CADENAS, FULMINAT

És com si a Cadenas li hagués caigut un llamp al damunt. Com si en mig de la pluja i el fort vent que ha assolat part de Catalunya les darreres setmanes, Cadenas hagués decidit aixoplugar-se sota algun arbre i li hagués caigut un llamp.

Diu la mitologia que els deus llençaven els llamps... Així que tot seria pensar quin "deu" ha decidit fulminar a Manolo Cadenas, encara que no cal massa idea per encertar-la. És cert que va acomiadar-se amb derrota davant de l'afició blaugrana abans del Mundial de Croàcia, una derrota per cert dolorosa, sense pràcticament opcions. I que la derrota en la tornada a la competició domèstica els posa en una situació complicada per assolir el títol del lliga. Això que la lliga Asobal i la de futbol no tinguin play-off pel títol encara em costa d'entendre, el futbol menys per la pròpia cultura del futbol, l'handbol per que suposo he aterrat més tard.

Altres tècnics han estat fulminats amb una marxa triomfal dels seus equips. Salva Maldonado, farà una dècada, al TAU de Vitòria. I crec que també el Reial Madrid, quan l'entrenava Leo Benhakker. El cert és que jo anticipava "moviments tectònics", com bé assenyalava per les imatges d'Iker Romero (un pes pesant del vestidor) parlant amb Masip. També es va filtrar que el jugador podia jugar aquell partit, però que l'entrenador no havia comptat amb ell, dient després el metge que podria haver jugat i, per tant, desautoritzant al tècnic.

Tota cúpula d’un club té el poder de fulminar als tècnics. Sinó, que li diguin al RCD Espanyol, que ja en porta dos: Bartolomé Márquez i José Maria Esnal. Però el que hem de pensar és en les circumstàncies en que això passa. S'ha filtrat de manera massiva als mitjans de comunicació que Cadenas lo continuaria la temporada vinent, i el bo de Cadenas no té més remei que dir davant els periodistes que pensa que si guanya quelcom, continuarà. No era aquest el missatge, Manolo, encara que ho volguessis suavitzar i posar-te un somriure a la boca, encara que estiguessis tocat de mort.

Masip li ha acabat dient a Cadenas: A la puta calle. Com l'any passat en la secció de bàsquet, l'equip queda en mans de l'ajudant que, curiosament, comparteixen mateix nom i cognom: Xavier Pascual.

El cert és que té poc sentit comunicar aquesta decisió, ja sigui en privat o filtrada als mitjans, quan encara estàs "viu" a les competicions. Fer-ho públic significa poder posar més pals a la roda de l'equip, ja que aleshores s'afegeix una nova dimensió al problema: el desencís o el sentiment depressiu, encara que només inconscient, del tècnic que ja sap el seu futur i dels jugadors. No podem oblidar que un entrenador cessat actua el rol de "cap de turc", i per tant pot ser que sigui una víctima com que els jugador, al mateix temps, es sentin responsables (i amb força culpabilitat) de la situació de l'equip, de la qual l'entrenador és només parcialment responsable.

Així tenim que la depressió s'instal·la a nivell inconscient, però no només amb el tècnic en particular sinó també amb els jugadors. Sempre és fotut donar porta a algú, però en funció del moment de la temporada és més compromès i pot resultar en un empitjorament de la situació de l'equip (com a mínim a la lliga així ha estat).

A banda d'aquesta patinada final (l'efecte de la filtració en l'entrenador i en l'equip), no sembla que Cadenas hagi tingut gens ni mica recolzament institucional en el seu treball. Aquestes reunions a corre-cuita als passadissos donen una impressió ben pobre, molt poc professional, com és el cas de parlar i escoltar jugadors molestos amb la seva particular situació fan l'eco a jugadors que haurien d'enfrontar-se a companys i tècnics, dient allò que pensen, però no deixant anar "pestes" o, el que és el mateix, pixant fora de test.

Aquestes són situacions que l'entrenador ha de poder manegar sense ingerències de la directiva, ni tampoc del director o secretari tècnic. La construcció del rol d'entrenador en un club al que arribes, amb nous jugadors al teu càrrec, té un component de projecte i treball personal. Però també necessita que hi hagi una acollida institucional, una cura del paper i el treball que duu a terme el tècnic, sense desautoritzar-lo per una banda (el secretari tècnic) i per l'altre (els serveis mèdics).

Cal que hi hagi un recolzament clar i honest fins al dia abans de ser acomiadat. Sinó el que es promou són les guerres internes, i ja tenen prou aquesta colla de professionals amb les "guerres" que han d’enfrontar a tres o quatre competicions, com per tenir a més a més conxorxes a la seva esquena i relacions de manipulació. Ja hi ha prou constrenyiments externs, prou condicionants del rendiment òptim d’un grup humà, fruit de les condicions dels altres clubs en les competicions que participen i del propi i complex funcionament grupal, com per tenir a més a més que vigilar les batzegades que reps de dins de la institució. Una veritable llàstima.