XOC DE TRENS ENTRE EL DISCURS PEDAGÒGIC I L'ESTEREOTIPAT

“Hay gente que no viene del fútbol que intenta aprovechar otras facetas que no tienen que ver con el fútbol”, atacó con dureza Schuster a Manzano, para recordar que nunca fue futbolista profesional.
- Diari Sport (16.1.08)

No m'acostumo a entretindre gaire amb les controvèrsies del món del futbol, però haig de reconèixer que tinc debilitat quan toquen algú del meu gremi dels entrenadors. No importa aleshores traspassar les fronteres entre diferents esports per pensar què estem fent de la feina d'entrenar.

De fet, aquest tema de la polèmica Manzano-Schuster està estretament lligada amb l'assumpte del rols, una qüestió a la que li dedico força temps i escrits d'aquest bloc, com també d'altres que estic preparant per futurs mesos (aviat us informaré d'algunes novetats importants i de dates assenyaldes).

No podem prescindir del futbol (almenys sinó desterrem l'aparell de televisió de casa). 3, 4 o 10 minuts de cada telenotícies que s'emet a Espanya és dedicat al futbol. Avui m'he assebentat dels airats comentaris dels tècnics del RCD Mallorca, així com del Reial Madrid, abans i després del partit de Copa del Rei.

M'ha cridat l'atenció com, en una lògica ben pobre però, lamentablement instal·lada en el món de l'esport, Schuster va arremetre contra Manzano ja que "intenta aprovechar otras facetas que no tienen que ver con el fútbol". S'ha d'entendre que Manzano és professor d'institut i abans de ser entrenador professional va haver de compaginar les aules amb els entrenaments.

Crec que aquesta diversitat d'experiències li haurà estat útil a Manzano, que ha fet carrera a Primera Divisió a Valladolid, Rayo, Mallorca (dos etapes), Atlético de Madrid, Màlaga. A Wikipedia es fan ressó de la seva procedència humil i sense pedigrí com futbolista professional: "Manzano no fue futbolista profesional antes de entrenador, como ocurre con la mayoría de sus colegas, sino profesor de un instituto de enseñanza pública. En 1983 empezó a compaginar la enseñanza con el entrenamiento del equipo de fútbol de la localidad jiennense de Santisteban del Puerto. Su habilidad para la psicología y su calidad didáctica hicieron que en los siguientes años varios clubes de la provincia de Jaén se disputaran sus servicios, pasando por diversos equipos de regional y Tercera hasta llegar al Real Jaén en 1990."

Sembla que la didàctica o la psicologia que se li atribueixen a Manzano siguin un saber proscrit. Moltes vegades (com és el cas de Schuster) es critica el que un desconeix, el que li fa por de conèixer i de posar-se en contacte: allò diferent a nosaltres és el que ens desperta rebuig. Manzano és evidentment molt diferent a Schuster, i el tècnic alemany no es talla d'escalfar l'eliminatòria de Copa posant l'accent en la diferència. És més, marca la diferència i diu què és pertinent i què no ho és en el món del futbol, en el món dels entrenadors com cal. Sembla com si li digués: estàs jugant brut amb els teus coneixements "fora" del futbol.

Hi ha grans professionals de l'esport que no necessàriament han estat jugadors. Em sembla que està fora de lloc avaluar la capacitat d'un tècnic en funció de si ha estat o no professional de l'esport. Malauradament hi ha molts directius esportius que, com Schuster, veuen alguna cosa extranya en no haver passat la vida darrera de la pilota. Com si haver jugat a alt nivell pogués garantir res del que faràs com entrenador... L'estereotip ens assenyala als ex-esportistes com privilegiats en la cursa per dirigir, i sembla no exisitir el temps per completar el seu coneixement pràctic amb un cert discurs pedagògic.

Per això admiro Joan Creus que, després de retirat, s'entrena com coneixedor del joc en l'anàlisi televisiva, en els escrits pels diaris i també en el seu personal màster de perfeccionament amb la Selecció. No dic que tothom hagués de seguir el seu exemple, però jo l'admiro per aquesta humiltat i respecte per la feina ben feta per la qual s'ha de preparar a fons, al marge que algun dia entreni a l'ACB.

Manzano i Creus són apòstols d'un discurs pedagògic de l'esport professional. Schuster arremet contra allò diferent, nou, transgressor, i és un guardià d'un discurs entereotipat. Jo estic content de fer-me la meva pròpia carrera com entrenador, a banda de la que fa anys vaig deixar com jugador, i admirar els camins que han prés Manzano i Creus.

Les experiències que visc en el dia a dia amb els equips que entreno, amb les lectures de que m'impregno, i que jo acompanyo de la reflexió crítica sobre els missatges que recullo dels mitjans de comunicació... tot plegat em permet anar fent el meu camí, al ritme que jo marco, per arribar allà on jo vull i sentir-me'n orgullós.