AUTOGESTIÓ (2ª PART): EL QUE ÉS

Fa uns dies escrivia Autogestió (1ª part): el que no és. Amb aquell escrit vaig tractar d'aclarir les meves idees sobre el que penso que no és autogestió però que, de manera força recorrent, la gent ho qualifica així.

Avui m'he animat a escriure aquest article, que és la continuació d'aquell. Entre mig, però, he parlat d'unes declaracions de Dusko Ivanovic en la prèvia de la jornada d'Eurolliga de la setmana passada, i que de fet està relacionat.

Per mi l'autogestió és un règim de vida. Una cooperativa agrària mira de generar els recursos necessaris per viure i per de vegades (no sempre) per comercialitzar-los. Una escola-granja que rehabilita drogodependents mira de buscar activitats i tallers que ajudin als alumnes a abastiar-se d'allò que els fa falta per viure, tot visquent en comunitat. Un equip de bàsquet que té un cert grau d'autogestió pren decisions dins d'un marc de treball presentat per l'entrenador/a.

Quan dic "un cert grau d'autogestió" em refereixo a que, en la pràctica esportiva, sempre hi ha una figura de coordinador o entrenador que està "per damunt" i "fora" del grup. Aquesta distinció no ens la podem saltar a la valenta, per molt que ens agradi comulgar amb una determinanda filosofia política (autogestió).

Tots ens autogestionem la vida, però hi ha que treballen més els seus vincles i relacions fins arribar a un punt de portar el timó de la seva vida de manera clara i decidida. Autogestionar-se un grup no vol dir viure al marge de la societat, sinó crear-se una petita societat i a dins mateix d'aquesta que es decideixin les normes del seu funcionament.

Per tant, tenim dos aspecte que convé no oblidar:

(1) Hi ha graus d'autogestió a l'esport, però el coordinador-entrenador funciona com a referent extern que supervisa el grup quan està en la tasca i quan no ho està, per orientar millor el seu projecte.

(2) Per autogestinar-nos hem de traçar un límit, una frontera amb l'entorn, però aquesta operació a més a més de separar-nos també ens connecta. La societat que construim de portes a dins ens servirà per relacionar-nos portes enfora.

Per il·lustrar aquest darrer punt, i com bé diu Pichon-Rivière: hi ha dues societats, la que està a fora de tots nosaltres i la que cadascú portem a dins. El grup operatiu treballa eines d'autogestió, de millora de l'autonomia de la societat que estem creant de portes endins però que, a banda de viure en petit comitè, també vivim (o més ben dit, re-vivim) fora del grup.

Per tant, els límits i les constriccions que apareixen en el grup en el reseguir i perfilar la tasca és un element de progressiva apropiació del món social. Qquan apareix la consciència del que ens passa junts és quan ens permetem definir-nos gràcies al nostre projecte, i per tant també assumir què implica fer-nos nostra la tasca que tenim entre mans. Per exemple, en bàsquet seria prendre consciència de com operem com equip a l'enfrontar els partis, o de quina manera aprenem i fem nostres les jugades.

També cal dir que hi ha una altra característica imprescindible més per a mi. Si bé és veritat que cal una supervisió externa en la figura d'un entrenador-coordinador (1), i que també aprenem gràcies als límits que ens imposem en el nostre marc de treball (2), val a dir que

(3) el règim d'autogestió es construeix gràcies a la progressiva interirització d'una instància reguladora, primer externa -com és (1)- i que mica en mica es va apropiant la persona i també el grup. Autogestionar-se com a persona o com a grup és fruit d'una aprenentatge molt delicat i que necessita d'una atenció especial.

Així, el règim d'autonomia que es va assolint treballant d'uan certa manera, podríem dir, condueix a una progressiva trasnformació envers una pràctica autogestionada i dirigida des de dins del grup, gràcies a l'interès dels interessats (mai més ben dit).

L'autogestió pot ser proclamada com a moneda de canvi entre entrenadors i esportistes, i fins i tot pot ser "accelerada" des del rol supervisor de l'entrenador-coordinador, bé podríem dir que manilupant als membres del grup (i aleshores no hi ha autonomia ni autogestió, sinó seducció amb afany d'aconseguir propòsits fora dels interessos del grup). Així res d'això, ni escampar-ho als quatre vents ni forçar la situació "al nostre gust" no ens garanteix que s'hagin creat uns bons fonaments pel grup que ens ajudin en la preuada conquesta del seu propi desig.