L'ENTRENAMENT PER VEURE ELS PROJECTES QUE ENS INTERESSEN

Fa un mes i mig escrivia sobre l'experiència d'estar sense equip per la temporada vinent. Després de molts anys renovant el compromís amb equips sèniors o trobant-ne de nous ben aviat, així doncs d'estar tot l'any amb equip, ara em trobo que fa mes i mig que no en tinc, d'equip.

Faig un anàlisi de la meva situació, i lluny de ser dolenta, em sento bé per haver tancat un cicle en el que he treballat molt de gust amb l'equip que he pogut entrenar, i bé també per haver declinat aquelles ofertes que no he trobat suficientment interessants.

I és que he dit que no a un parell de projectes que podien fer bona pinta, però que rascant una mica no m'han acabat de fer el pes. Crec ques és un senyal de salut no agafar un equip (o una Direcció Tècnica, posem el cas) en situacions per les quals creus que passaràs un camí de sofertes pressions externes.

És difícil avui en dia trobar un lloc que t'assegurin un sou raonablement bo (tothom posa el seu preu), amb un equip equilibrat i sense l'amenaça omnipresent de les ingerències de directius, directors tècnics o qualsevol altra figura del món de l'esport.

Crec que el valor principal d'un entrenador és ser honest. I la honestedat passa per ser honest amb un mateix, ser el primer en que et respectes a tu mateix i no et fiques en entorns que poden malmetre el teu projecte om entrenador. Darrerament he tingut experiències de tots colors: unes molt plaents i on he pogut crear-me un espai i un rol d'entrenador on he pogut treballar molt a gust, d'altres llocs on les injerències externes han estat motiu de dir prou.

La veritat és que el camí que fas com entrenador no és només aquells projectes que acceptes, sinó també aquells que rebutges o que poses de costat del teu camí. Es tracta de seguir una línia de coherència, una línia que et porta a identificar a través del teu olfacte pels problemes (digueu-li ambigüitat, confusió, entorns manipuladors, sense normes ni límits) i que de vegades et dius a tu mateix: Per què haig d'adonar-me tant ràpid que no m'interessa treballar aquí!

Arriba a ser, doncs, una "murga" adonar-te que t'estan plantejant unes condicions de treball que més aviat t'interessen poc. També fas ús d'aquest olfacte, d'aquesta capacitat d'observació, quan has arribat a tocar sostre amb un equip. Per exemple, percebre que els jugadors valoren més deixar d'entrenar per veure un partit de Champions que poder entrenar per pujar de categoria. O veure que el club no té aspiracions de tenir el sènior més a dalt, sinó que aquella categoria ja els sembla bé.

Tot plegat, i amb el pas del temps i de l'entrenament al que et vas sotmetent a través de l'experiència pràctica amb unes gotes de supervisió (ja sigui individual o grupal), vas fent el teu propi camí de la menra com el vols concebre, de la manera com vols dissenyar-lo.

Crec interessant pensar la carrera no només com un projecte que construeixes a través dels equips o clubs amb els que et compromets, sinó també marcat per les teves decisions de mantenir-te al marge de segons quin projecte que veus que no t'interessa. Al cap i a la fi són les condicions que marquen el teu treball (la institució i la seva cultura esportiva; els seus dirigents i la manera com defineixen el seu rol; el director tècnic i la seva fòrmula de treball amb els entrenadors) les que permetran tenir més èxit o més problemàtiques, a banda de l'habilitat que tu tinguis per treballar directament amb l'equip amb el que t'has compromès.

Valorar aquestes condicions de l'entorn no deixa de ser una aventura que cal que aprenguem a desxifrar, i per la qual rarament ens donen entrenament als entrenadors. Haurem de plantejar-nos fer un entrenament per acceptar o declinar projectes...