EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dilluns, de juliol 28, 2008

“PERÒ NO HI HA UN LÍDER PER DAMUNT DEL CUINER?” – ESCRIT NÚMERO 200

Aquesta darrera setmana he estat a Manresa fent de professor de Metodologia i Planificació del Curs d’Entrenador de Categoria Sènior.

En l’acostament a la matèria, a partir d’un enfocament vivencial del que ja he parlat (tant per aquest mateix curs i format l’estiu passat, com aquest any pels cursos d’Iniciació), afloren diferents tipus d’ansietats que es projecten envers els companys, la tasca a dur a terme, el professor o l’organització del curs. Aquestes ansietats són naturals en els grups i hem d’entendre-les com mecanismes de defensa que es posen en marxa davant una situació on cal operativitzar un rol diferent al que és conegut. Per tal de que el rol pugui ser funcional, és a dir, que serveixi per fer aquella activitat, és habitual trobar una fase en que la persona busqui la manera com encaixar amb el que passa al seu voltant.

Apareix el vector d’adaptació. Per una banda, pot establir-se un tipus de relació amb una base de negociació amb la realitat de manera passiva. Parlem aleshores d’adaptació passiva, rígida, estereotipada a la realitat existent, sense la decisió convençuda de canviar-lo. Les condicions estructurals externes (però també internes, en relació a com es veu un mateix) dominen sobre les condicions personals, l’oportunitat de plantejar canvis. Per una altra banda podem transformar la realitat i, en l’acte de transformar-la i a partir d’un mecanisme dialètic, transformar-nos nosaltres. En aquest cas parlem d’adaptació activa a la realitat.

Davant aquesta situació nova, la persona exterioritza de diferents maneres la seva tensió, ja sigui a nivell corporal o postural (augment del to muscular; moviments compulsius; enretirar-se de la resta de companys; etc.) o bé verbal (desacord expressat obertament; xerrar amb companys i distreure’s; insistir en que no entén què s’ha de fer).

Dins d’aquest diàleg que apareix entre el que existeix i el que (creiem) es pot canviar o és condició indispensable mantenir, una de les concepcions que hem revistat abastament és la idea dels rols dins d’un marc grupal. Explicant-los l’experiència dels comandos, els vaig demanar quin era el tret organitzatiu d’aquest grups. Després de diverses visions que acaparaven només part d’allò que se’ls demanava (per exemple, recordo que van parlar de subgrups dins d’un grup més gran... però de fet això passa a tots els grups), els vaig dir: “El líder canvia en funció de la tasca a fer: si és moment de cuinar, el líder és el cuiner. Si toca curar als ferits en una escaramussa al mig del bosc, el líder és el metge.”

Al cap d’un estona, i revelant el model mental de la direcció que manegaven alguns dels alumnes (i que de manera recorrent apareix, també, en altres contextos que no l’esportiu: a l’empresa, la família o l’escola), una persona em va demanar: “Però no hi ha un líder per damunt del cuiner?” Precisament la idea és aquesta: el líder en els comandos no és un que delega momentàniament el seu rang, carisma o digueu-li com vulgueu. No és una concessió d’un líder més gran a uns líders més petits, o sectorials, que prenen protagonisme circumstancialment i per la gràcia d’un líder major, absolut.

El lideratge en els comandos i, en certa mesura, dins de la proposta de la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière, respon a una organització diferents del grups (ell diu “operativa”), que s’ajusta a la tasca a dur a terme i no a una jerarquia predefinida. Aquest enfocament, portat als equips esportius, és un excel·lent mètode de treball del que se’n veuen els fruits amb el pas d’alguns mesos, a mesura que els jugadors ajusten el seu rol a la tasca i a més a més esdevenen tots més simètrics entre ells (tots poden fer en determinades circumstàncies de líder dins del joc).

Aquest treball, però, s’articula amb procés grupal i per tant no entén d’estar tot llest i preparat pel primer partit de lliga. Sovint hi ha una progressiva adaptació passant primer per una fase en la qual els objectius no s’assoleixen o, fins i tot, encara no han estat definits. Quan es defineixen i s’actuen, aleshores el panorama canvia ja que hi ha una decisió dins del grup que anima el joc de l’equip. Si el treball no es compleix de manera estricta segons la concepció que pugui tenir l’entrenador, podríem pensar que l’equip no avança.

Aquesta seria una possible concepció, però també podem entendre (si ens obrim a aquesta possibilitat tant rica) que els jugadors van donant forma a un treball que l’entrenador supervisa. De fet, amb una direcció d’entrenament i partit coherent amb aquest procés grupal que s’ha encetat, l’entrenador construeix una sèrie de pautes de joc que, pel fet de ser articulades pels propis esportistes, ells o elles esdevenen armes letals. En la mesura que els rols no són adscrits d’entrada, sinó que s’han consolidat per la decisió personal de canviar o mantenir-se en el seu més alt nivell, els propis jugadors dibuixen un horitzó interessantíssim d'evolució esportiva i personal per l'equip i per a ells.