EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, de febrer 18, 2009

ENLLAÇOS I DESENCISOS (PREVISIBLES)

La creació de figures com per exemple el responsable de l'oficina d’atenció al jugador (ara que aquestes setmanes es parlava del paper de Dani Ballart en la sortida fins la matinada dels jugadors del RCD Espanyol) no acaba amb una història que porta cua. Parlo d'una situació evident que arrossega sempre problemes: l'addició d'enllaços i altres rols postissos als rols ja existents.

Una de les qüestions que ha torpedejat el rol de Dani Ballart al club és que, d'alguna forma, era en el lloc equivocat en el moment equivocat. Segons explica ell mateix a la premsa, ella havia sortit a sopar i va trobar-se als jugadors allà. Vuit components de la primera plantilla van seguir la festa després del sopar, tot i que tres se'n van anar a dormir abans que els altres.

L'acomiaden de la seva feina per que els jugadors surten fins tard i tenen entrenament a l'endemà? és ell el responsable" de que aquests joves milionaris no tornessin aviat a casa? La sensació és precisament aquesta: s'exculpa als jugadors, s'assenyala l'aplicació d'un codi intern eteri i les declaracions de l'entrenador, que diu ben poca cosa quan diu que "els jugadors han assumit la responsabilitat". Com poden dir això, si sortir de nit abans d'un entrenament és precisament l'antítesi de la responsabilitat professional?

Hi ha, però, altres dimensions més arrelades d’aquest mateix assumpte. Per una banda, el capità és una figura a la que se li atorga una sèrie d’atributs però que funciona com un “postís”. Per que el capità ha de venir a parlar amb l’entrenador, si el que vol dir alguna cosa és algú altre dels jugadors? I si ell personalment no hi està d’acord? Cal que hi vagi, com emissari, igualment i contra el seu posicionament? Un capità té un rang diferent als altres jugadors, quan haurien d’estar tots d’igual a igual.

Per una altra banda estan els entrenadors ajudants que actuen en el registre de “col·legues” dels jugadors. Recullen informació, es relacionen de forma més simètrica amb els esportistes, de vegades fins i tot entrenen com un jugador més (que no són)... Bé, que omplen l’espai del vincle entre tècnics i esportistes amb confusió, i per tant enlloc de legitimar l’espai del tècnic el que fan es debilitar-lo.

Finalment hi ha el director tècnic “inquisidor”. Opina com hauria de fer-se una defensa en zona, si les reunions haurien de tenir lloc individualment o en equip... Vaja, que el que fa és fer d’entrenador d’aquell equip quan ja en té un (o potser més d’un per cada equip).

Per mi, en aquest com en altres casos, el desenllaç era previsible. La perspectiva de cuida als jugadors, que és una de les principals atribucions de l'entrenador, no està ben construïda quan es posen mitjancers i enllaços postissos al seu treball com tècnic. L'enquadrament institucional és un garbuix, poblat de figures amb un peu a un estament i amb un peu a l'altre. I per tant tot això afecta a l'enquadrament de l'entrenador, que es veu afectat per tota aquesta confusió. és difícil operar en entorns d'aquest tipus, on els condicionants externs a l'equip de jugadors ja són grans i nombrosos, així que cal un veritable professional per tal de no caure en una pila de paranys de la comunicació poc saludable, amb rols ambigus i situacions on es boicotegen els responsables del treball.

Per una banda, els entrenadors són sotmesos a un by pass institucional, com assenyalava en un escrit en el Bloc de l'ACEB. Es posen persones que comprometen, amb la seva mera presència, el rol de l'entrenador. Quin abast té l'autoritat de l'entrenador quan hi ha un mitjancer entre el Consell i els jugadors? Si parléssim en termes de jurisdiccions, els enllaços trepitjarien el terreny que els correspon als tècnics, que és el treball i el tracte amb els esportistes.

Per una altra banda s'està posant als jugadors en un rol infantil. Sembla que hagin de tenir algú que es cuidi d'ells, que els vigili. Com he sentit a dir en alguna tertúlia televisiva aquesta setmana passada, ja no és que aquest responsable de l'oficina del jugador els ajudin a buscar pis, sinó que busquen col·legi pels seus fills, els porten a sopar, etc. Una figura de secretari o secretària, d'assistent com diuen en algunes empreses, però al cap i a la fi un bastó amb el que caminar, sense poder arribar a assolir un assentament autònom en el projecte i en la ciutat.

Massa entrebancs per que el rol d'entrenador es pugui desenvolupar sense ingerències (per si no en teníem prou amb els directius). Apareixen moltes dificultat, així mateix, en prejudici que els jugadors aparquin el seu rol infantil, al que en tot moment els col·loquen. I no només ho fan els periodistes, sinó fins i tot els seus caps, que haurien de vetllar per que es posessin en el rol adult des del qual podrien oferir el seu millor rendiment.