ME LLAMAN MALA PERSONA

Durant la dècada dels 90, un grup de tres humoristes anomenats Acadèmica Palanca van aparèixer en el circuit dels petits teatres barcelonins. Fins i tot en una ocasió van anar al Festival de Tàrrega. Eren enginyosos, venien d'haver treballat de músics amb el Joaquín Sabina, i tenien un humor interessant.

Després un d'ells va deixar la formació i encara avui es poden veure, fent un humor blanc i insípid, en les nits de dissabte a TVE. Un trist final per una formació que prometia amb la seva barreja d'acudits i música. Concretament m'ha vingut al cap una cançó seva, de les més còmiques de les que els vaig sentir: Me llaman mala persona.

Per què aquesta introducció musico-humorística en el meu bloc? Doncs bé, vaig pensar en la cançó dels Acadèmica Palanca quan em vaig assabentar dels dubtes existencials d'un Director Tècnic (DT). Si, ara veureu com ho lligo tot plegat, encara que sigui difícil d'imaginar la relació, a hores d'ara, amb la poca informació que us he ofert.

Aquest DT ha hagut de prendre una decisió i acomiadar un tècnic del club. Com sempre en aquest casos, és una decisió compromesa. Degut a les moltes situacions que ha anat vivint en els darrers mesos (la primera vegada que enfronta la tasca de fer de DT), ha tingut estires i arronses amb els entrenadors, mares i pares i un llarg etcètera. Algunes persones han posat en dubte, no ja la seva vàlua com DT, sinó com persona.

És de vegades comú, i problemàtic, quan els professionals es posen en dubte a si mateixos no tant per la seva actuació professional, sinó per la seva vessant personal o moral. Insisteixo que dic que "es posen a si mateixos", ja que només t'exposes a desqualificacions personals quan deixes la porta oberta per fer-ho. Si ets curós amb la construcció del teu rol, poses els límits adients i dibuixes quin és el teu enquadrament, difícilment et podran dir res com persona.

Quan és possible que pares, mares, entrenadors (o fins i tot directius) posin en dubte la teva vàlua personal, és que la feina no té cap mena de valor professional. Si poden assaltar-te els pares i deixar-te com un drap brut, estàs perdut. Si els entrenadors es salten a la torera la teva proposta de treball i les teves normes de funcionament, estàs venut. Si els dirigents s'ocupen de les decisions tècniques que tu mateix hauries d'haver pres, estàs sent trepitjat.

Un no està "perdut", ni tampoc és un "venut", ni molt menys és "trepitjat" sinó es posa en l'actitud, en el rol de ser-ho. Hauríem de parar atenció de com ens relacionem professionalment, i així no arribar mai a l'extrem de pensar-nos que algú altre ens pot dir si obrem de manera correcta, o no. El infern o el purgatori no són llocs als quals ens hauríem de sentir potencialment exposats els entrenadors o els DT, així com els professionals en general.