EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, de febrer 05, 2009

ANALFABETS EMOCIONALS

Pendent d'escriure sobre el desaconsellable hàbit d'alguns entrenadors de demanar als jugadors que cometin faltes a propòsit per interrompre el joc rival o aturar el cronòmetre, faig un incís per parlar també d'un altre vessant de la comunicació dels entrenadors.

Farà un parell d'anys un amic meu va explicar-me com un entrenador es va empipar molt en un entrenament amb els seus sèniors i els va dir: "Sou uns analfabets emocionals". Recordo que em va sobtar la cruesa de l'expressió, però lluny de donar-li més voltes, me'n vaig oblidar... fins farà una setmana.

Vaig recordar amb força aquella expressió, i la vaig trobar realment terrorífica i terrorista. Què volia indicar aquell entrenador dient que els seus jugadores eren uns analfabets emocionals? Quina mena de missatge implica dir això a alguna persona, sobretot qui l'emet és el seu formador/docent/entrenador?

Llegeixo amb fruïció a Paulo Freire, un mestre d'escola que va agafar ressò mundial com pedagog i expert coneixedor de les desigualtats de classe en el món en el general, i en el món de l'educació en particular. Ell accentua que el problema de les campanyes d'alfabetització es que es fan amb termes i vocabulari que està lluny de ser l'univers de significats dels camperols, posem al cas, al Brasil. L'èxit de les seves campanyes alfabetitzadores va ser parlar de les coses que eren importants pels camperols, i així fer-li sentit a cada persona del seu univers, de la seva realitat diària pràctica, i no adreçar-lo a un llibre de text escrit i pensat per gent de la capital.

Paulo Freire és, doncs, referent en alfabetització per adequar-se a la comunitat a la que havia d'ensenyar a llegir i a escriure. En el fons hi havia un assumpte important a resoldre: la lluita de classes i una situació d'injustícia en el repartiment dels recursos econòmics, degut als interessos polítics implicats. L'aparent i real inoperància de les campanyes d'alfabetització fins aquell moment responia a una situació ancorada en les lluites de classe i a interessos ideològics i econòmics.

Pel que fa al temible i perillós comentari de l'analfabet emocional, penso que és una acusació que resulta difícil de sostenir. Quin tipus d'habilitats emocionals pot lluir un entrenador que anuncia que els seus jugadors els manca un alfabet emocional? Crec que precisament l'entrenador era el que demostrava que ell era, precisament, un analfabet emocional dient-los això als jugadors, sigui quina sigui la consideració que fem d'aquest terme.

Penso que és molt pervers acusar d'això als jugadors. Quina mena d'autoritat pot "donar cos" a una acusació com aquesta envers els jugadors? Tinc la sensació que l'entrenador va pixar fora de test i que, a més a més, es va retratar a si mateix en el tracte amb els esportistes.

Tots tenim el nostre "personal" alfabet emocional, i per tant no es pot dir, en sentit estricte, que algú estigui mancat d'un vocabulari emocional. Dir-li a algú que és un analfabet emocional és dir-li, tanmateix, que és un psicòpata i un perill públic. Ara bé, podem dir que els rols que ocupa i els vincles que estableix la persona amb la gent recorden sovint relacions del passat, probablement amb la família. I són vincles que situen a la persona, en moltes ocasions, en una gamma d'emocions que poden perjudicar-la en el seu camí per assolir els màxims èxits i fites personals. Però això, el tenir un llegat de rols assumits en família, dista molt de ser una absència de vocabulari emocional amb el que relacionar-se.

Tots estem en camí d'aprendre com actuem i com les emocions ens afecten en el nostre dia a dia. No considero gens oportú titllar d'això a un esportista, pels riscos que comporta envers la persona (i no només el jugador), per molta poca traça que tingui en resoldre segons quins conflictes i situacions de partit. Hi ha formes més subtils d'ajudar-los a enfrontar amb èxit situacions estressants, invitacions en clau paradoxal que no juguen amb el fet de ridiculitzar-los.