors van donant forma a un treball que l’entrenador supervisa. De fet, amb una direcció d’entrenament i partit coherent amb aquest procés grupal que s’ha encetat, l’entrenador construeix una sèrie de pautes de joc que, pel fet de ser articulades pels propis esportistes, ells o elles esdevenen armes letals. En la mesura que els rols no són adscrits d’entrada, sinó que s’han consolidat per la decisió personal de canviar o mantenir-se en el seu més alt nivell, els propis jugadors dibuixen un horitzó interessantíssim d'evolució esportiva i personal per l'equip i per a ells.
dimecres, de juliol 23, 2008
FINALS DE JULIOL, LATE JULY, JULIOL BATEGA
S'acaba el mes i segueixo sense equip. Em satisfà no haver acceptat alguna de les ofertes que, per el camí, he tingut. Ofertes que no m'acabaven de convèncer, fos per l'aspecte econòmic, la seriositat, el projecte esportiu.
Algunes vegades tinc la sensació, el vertigen, que sense equip al juny estaré mancat d'alguna cosa de cara a la nova temporada. És extrany però portava molts i molts anys tenint uns clars referents als mesos de juliol. Tenia davant l'estiu, el mes d'agost, però la seguretat que al setembre reprendria la feina de Director Tècnic en algun club, o a finals d'agost estaríem començant a posar-nos les piles amb el sènior de torn.
Però aquest estiu és diferent. És un estiu sense haver-me compromés encara amb cap club. Si que és veritat que tornant dels Cursos de Concentració de Manresa tinc una entrevista pendent per fer una tecnificació un cop a la setmana durant la temporada vinent. Però no m'espera, com altres anys, algun equip o un club.
És una sensació nova, però no desagradable. M'he sentit afalagat per algunes ofertes que he tingut, però si no s'han concretat (com algun senior) o s'ha tallat ben aviat (como una direcció tècnica), no tinc pas una sensació de pesantor.
Sovint la gent pensa: "Aquest l'ha deixat la nòvia, deu estar fatal, portaven molt de temps". Penso que aquesta mentalitat és un clixé: podem estar fatal o podem estar la mar de bé. De fet seria partir de la idea que pots ser "bo" i sentir-te com un drap brut, com un mocador fet servir. O bé pots ser "dolent" i estar molt i molt espavilat després de trencar amb aquella persona. Són dos respostes possibles, dues decisions: o deprimir-te o trempar-te (i mai millor dit l'expressió).
Una cosa semblant em passa ara que no tinc feina (fixa) de bàsquet. Perquè de feines esporàdiques (cursos, xerrades, tecnificacions, formació en general) no tinc por que me'n falti. És més: en podré acceptar algunes que portant un equip no podia assumir. Cal seguir conreant una sèrie de contactes, una sèrie de persones que poden obrir-me la possibilitat de treballar amb alguns àmbits esportius.
És curiós. Tinc la sensació d'estar parlant als meus alumnes de Planificació i Metodologia i trobo que, en tant que tinc clar el meu projecte com a docent i els proposo una dinàmica de grup determinada, ells també estan afiançant el seu projecte como entrenador. No es que hagi deixat de pensar com entrenador, ni molt menys. Però si més no, penso també molta estona en el meu futur com escriptor, com hagi de conduir la meva carrera en aquest àmbit, així com també les feines que com formador m'interessen, els llocs on puc arribar a treballar a gust.
Aviat, en els propers dies, l'entrada 200 del meu bloc que serà una entrada-aniversari.
Algunes vegades tinc la sensació, el vertigen, que sense equip al juny estaré mancat d'alguna cosa de cara a la nova temporada. És extrany però portava molts i molts anys tenint uns clars referents als mesos de juliol. Tenia davant l'estiu, el mes d'agost, però la seguretat que al setembre reprendria la feina de Director Tècnic en algun club, o a finals d'agost estaríem començant a posar-nos les piles amb el sènior de torn.
Però aquest estiu és diferent. És un estiu sense haver-me compromés encara amb cap club. Si que és veritat que tornant dels Cursos de Concentració de Manresa tinc una entrevista pendent per fer una tecnificació un cop a la setmana durant la temporada vinent. Però no m'espera, com altres anys, algun equip o un club.
És una sensació nova, però no desagradable. M'he sentit afalagat per algunes ofertes que he tingut, però si no s'han concretat (com algun senior) o s'ha tallat ben aviat (como una direcció tècnica), no tinc pas una sensació de pesantor.
Sovint la gent pensa: "Aquest l'ha deixat la nòvia, deu estar fatal, portaven molt de temps". Penso que aquesta mentalitat és un clixé: podem estar fatal o podem estar la mar de bé. De fet seria partir de la idea que pots ser "bo" i sentir-te com un drap brut, com un mocador fet servir. O bé pots ser "dolent" i estar molt i molt espavilat després de trencar amb aquella persona. Són dos respostes possibles, dues decisions: o deprimir-te o trempar-te (i mai millor dit l'expressió).
Una cosa semblant em passa ara que no tinc feina (fixa) de bàsquet. Perquè de feines esporàdiques (cursos, xerrades, tecnificacions, formació en general) no tinc por que me'n falti. És més: en podré acceptar algunes que portant un equip no podia assumir. Cal seguir conreant una sèrie de contactes, una sèrie de persones que poden obrir-me la possibilitat de treballar amb alguns àmbits esportius.
És curiós. Tinc la sensació d'estar parlant als meus alumnes de Planificació i Metodologia i trobo que, en tant que tinc clar el meu projecte com a docent i els proposo una dinàmica de grup determinada, ells també estan afiançant el seu projecte como entrenador. No es que hagi deixat de pensar com entrenador, ni molt menys. Però si més no, penso també molta estona en el meu futur com escriptor, com hagi de conduir la meva carrera en aquest àmbit, així com també les feines que com formador m'interessen, els llocs on puc arribar a treballar a gust.
Aviat, en els propers dies, l'entrada 200 del meu bloc que serà una entrada-aniversari.
dilluns, de juliol 14, 2008
APLICACIONS PRÀCTIQUES PELS CURSOS DE FORMACIÓ
Després de dues setmanes sense gairebé actualitzar el meu blog, aquest migdia del 14 de juliol estic fent una producció maratoniana.
Aquest mes de juny i juliol he estat fent dos cursos d'Iniciació al Maresme. L'un ja l'he acabat, al Masnou, en un dels formats més exigents pels alumnes (6 hores diàries, de dilluns a divendres). L'altre, el de Vilassar de Dalt, estem a punt d'enllestir-lo, ens queda un dia de classe.
Una de les coses que he posat en pràctica en aquests dos cursos d'Iniciació és quelcom que ja havia posat en pràctica a Manresa durant el juliol passat, als cursos de concentració. Es tracta de diferenciar un tercer rol pels entrenadors mentre estem fent la pràctica.
Com és sabut pels entrenadors de bàsquet, els cursos es basen en una part pràctica i una altra teòrica. La pràctica acostuma a tenir dos rols definits: alumnes-entrenadors que practiquen en el seu rol, alumnes-jugadors que permeten que es facin demostracions pràctiques de com actua aquell entrenador.
Normalment això avalua, des del punt de vista del professor del curs, en quan a la part pràctica de l'entrenador. Malauradament aquest entrenament s'ha de combinar amb sessions pràctiques que el professor preparar i presenta als jugadors, i per tant la pràctica de l'alumne-entrenador és bastant menor en relació a la pràctica d'alumne-jugador.
Des del meu punt de vista, podem afegir un altre rol que em sembla molt interessant: el rol d'observador. Aquest rol ens permet entrenar que els alumnes-observadors es fixin en aquells aspectes de comunicació dels seus companys (verbal: correccions, ànims, reforçament positiu; no verbal: to de veu, posició del cos, com tenim els braços, què estem agafant), així com altres aspectes com ara si l'objestiu demanat encaixa amb l'activitat proposada. O bé si els contiguts són adients per aquella categoria. O fins i tot quina metodologia és interessant fer servir per aquella activitat i edat concretes.
Així, de manera rotatòria els alumnes van passant per aquests tres rols: jugadors, entrenadors i observadors. A més a més d'afegir un element d'entrenament en la seva habilitat per observar què és interessant fer o dir com entrenadors, per aquells que fan d'alumnes-entrenadors els comentaris provenen del grup d'iguals, i per tant es prenen d'una altra manera.
És interessant que el professor, tanmateix, prengui nota de com s'han presentat les activitats. Però en el meu cas, més que la correcció el primer dia, el que busco es veure si hi ha una evolució i l'alumne va vençent progressivament les resistències al canvi, per tant esdevé un espai de formació en un sentit ampli de la paraula.
Algunes de les resistències que podem detectar: la resistència a deixar de ser jugador per passar a ser entrenador, quan han estat convisquent amb un únic rol fins aleshores, com esportistes; la resistència a treballar integrant una metodologia activa o global a l'experiència de la metodologia tradicional o analítica a la que la majoria han estat exposats de manera sistemàtica; la resistència a sortir dels clixés sobre autoritat i direcció de grup, que han anat incorporant com estereotípies i comportaments adients des de l'àmbit familiar fins el televisiu, passant per l'escolar i l'esportiu.
Tot plegat aquest enquadrament de treball és molt interessant per a treballar amb els diferents grups d'entrenadors, sigui quin sigui el nivell del curs que estiguin fent. Ja que, en el fons, pràcticament tots tenen una experiència prèvia notable com esportistes i models i referents d'entrenadors, així com la necessitat de millorar les seves habilitats d'observador (bàsiques per un bon entrenador) i la possibilitat de poder tenir un espai cada dia de curs per poder actuar el seu rol d'entrenador de manera pràctica.
Aquest mes de juny i juliol he estat fent dos cursos d'Iniciació al Maresme. L'un ja l'he acabat, al Masnou, en un dels formats més exigents pels alumnes (6 hores diàries, de dilluns a divendres). L'altre, el de Vilassar de Dalt, estem a punt d'enllestir-lo, ens queda un dia de classe.
Una de les coses que he posat en pràctica en aquests dos cursos d'Iniciació és quelcom que ja havia posat en pràctica a Manresa durant el juliol passat, als cursos de concentració. Es tracta de diferenciar un tercer rol pels entrenadors mentre estem fent la pràctica.
Com és sabut pels entrenadors de bàsquet, els cursos es basen en una part pràctica i una altra teòrica. La pràctica acostuma a tenir dos rols definits: alumnes-entrenadors que practiquen en el seu rol, alumnes-jugadors que permeten que es facin demostracions pràctiques de com actua aquell entrenador.
Normalment això avalua, des del punt de vista del professor del curs, en quan a la part pràctica de l'entrenador. Malauradament aquest entrenament s'ha de combinar amb sessions pràctiques que el professor preparar i presenta als jugadors, i per tant la pràctica de l'alumne-entrenador és bastant menor en relació a la pràctica d'alumne-jugador.
Des del meu punt de vista, podem afegir un altre rol que em sembla molt interessant: el rol d'observador. Aquest rol ens permet entrenar que els alumnes-observadors es fixin en aquells aspectes de comunicació dels seus companys (verbal: correccions, ànims, reforçament positiu; no verbal: to de veu, posició del cos, com tenim els braços, què estem agafant), així com altres aspectes com ara si l'objestiu demanat encaixa amb l'activitat proposada. O bé si els contiguts són adients per aquella categoria. O fins i tot quina metodologia és interessant fer servir per aquella activitat i edat concretes.
Així, de manera rotatòria els alumnes van passant per aquests tres rols: jugadors, entrenadors i observadors. A més a més d'afegir un element d'entrenament en la seva habilitat per observar què és interessant fer o dir com entrenadors, per aquells que fan d'alumnes-entrenadors els comentaris provenen del grup d'iguals, i per tant es prenen d'una altra manera.
És interessant que el professor, tanmateix, prengui nota de com s'han presentat les activitats. Però en el meu cas, més que la correcció el primer dia, el que busco es veure si hi ha una evolució i l'alumne va vençent progressivament les resistències al canvi, per tant esdevé un espai de formació en un sentit ampli de la paraula.
Algunes de les resistències que podem detectar: la resistència a deixar de ser jugador per passar a ser entrenador, quan han estat convisquent amb un únic rol fins aleshores, com esportistes; la resistència a treballar integrant una metodologia activa o global a l'experiència de la metodologia tradicional o analítica a la que la majoria han estat exposats de manera sistemàtica; la resistència a sortir dels clixés sobre autoritat i direcció de grup, que han anat incorporant com estereotípies i comportaments adients des de l'àmbit familiar fins el televisiu, passant per l'escolar i l'esportiu.
Tot plegat aquest enquadrament de treball és molt interessant per a treballar amb els diferents grups d'entrenadors, sigui quin sigui el nivell del curs que estiguin fent. Ja que, en el fons, pràcticament tots tenen una experiència prèvia notable com esportistes i models i referents d'entrenadors, així com la necessitat de millorar les seves habilitats d'observador (bàsiques per un bon entrenador) i la possibilitat de poder tenir un espai cada dia de curs per poder actuar el seu rol d'entrenador de manera pràctica.
L'ENTRENAMENT PER VEURE ELS PROJECTES QUE ENS INTERESSEN
Fa un mes i mig escrivia sobre l'experiència d'estar sense equip per la temporada vinent. Després de molts anys renovant el compromís amb equips sèniors o trobant-ne de nous ben aviat, així doncs d'estar tot l'any amb equip, ara em trobo que fa mes i mig que no en tinc, d'equip.
Faig un anàlisi de la meva situació, i lluny de ser dolenta, em sento bé per haver tancat un cicle en el que he treballat molt de gust amb l'equip que he pogut entrenar, i bé també per haver declinat aquelles ofertes que no he trobat suficientment interessants.
I és que he dit que no a un parell de projectes que podien fer bona pinta, però que rascant una mica no m'han acabat de fer el pes. Crec ques és un senyal de salut no agafar un equip (o una Direcció Tècnica, posem el cas) en situacions per les quals creus que passaràs un camí de sofertes pressions externes.
És difícil avui en dia trobar un lloc que t'assegurin un sou raonablement bo (tothom posa el seu preu), amb un equip equilibrat i sense l'amenaça omnipresent de les ingerències de directius, directors tècnics o qualsevol altra figura del món de l'esport.
Crec que el valor principal d'un entrenador és ser honest. I la honestedat passa per ser honest amb un mateix, ser el primer en que et respectes a tu mateix i no et fiques en entorns que poden malmetre el teu projecte om entrenador. Darrerament he tingut experiències de tots colors: unes molt plaents i on he pogut crear-me un espai i un rol d'entrenador on he pogut treballar molt a gust, d'altres llocs on les injerències externes han estat motiu de dir prou.
La veritat és que el camí que fas com entrenador no és només aquells projectes que acceptes, sinó també aquells que rebutges o que poses de costat del teu camí. Es tracta de seguir una línia de coherència, una línia que et porta a identificar a través del teu olfacte pels problemes (digueu-li ambigüitat, confusió, entorns manipuladors, sense normes ni límits) i que de vegades et dius a tu mateix: Per què haig d'adonar-me tant ràpid que no m'interessa treballar aquí!
Arriba a ser, doncs, una "murga" adonar-te que t'estan plantejant unes condicions de treball que més aviat t'interessen poc. També fas ús d'aquest olfacte, d'aquesta capacitat d'observació, quan has arribat a tocar sostre amb un equip. Per exemple, percebre que els jugadors valoren més deixar d'entrenar per veure un partit de Champions que poder entrenar per pujar de categoria. O veure que el club no té aspiracions de tenir el sènior més a dalt, sinó que aquella categoria ja els sembla bé.
Tot plegat, i amb el pas del temps i de l'entrenament al que et vas sotmetent a través de l'experiència pràctica amb unes gotes de supervisió (ja sigui individual o grupal), vas fent el teu propi camí de la menra com el vols concebre, de la manera com vols dissenyar-lo.
Crec interessant pensar la carrera no només com un projecte que construeixes a través dels equips o clubs amb els que et compromets, sinó també marcat per les teves decisions de mantenir-te al marge de segons quin projecte que veus que no t'interessa. Al cap i a la fi són les condicions que marquen el teu treball (la institució i la seva cultura esportiva; els seus dirigents i la manera com defineixen el seu rol; el director tècnic i la seva fòrmula de treball amb els entrenadors) les que permetran tenir més èxit o més problemàtiques, a banda de l'habilitat que tu tinguis per treballar directament amb l'equip amb el que t'has compromès.
Valorar aquestes condicions de l'entorn no deixa de ser una aventura que cal que aprenguem a desxifrar, i per la qual rarament ens donen entrenament als entrenadors. Haurem de plantejar-nos fer un entrenament per acceptar o declinar projectes...
Faig un anàlisi de la meva situació, i lluny de ser dolenta, em sento bé per haver tancat un cicle en el que he treballat molt de gust amb l'equip que he pogut entrenar, i bé també per haver declinat aquelles ofertes que no he trobat suficientment interessants.
I és que he dit que no a un parell de projectes que podien fer bona pinta, però que rascant una mica no m'han acabat de fer el pes. Crec ques és un senyal de salut no agafar un equip (o una Direcció Tècnica, posem el cas) en situacions per les quals creus que passaràs un camí de sofertes pressions externes.
És difícil avui en dia trobar un lloc que t'assegurin un sou raonablement bo (tothom posa el seu preu), amb un equip equilibrat i sense l'amenaça omnipresent de les ingerències de directius, directors tècnics o qualsevol altra figura del món de l'esport.
Crec que el valor principal d'un entrenador és ser honest. I la honestedat passa per ser honest amb un mateix, ser el primer en que et respectes a tu mateix i no et fiques en entorns que poden malmetre el teu projecte om entrenador. Darrerament he tingut experiències de tots colors: unes molt plaents i on he pogut crear-me un espai i un rol d'entrenador on he pogut treballar molt a gust, d'altres llocs on les injerències externes han estat motiu de dir prou.
La veritat és que el camí que fas com entrenador no és només aquells projectes que acceptes, sinó també aquells que rebutges o que poses de costat del teu camí. Es tracta de seguir una línia de coherència, una línia que et porta a identificar a través del teu olfacte pels problemes (digueu-li ambigüitat, confusió, entorns manipuladors, sense normes ni límits) i que de vegades et dius a tu mateix: Per què haig d'adonar-me tant ràpid que no m'interessa treballar aquí!
Arriba a ser, doncs, una "murga" adonar-te que t'estan plantejant unes condicions de treball que més aviat t'interessen poc. També fas ús d'aquest olfacte, d'aquesta capacitat d'observació, quan has arribat a tocar sostre amb un equip. Per exemple, percebre que els jugadors valoren més deixar d'entrenar per veure un partit de Champions que poder entrenar per pujar de categoria. O veure que el club no té aspiracions de tenir el sènior més a dalt, sinó que aquella categoria ja els sembla bé.
Tot plegat, i amb el pas del temps i de l'entrenament al que et vas sotmetent a través de l'experiència pràctica amb unes gotes de supervisió (ja sigui individual o grupal), vas fent el teu propi camí de la menra com el vols concebre, de la manera com vols dissenyar-lo.
Crec interessant pensar la carrera no només com un projecte que construeixes a través dels equips o clubs amb els que et compromets, sinó també marcat per les teves decisions de mantenir-te al marge de segons quin projecte que veus que no t'interessa. Al cap i a la fi són les condicions que marquen el teu treball (la institució i la seva cultura esportiva; els seus dirigents i la manera com defineixen el seu rol; el director tècnic i la seva fòrmula de treball amb els entrenadors) les que permetran tenir més èxit o més problemàtiques, a banda de l'habilitat que tu tinguis per treballar directament amb l'equip amb el que t'has compromès.
Valorar aquestes condicions de l'entorn no deixa de ser una aventura que cal que aprenguem a desxifrar, i per la qual rarament ens donen entrenament als entrenadors. Haurem de plantejar-nos fer un entrenament per acceptar o declinar projectes...
dimarts, de juliol 01, 2008
DENIS, KEREM I KAYA DE COMPRES A NOVA YORK
L'estiu passat escrivia durant les meves vacances i explicava haver trobat Luis Scola menjat peix al port de Ciutadella.
Estic passant uns dies a Nova York, a casa d'un amic d'infancia, i en un sol dia m'he trobat (aquelles coses de la vida) amb tres jugadors amb passat ACB: Denis Marconato, Kerem Tunceri i Kaya Peker.
Al primer l'he trobat fent compres en uns gran magatzems molt a prop de la zona zero. Son els 21th Century, i tenen una mica de tot, pero tot a bon preu, en plan outlet.
Als altres dos me'ls he creuat a un lloc mes basquetbolistic: la botiga de la NBA a la Cinquena Avinguda. Un detall curios: un homenas com Kaya Peker ha sortit amb una bosseta ben petita de la botiga, mentre el seu compatriota Tunceri passejava per la seccio de samarretes originals de la lliga.
De moment, despres del primer dia maratonia per la ciutat, com a resum: visita al South St. Seaport, amb vaixells d'epoca ancorats; interessant vista dels waterfalls artificials que han muntat a la ciutat (caigudes de mes de 40 i 50 metres, 4 instal.lacions que estaran fins l'octubre i que han costat mes de 15 milions de dolars); i un munt de botigues i roba a un preu tirat.
Disculpeu si en l'escrit no hi ha accents: l'Apple del meu amic es alie als accents i les c trencades, que hi farem!
I send a big hug to all of you, dear followers of my writings! And don't forget to buy my book, folks!
Estic passant uns dies a Nova York, a casa d'un amic d'infancia, i en un sol dia m'he trobat (aquelles coses de la vida) amb tres jugadors amb passat ACB: Denis Marconato, Kerem Tunceri i Kaya Peker.
Al primer l'he trobat fent compres en uns gran magatzems molt a prop de la zona zero. Son els 21th Century, i tenen una mica de tot, pero tot a bon preu, en plan outlet.
Als altres dos me'ls he creuat a un lloc mes basquetbolistic: la botiga de la NBA a la Cinquena Avinguda. Un detall curios: un homenas com Kaya Peker ha sortit amb una bosseta ben petita de la botiga, mentre el seu compatriota Tunceri passejava per la seccio de samarretes originals de la lliga.
De moment, despres del primer dia maratonia per la ciutat, com a resum: visita al South St. Seaport, amb vaixells d'epoca ancorats; interessant vista dels waterfalls artificials que han muntat a la ciutat (caigudes de mes de 40 i 50 metres, 4 instal.lacions que estaran fins l'octubre i que han costat mes de 15 milions de dolars); i un munt de botigues i roba a un preu tirat.
Disculpeu si en l'escrit no hi ha accents: l'Apple del meu amic es alie als accents i les c trencades, que hi farem!
I send a big hug to all of you, dear followers of my writings! And don't forget to buy my book, folks!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
