TALENT I PASSIÓ

El cap de setmana de la Final Four, allargat per la festivitat del Treballador, m'ha deixat una mica de temps per pensar en un article pel meu bloc. Mentre repassava i corregia dos dels meus propers projectes com escriptor (un abordant com s'aprèn a guanyar; l'altre en relació als valors de l'esport), m'he recordat de l'única final que he jugat fins ara com entrenador.

Va ser el Campionat del CEEB a Barcelona. Ha plogut molt des d'aleshores, però un flaix m'ha vingut al cap: en el darrer quart, i amb el partit ben igualat, vaig haver de fer un canvi per aturar l'allau de penetracions que estava fent un dels rivals. Recordo que el canvi va ser en Martí per en Marc.

En Marc era aleshores un nen alt i fort, bon anotador però massa ansiós en alguns moments. Estava tant pendent de robar la pilota que el seu aparellament el trencava i anotava. Nosaltres, és cert, teníem un ventall amplíssim de possibilitats per anotar, ho de fet ho fèiem. Però era en tot moment un intercanvi de cistelles, i així difícilment guanyaríem la final.

Sovint associem el talent amb l'atac, amb l'enginy, amb l'habilitat. Pensem en Magic Johnson o en Ronaldinho. Pel que fa a la passió, l'associem amb l'esforç, el sacrifici i el convenciment. Ens pot venir al cap Dennis Rodman o Puyol.

Tornem a la final. Amb un intercanvi de cistelles no en teníem prou. Al darrer quart, i degut a que tenia 12 jugadors, va ser quan vaig poder posar els 5 jugadors més hàbils. Però en Marc no se'n sortia en la seva defensa, i encara que jo insistia que no el superessin amb bot, cada cop el seu atacant el desbordava. Aleshores va ser quan vaig pensar en el Martí.

El Martí era un noi menut, de pell bruna i unes cames molt fibrades. No gaire participatiu en l'atac, era un corcó en defensa. Sabia que si li demanava que aturés les penetracions, que estigués davant, ho aconseguiria. De fet la vaig clavar: amb l'entrada del Martí a pista vam aturar les penetracions del jugador que el Marc no havia sabut donar distància i aturar l'avançament amb bot.

Recordo que en Marc, després d'uns instants a la banqueta, se'm va adreçar per dir-me si podia tornar a la pista. Ho va fer un parell o tres de vegades durant els darrers minuts de la final del partit, que va ser quan vam poder marxar en el marcador. En Martí havia complert amb el rol defensiu que li demanava al Marc i que no em va saber donar.

Lluny de donar-se compte que el que feia falta era mantenir a pista al Martí, en Marc segui pendent de tornar al partit. Vam distanciar-nos en el marcador i vam guanyar la final. Em vaig sentir molt reconfortat com entrenador: pocs moments tens com entrenador de mini per fer canvis, i cal tenir les idees clares per encertar-la.

Tinc la sensació que la tendència a associar atac amb talent ens fa oblidar que també és un jugador amb talent el que sobresurt en defensa, el que és capaç d'atendre les instruccions i dur a la pràctica allò que li has encomanat. Jugadors apassionats i enèrgics com el Martí mereixen també l'etiqueta de jugadors talentosos, ja que són capaços de complir amb el que és necessari quan se'ls demana per tal de guanyar. Alhora podem dir que tenen un talent, una habilitat per la que destaquen, i en aquest cas tant se val que sigui per la defensa o per l'atac.

Crec que per tot això els equips o els jugadors més defensius també es poden considerar talentosos, i ser afalagats pel dispendi que fan d'energia, convicció i, no ho oblidem, també per l'habilitat i talent que mostren en allò que fan.