AUTOGESTIÓ (1ª PART): EL QUE NO ÉS

Si hi ha una paraula de moda en l'entorn barcelonista des de que va aterrissar el tècnic Frank Rijkaard és parlar d'autogestió. Els mitjans de comunicació omplen pàgines i tertúlies de manera regular fent una crítica més o menys oberta a aquest estil de direcció amb que, d'alguna manera, identifiquen amb el tècnic holandès. Quan va arribar la Champions tothom li vèia totes les gràcies, i ara molta gent parla d'un canvi de cicle.

En les èpoques de mals resultats esportius ens opinadors del Barça han posat en entredit el treball de Rijkaard, i per tant s'ha criticat força el que s'anomena, de manera jo crec que molt poc ajustada, "autogestió". Lamentablement, és un error comú prendre com definició de tècnica de gestió de Rijkaard aquest estil que, de fet, pot voler dir moltes coses i jo crec que Rijkaard no respon al que jo entenc per un règim d'autogestió.

Quan m'he dedicat a furgar una mica en la xarxa, de les experiències més interessants d'autogestió he trobat l'anomenada democracia corintiana. Es tracta d'una experiència inusual en el món de l'esport professional, ocorreguda a la dècada de 1980 al club brasiler de Corinthians. Resulta interessant llegir el que s'escriu a Notas de fútbol: "El club brasileño ‘democratizó’ su funcionamiento a todos los niveles de tal forma que todos los jugadores participaban de todas las decisiones que se tomaban en el club: régimen de entrenamientos, fichajes, salarios…todo a modo de una cooperativa."

He estat pensant en com donaria forma final a aquest article, i he arribat a la conclusió que, a falta de poder definir què és autogestió (ho deixo per una propera ocasió), faré una sèrie de comentaris del que considero que NO és autogestió per mi:

1. No és deixar que els jugadors facin el que vulguin. Cal posar una sèrie de normes, normes de funcionament de l'equip que resulten l'esquelet bàsic de funcionament del grup. Hi ha algunes decisions que recauen en el coordinador del grup, altres que poden decidir els esportistes, però el marc general (l'enquadrament) l'ha de fixar el coordinador del grup. És el marc de funcionament imprescindible, les decisions-marc per que es puguin prendre altres decisions, per que el grup pugui desenvolupar la seva manera de treballar junts.

2. No és tractar les situacions amb passotisme ni amb ser un entrenador "blandengue". Hi ha qui pensa que els entrenadors que promouen l'autogestió són tous, o com podríem dir, fan servir un estil "soft" de direcció. L'autogestió també requereix ser estrictes i respectuosos amb les normes, amb el funcionament preestablert, amb el disseny que un posa en marxa i vol executar com projecte professional. Cal traçar els límits del funcionament i assenyalar quan s'ha traspassat aquest límit. Ser repectuosos amb el treball de vegades ens fa sentir durs, però només estem respectant el marc de treball que ens hem definit a nosaltres mateixos.

3. No és generar una imatge de responsabilitat culpabilitzadora en els esportistes per separat dels tècnics. Sovint la marca de l'anomenada autogestió indica una al·lèrgia a l'autoritarisme. Però lluny de voler fer recaure tota la responsabilitat en els esportistes, el que cal fer-los entendre als esportistes és que hi ha ganes i decisions que han de posar i de prendre ells mateixos, alguns parlen de "motivació", dins un marc de decisions estratègiques dibuixades pels tècnics responsables.

L'autogestió no és un règim on els jugadors tinguin totes les decisions al seu abast. Hi ha decisiones del marc de treball o de les estratègies de joc que recauen, com he dit, en els tècnics o en els coordinadors del grups, anomenem-los com sia.

El parany de l'autogestió, d'alguna manera, és deixar-ho tot en mans dels esportistes i desfer-se del legítim espai (i per altra banda necessari) del coordinador. O bé caure en el joc que ens volen fer jugar els esportistes, i ballar la seva música. Sense un rol de coordinador clarament establert, amb unes normes i un marc de traball que ell/a dicta, els esportistes no tenen una contenció que els doni seguretat i els permeti de generar el seu rol de manera complementària al rol desenvolupat pel coordinador/a. Dins de l'espai de treball ofert pel coordinador, amb una sèrie de regularitats, pautes i normes, és on l'esportista pot desenvolupar-se lliurement (però, cal entendre-ho, gràcies a una relativa contenció de les ansietats i delimitació del marc d'acció).

Ens propers dies seguiré abordant la temàtica de l'autogestió, aportant què és per mi autogestió (per desmuntar molts comentaris periodístics als respecte), tot i que alguna cosa he començat a concretar en el darrer paràgraf.