EN DEFENSA DE LA DEFENSA

Aquest és un escrit que pretén alertar de possibles perills metodològics a entrenadors refiats en el coneixement establert que circula arreu. És a dir, és un escrit per advertir certes situacions que afecten a la defensa en el bàsquet i que en certa manera tenen en comú que limiten les possibilitats del jugador de desenvolupar-se.

La meva voluntat és indiscutiblement crítica i em mou l'afany de regular certes idees que circulen sense peatges ni impostos, el consum de les quals estan fent créixer una sèrie de creences que lamentablement no ajuden gaire al treball defensiu.

Hi ha una prèvia al debat que vull obrir i és: quan ensenyem quelcom, ho fem segons ens ho indica la programació o quan ens ho demanen els jugadors? Crec que no hi ha res millor que escoltar els jugadors, i veure l'encaix del seu desig amb la nostra programació, sense gaire demora de sessions. No podem desaprofitar cap ocasió en que els jugadors volen aprendre.

Parteixo a més a més també de la base, com he recollit en Manual de minibasket. Una visión integradora y ecológica (properament amb Paidotribo), l'atac és allò que aporta plaer al jugador. és l'acció d'encistellar aquella que més movilitza a un jugador, que li permet arribar més lluny. La defensa passa a ser la realitat de voler recuperar la possessió el més aviat possible.

Hi ha una sèrie de circumstàncies del bàsquet, sobretot d'iniciació i formació, que m'amoïnen i penso que és convenient denunciar com situacions errònies. Em refereixo precisament a aquestes situacions que involucren els jugadors i que limiten enormement el seu procés de formació:

1. No es defensa amb les mans. Com volem recuperar la pilota sense fer servir les mans? Només si l'altre equip la perd? És una bajanada. Es confon fer servir les mans (per molestar, per pressionar el bot, per tapar línies de passada) amb el fet de fer falta. De vegades fins i tot han de portar les mans a l'esquena, sense poder equilibrar-se en els desplaçaments laterals. Alguna vegada s'arriba fins a l'extrem de l'absurditat quan se li exigeix al jugador defensar amb opció de recuperar la pilota: No li robis la pilota! Em demano: ens podem afartar de recuperar i encistellar? Ens interessa donar-li al jugador jove aquest missatge?
2. No canviar en els bloqueigs directes. El cert és que alguns equips fan servir el bloc directe, i alguns entrenador volen defensar negant el canvi. Crec que aquí es confon l'acomodar-se del jugador que no mira de passar els bloqueigs, i escapa el contacte amb el bloquejador, amb l'opció tàctica del canvi, que pot ser tant bona com una altra si es treballa bé.
3. Amb minis no hi ha ajudes. No ensenyem les ajudes o no en fan els jugadors? La veritat és que sembla encara llunyà el dia en que els minis tinguin assumit que l'objectiu és, més enllà d'aturar el seu home, un altre. L'objectiu, abans de tot, és que el seu equip recuperi la pilota com abans millor per poder encistellar, i evitar que els encistellin, sigui o no el seu home.
4. No saltem al tap! Aquí de nou es confon el tema vital del timing de salt i no caure amb les fintes de tir, amb el fet de no programar el treball del tap. No he vist enlloc que es plantegi una progressió per millorar l'habilitat del tap. Jo crec que hem d'explicar i entrenar com i quan saltar per col·locar el tap o fer canviar el tir.
5. Oblit de les defenses agosarades. Què hem fet dels traps o de la defensa per darrera (empaitant) l'home pilota? Crec que la defensa ha de ser agressiva i mirar de recuperar la possessió, i per això no podem tancar-nos a darrera. A curt termini estar tancats acostuma a no servir per evitar tir còmodes i facilita les penetracions. A llarg termini no serveix ni per controlaer el rebot, ja que els jugador baixen el to muscular en defensa, "es reserven".

Aquests cinc punts són un tast de situacions que seria important tenir en compte, ja que pesen com a llosses en el funcionament dels equips, sobretot en iniciació i formació. Es tracta de situacions les quals no rebatem gaire sovint, que donem per bones. Forma part d'un seguit d'idees limitadores que considero cal posar en dubte de manera evident i notòria, i que aquest canvi de mentalitat repercutirà de manera progressiva en el desenvolupament esportiu dels nostres jugadors i jugadores.