EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dijous, d’octubre 30, 2008

EL TEMPLE DE L'AMATEURISME

L'esport segueix sent el temple de l'amateurisme. En els temps en que els Jocs Olímpics són un esdeveniment global i una marca comercial que mou milions, encara arrela un discurs equívoc sobre el sector esportiu que situa la seva activitat en fer-ho per amor a l'art.

Hi ha una certa controvèrsia pels motius pels quals una persona participa d'una associació esportiva o d'una activitat esportiva. No seria la primera vegada que un directiu s'enfada de manera oberta i contundent amb un "assalariat" d'un club, si es que el podem nomenar així quan guanya 120 o 150 € mensuals, tot dient-li: "Però vols dir que tu entrenes pels diners que et paguem?"

En la mentalitat d'alguns directius la idea d'entrenar "pels diners" resulta un pecat contra la religió de l'amateurisme en l'esport. "Com goses profanar el temple de l'esport barrejant-hi els diners!", podria ser el missatge implícit del sacerdot suprem de l'esport, el President o Director de la Institució del Bàsquet.

Això encara avui es així. Estic fent una activitat setmanal d'entrenament amb nanos d'un club del Maresme. Ja fa més d'un mes que em veuen un dia per setmana i ahir, fora del meu dia habitual, vaig anar per reunir-me amb el Director Tècnic. Una de les preguntes que em van fer els nanos en veure'm i saludar-me: "Però cobres pel que fas?" Jo em vaig afanyar a dir-li: "És clar, és la meva feina". Pràcticament al mateix temps el company que anava amb ell li va dir: "Home, segur que cobra! Sinó per què vindria?"

La visió que impera en alguns sectors de l'esport encara avui està tenyida d'amateurisme. Quan cobres per una feina, segons qui mira amb recel allò que estàs fent, com quelcom de sospitós o aprofitat. Sembla que si realment estiguessis profanant, com dir-ho, la tomba del baró de Coubertain.

La construcció del rol d'entrenador/a s'enfronta de manera periòdica amb aquests obstacles que suren en el nostre camp d'actuació. Aquests obstacles són com els icebergs, en veus la punta sobresortir pel damunt de l'aigua però hi ha una proporció còsmica que està per sota. Quan tens una certa experiència de parlar amb entrenadors, directius o directors tècnics veus com planeja i apareix aquesta idea dels diners i de ser un professional o no.

Així hi ha tot un procés de formació de la mentalitat de l'entrenador que neix en las instàncies que aglutinen el poder en l'esport. Un discurs que d'alguna forma no fomenta la millora del servei, la qualitat d'allò que estem oferint, la seriositat en el tracte. El que ofereix és ni més ni menys que un esforç relatiu amb una persona amb interès relatiu de formar-se i amb una remuneració relativa, però mai vista com a retribució laboral com a feina: es fan servir eufemismes com dietes i desplaçaments per no posar el nom, que ja canviaria tot l'enfocament, de l'assumpte, de sou o retribució o feina.

Cal fer una notable pedagogia de la professionalització en l'esport. Ara bé, aquells que ja estan vivint de la feina que fan dins de l'esport també els interessa mantenir la idea de l'amateurisme, i que aquesta no es profani. Actuen, aleshores, com sacerdots dins del sistema de la religió esportiva.

Mentre sigui lleig fer-ho pels diners, menys quartos hauran de repartir-se entre molta altra gent que està fent feina. És la manera com funciona l'esport, senyors i senyores: s'acumulen uns diners que no serveixen per pagar millor als treballadors, sinó queden en un romanent i després... Després sabem que no es reparteixen dividends, com quan tens accions, però tampoc tenim gaire clar què es fa amb aquells diners, en que s'inverteixen. Em demano: de què ens serveix aquest raconet si percebem, per exemple, mancances en la formació dels entrenadors?

Els motius que s'atribueixen a Coubertain en reinstaurar els Jocs Olímpics en l'era moderna han servit de moltes coartades per fer sentir poqueta cosa, formiguetes, als treballadors de l'esport. Vagi per aquests treballadors de l'esport aquest escrit de protesta i de clarificació de la situació que tenalla la gent que hi treballa sota una determinades condicions.

A través de la confusió que desprèn la veritat sagrada de que l'esport és un espai de no lucrativitat es pot aconseguir desmantellar no poques ambicions de treballar i guanyar-te la vida amb la teva feina en l'àmbit de l'esport, mantenint així l'status quo. Queda en la decisió personal arrabassar-los la idea de guanyar-se la vida als que dominen el sistema esportiu, que ja se la guanyen prou bé,i que pregonen la idea de l'amateurisme com un ideal.

dimecres, d’octubre 29, 2008

EL DISCURS DE LA FORMACIÓ

És veritat que a Catalunya tenim un planter d'entrenadors i esportistes que fa goig. És veritat que en la formació d'entrenadors hi ha encara molt de camí per a recórrer. És veritat, i això no es pot dir en veu alta, que la formació és entesa i segueix sent entesa com una transmissió més o menys massiva de continguts.

Engegada la metxa per obrir l'assumpte de la formació, hem demano: com podem millorar la formació dels tècnics esportius? Crec que sinó és endegant una proposta que s'afanyi a vincular el seu desig, les seves expectatives, no farem res de bo. Estem farts de parlar de treballar aquests continguts o potser uns altres que ara, avui, ens semblen millors que els d'ahir, però com podem fer que els tècnics s'interessin per la formació, pel seu desenvolupament professional? Bàsicament donant-los alguns pessics d'allò que volen assabentar-se, i fer-ho amb prou gràcia.

A més a més estem acostumats (per l'escola sobretot) a plantejar-nos la formació com un espai individual quan, realment, les coses que aprenem tenen un context i una relació emocional amb les persones del nostre voltant. Per tant, mal que ens pesi, ens formem en un context social i emocional on les altres persones i nosaltres mateixos estem ocupant rols que determinen la nostra manera d'apreciar i elaborar les informacions que cauen en les nostres mans.

Els cursos d'entrenador d'iniciació al basquetbol han estat un espai magnífic per acostar-me als entrenadors que tot just comencen. Ara mateix porto ja set cursos realitzats en 3 anys i escaig, i aquest darrer estiu s'emporta la palma: en vaig fer tres, un els dissabtes a cavall dels mesos de juny i juliol, un altre en una setmana del juliol i el darrer la primer setmana de setembre.

Emmotllar-nos als neguits, interessos i inquietuds dels entrenadors resulta ser una de les assignatures pendents, penso, dels docents. Donar-los una certa contenció a aquestes situacions que ens angoixen, una urgència per que puguin poder començar-se a relacionar als coneixements de manera més relaxada. Doncs no és res més que la inquietud meva la que em porta a demanar-me no només els curs que els haig de donar, sinó també quin és el curs que esperen.

No parlo però, dels docents d'un sol àmbit: això esquitxa els cursos de les federacions, però també a la suposada formació interna dels clubs o el que es proposa a les aules universitàries. Per tant hi ha un enfocament determinat que ens orienta a seguir, fil per randa, un temari del qual també hauríem de poder-nos fer la pregunta: és això el que interessa a aquest grup de gent?

Després de 15 anys vinculat al món del bàsquet me n'adono de que hi ha circumstàncies, com la de demanar quelcom que els interessi als jugadors (quan ets el seu entrenador) o als alumnes (quan ets professor d'un curs d'entrenador) que resulta una veritable proesa. Una actitud que resulta en benefici dels participants en aquesta experiència formativa, ja que d'alguna manera t'estàs fent ressò de les seves particulars relacions i rols que desenvolupen dins del grup.

Què fem els docents de l'esport, com crec que en general la majoria de docent? Bàsicament tenim tres alternatives: 1. fer el que ens roti i adaptar-nos el programa al nostre gust; 2. seguir de manera primfilada el que ve establert, el que està institucionalitzat; o bé 3. optar per demanar-los als entrenadors/es què és el que volen.

La lògica de l'aprenentatge individual segueix vigent, per damunt de les andròmines grupals, que encara són poc freqüents i que com és d'esperar activen tot tipus de resistències grupals. A més a més, manca la formació necessària dels formadors.

La lògica dels continguts institucionalitzats domina pel damunt dels continguts que emergeixen del grup, és a dir, aquelles temàtiques que convoquen el interès i sovint també el neguit i ansietat dels participants, que cal contenir i treballar.

La lògica de voler-te vanagloriar de les teves conquestes i atributs personals segueix a l'ordre del dia. No només passa en la formació dels tècnics, sinó que a molts nivells i en el àmbit universitari sobretot hi ha la fal·lera de fer servir l'aula per promocionar-se constantment. Deixar de parlar del que interessa escoltar l'auditori, allò que els ha convocat, per posar-se medalles.

La lògica de la seducció segueix també vigent. El docent carismàtic entès com a persona que juga amb el alumne el joc de ets un tio/tia collonut. No val la pena dir gaire més: quina necessitat tenim els docents de flirtejar amb els alumnes o les alumnes i tractar-los com a camarades? És una necessitat formativa o potser una necessitat emocional de sentir-nos estimats?

Com en una de les moltes memorables conversacions mantingudes amb la meva supervisora, recordar el seu consell: és que vols que els teus jugadors t'estimin?

dilluns, d’octubre 27, 2008

ROTACIONS LLARGUES

Hi ha alguna necessitat que amb sèniors jugui tothom? De vegades em faig aquesta pregunta quan veig que, de la mateixa manera que amb minis o infantils hi ha una norma que obliga a jugar un mínim de períodes, hi ha entrenadors sèniors que es veuen amb l'obligació de posar els jugadors als partit. Em paro a pensar i dic: ha de ser obligatori fer jugar tothom en un equip sènior? Per què de vegades hi ha jugadors que no estan gens decidits, gens convençuts, a fer bé les coses. I per què posar-los?

Les meves dues darreres experiències amb sèniors vaig començar la temporada, parlo de dos equips diferents, amb la perspectiva de tenir 12 fitxes. Per un motiu o altre (estudis, feina, desinterès, falta d'encert o com li vulgueu dir) hi va haver gent que no va acabar la temporada, que va abandonar l'equip.

Els jugadors són bastants susceptibles i es "queixen" de trobar-se, cada setmana, que entrenes un o dos dies amb 8 jugadors. Però al cap i a la fi, arriba el partit i si tens aquests 8 jugadors entonats, per què necessites més? Un cop els jugadors entenen que tindran minuts i que se'ls exigirà al màxim, també saben conviure amb entrenaments de 8 i situacions de 4x4 enlloc de 5x5.

He tingut la sort i el plaer de treballar aquesta darrera temporada amb un gruix de 8-9 jugadors A, més un parell de sèniors B, i la fórmula ha estat fabulosa, els resultats esplèndids. Si posava tres jugadors a pista durant 35 minuts cada setmana, per que estaven fent més de 20 punts per partit i jugant una bona defensa, em resultava el més normal del món. Pensava: Estan "endollats", juguen pràcticament tot el partit (a no ser que estiguin molt cansats en algun moment puntual o amb problemes de faltes), no m'haig de trencar el cap.

Però veig que hi ha entrenadors que si que es trenquen el cap, que es veuen -com ho diria- moralment amb la necessitat de recompensar fins a l'últim jugador de la plantilla. Entrenador que per disposar de 11 o 12 fitxes fan jugar tothom, ni que sigui testimonialment, durant 2 o 3 minuts. Pot un jugador que entra el 11è en la rotació estar fi si entra de ple en un tercer quart ajustat? Hem temo que el mateix jugador és el que veu que no seria el millor moment per fer-lo jugar, quan hi ha altres alternatives. Però encara i així surt i es troba amb una situació complicada: juga per una mena de norma no escrita de que cal que jugui tothom.

Crec que hi ha una idea equivocada de les rotacions amb 10, 11 o 12 jugadors. No és obligat que entri tothom a cada partit. Potser un partit no jugues però la setmana següent ho fas, no és cap drama, i pots fer-ho bé també. Els entrenadors ens hauríem de treure el rètol que de vegades nosaltres mateixos ens posem i que indica: "ONG" o "Fundació benèfica". No estem per fer jugar tothom per nassos, sinó de posar sempre els que estiguin més entonats, efectius, decidits a guanyar, tant si són 7 con si son 10, però mai per obligació de fer jugar tothom.

Considero que potser és de les poques fórmules que proposa Aíto i que poden estar "fent mal" al món del bàsquet. Però crec que bàsicament pel fet de mal interpretar la seva manera de gestionar els canvis, si posa a 10 tios es per què realment deu tenir tots 10 entonats. No com de vegades ens passa amb altres equips, amb 7 d'entonats però vinga, que aquell parell tinguin minuts. Hem de deixar de ser entrenadors ONG, ja que sinó ens estarem posant una altra trampa a nosaltres mateixos fent baixar de pistonada l'equip amb els nostres canvis per "involucrar tothom" o que "recuperin la confiança". Però què és això?

Per més detalls sobre com no ser una ONG ni una germaneta de la caritat amb els teus jugadors, clicar per veure un article anterior.

MESTRE I ALUMNE

Dissabte 25 d'octubre, Màlaga. Enfrontament entre mestre i alumne, Aíto i Sito.

Fa uns dies feia referència a Sito i unes declaracions seves abans de la Supercopa. Avui tenia ganes d'escriure sobre el partit dins del partit Unicaja - DKV. Doncs per mi hi havia un altre partit a banda del que es celebrava entre els dos equips: el que jugava Sito Alonso, aprenent a l'ombra d'Aíto a Badalona, contra el seu mestre. El partit per desbancar-lo, per tractar-lo d'igual a igual.

Vaig enregistrar el partit i pensava veure'l, amb temps i sense presses, diumenge o bé dilluns. Una frase caçada al vol al telenotícies migdia m'ha desvelat el resultat final: "...l'alumne li ha posat les coses difícils al mestre...". Amb això he tingut prou per fer-me una idea del que ha estat el partit, així com donar-me la idea germinal d'aquest article.

Una cosa està clara: el repte de Sito era, com entrenador, fer guanyar al seu equip. Aquest és el projecte de la seva entitat, el Joventut. Però dins de la seva particular història, del seu projecte professional, estava present el passar-li la ma per la cara al seu mestre, l'experimentat Aíto. I els "bons nens" no els fan la guitza als grans, als adults.

Aquesta primera ocasió va passar de llarg, i encara que el tècnic aragonès digués a la roda de premsa que se'n va amb bones sensacions (crec que va dir "content") del partit i que li sembla que la diferència final no reflexa la igualtat de tot el partit, la veritat és que hi ha un aspecte psicològic que va quedar ocult.

El "nen" Sito ha de poder, arribat el dia, desautoritzar al seu "pare" Aíto i guanyar-lo a la pista. De ben segur que els aficionats verd-i-negres s'alegraran de l'arribada d'aquest dia, però m'agrada assenyalar que pel creixement professional de Sito aquest serà un pas gegantí, el seu pas a la maduresa com primer entrenador, com primera espasa. El cert és que s'ha de tenir un convenciment especial per ser un "nen dolent" i fer-li la guitza als grans, un convenciment que desafia moltes de les normes socials que ens ensenyen de ben petits.

Per mi l'eclosió de Sito Alonso com autor dels seus plantejaments basquetbolístics tindrà un moment àlgid quan s'atreveixi de debò a desautoritzar el mestre guanyant-lo a les pistes. Serà més entrenador quan, fent un plantejament de partit que porti el seu equip a vèncer, li digui així al seu mestre: "Ara ja sóc com tu".

dilluns, d’octubre 20, 2008

CAL FER FALTA?

Avui a la nit estic especialment content. Després de la meva dosi setmanal de bàsquet viscut en primera persona (faig 3 hores cada dilluns en un programa de treball sobre habilitats personals en relació a la tècnica), en aquest estat momentani d'entrenador a l'atur, trobo una estona per escriure unes quantes ratlles d'un nou apartat del meu bloc.

Després d'escriure, ja fa molt de temps, la sèrie d'articles Hacia una arqueologia del entrenamiento deportivo, ara començo aquesta Trampes que ens posem a nosaltres mateixos. En aquest seguit d'entrades parlaré, sense embuts, dels paranys que ens posem els propis entrenadors, ja sigui per desconeixement, ja sigui pel nostre propi funcionament o dinàmica personal dins de l'àmbit de l'esport, així com personal en general.

Avui començaré escrivint sobre un assumpte que em fascina: en un final de partit ajustat, cal fer falta? La meva tesi serà que no hem de fer falta o que, com a mínim, és una opció molt poc interessant i atractiva, que normalment se'ns acaba girant en contra.

Recordo que en el curs d'entrenador de Segon Nivell (quina gran colla: Lluís Riera, Pau Ferré, Mario i tants d'altres) es debatia quan fer falta i quan no, com si hagués un llibre que pogués guiar en aquestes decisions. La veritat és que allò era un embolica que fa fort, un gruix de comentaris que poc tenien en compte algunes de les reflexions bàsiques que vull compartir amb vosaltres a continuació. Ara apunto alguns dels arguments per tot plegat:
  1. La falta mata el joc. Així de simple. Ras i curt, quan fem una falta estem trencant el joc, estem escapçant la possibilitat d'una bona defensa que ens permeti recuperar la pilota, de que l'altre equip pugui jugar. El joc perd la seva continuïtat, el seu esdevenir, per que nosaltres el matem -mai més ben dit- a cops. Li estem fent mal al joc que tant ens estimem sense donar-nos compte. De fet, hi ha una expressió dins el reglament (que ara no se si ja no es fa servir) que indica molt bé aquest estat del joc, que també és estat d'ànim: pilota morta.
  2. Els rivals han de lluitar per fer la cistella. Si els fem falta ràpida, els portem gratuïtament als tirs lliures. Al meu entendre, doncs, els estem regalant la possibilitat d'anotar. I com això no m'entra al cap li demano als meus equips que forcin la defensa al màxim però sense cometre falta a propòsit. Vull defensar per guanyar el partit. Per això no entenc que quedant 40, 50 o 60 segons es facin faltes a propòsit, amb un marcador igualat o susceptible de ser igualat en el temps restant. Si estic guanyant, encara amb més motiu: facin la cistella de dos o de tres, l'han de ficar. I és difícil si l'equip està decidit a defensar sense fer falta. Tot plegat encara t'ha de quedar temps per encistellar...
  3. Existeix l'excepció a la meva Norma de No Fer Falta? Pot ser que l'únic cas susceptible de fer falta sigui quan queda menys d'una possessió i l'altre equip guanya. Només en aquest cas entenc que es faci falta, ja que si l'equip rival decideix renunciar a jugar l'atac i esperar exhaurir la possessió podem perdre.
  4. A qui afavoreix aquesta decisió? Tot plegat penso que com entrenador m'agrada no fer falta a propòsit, i defensar les accions finals de partit en els partits ajustats. Espero que, de la mateixa manera, l'altre equip també defensi. I és per això, per aquesta confabulació de tots dos equips, que apareix un beneficiari més: el joc es juga i es dona de manera més fluïda, més bonic de jugar-lo, dirigir-lo, veure'l.

Seguiran havent una pila d'imitadors d'entrenadors a les graderies dient què era més convenient fer, si això o allò altre. També tindrem jugadors porucs i desconfiats de la defensa, desitjosos d'oferir l'oportunitat dels tirs lliures al rival quan són veritablement capaços de grans esforços defensius. Però hem de tenir clar que la pressió, amb el marcador igualat o amb un lleuger avantatge (1,2 o 3 punts) pel nostre equip, està en els rivals en la mesura que estan obligats a fer bàsquet. I això, ja ho sabem, pesa a l'esquena de qualsevol.

divendres, d’octubre 17, 2008

VALORACIONS DE LA PRESENTACIÓ

Després de compartir una llarga tertúlia amb els assistents a la presentació del meu llibre, i que ens hagin fet fora -molt amablement- de la sala, faig repàs d'alguns dels assumptes que han farcit el intercanvi d'idees:
  1. No es país para jóvenes. Com en el cas de la pel·lícula del germans Coen i el camaleònic i excel·lent Bardem, però amb el títol canviat, una sèrie d'intervencions d'uns dels assistents han assenyalat la meva joventut i amb sorpresa han insistit en per què escriure un llibre si ets tant jove i no tens gaire experiència? Benauradament els Pascuals, Sitos i Katsikaris poblen les banquetes ACB fent gala de la seva preparació... com jo llueixo la meva.
  2. Els ideals d'esportivitat arraconen la concepció de poder ser competitius. Per què estem tant capficats en que l'esport en edat escolar deixi de ser competitiu? És que per tal de ser educatiu hem d'eliminar tota expressió de competitivitat? Aquesta pregunta fa dies que em ressona i avui a tornat a aparèixer en la tertúlia.
  3. Encara hem trobo que la gent parla de "ma dura" enfront de "ma esquerra". Existeix realment aquesta diferència? Per mi és bàsic fer respectar la Norma, més que no aplicar a discrecionalitat la meva "ma dura". No estic segur si puc dir que tinc ma esquerra quan sovint tenir ma esquerra va associat amb ser "tou". Si és veritat que em considero que ser tractar als jugadors amb respecte, però ni m'agrada vendre fum ni tampoc ser un "coladero" i que em fiquin cada dia un gol. I que també puc dir que sóc exigent, seriós, i conseqüent. Però em resulta difícil situar-me en relació a aquest continu imaginat entre "ma dura" i "ma esquerra".
  4. La violència en l'esport segueix sent un tòpic. Com passa amb la "ma dura" o l'esportivitat, vivim encara rodejat de molt de tòpic. La violència, i és clar, és present a l'esport. Però no és present a la política, a la convivència ciutadana i a la televisió, com també pot haver-ne a l'esport?

Aquestes i altres reflexions han estat la base del debat posterior a la meva presentació. Unes 12 persones han seguit a l'acte i després de 20 minuts de parlament, gairebé ens hem estat una hora parlant de diferents assumptes i qüestions, de les quals us n'he portat quatre.

dilluns, d’octubre 13, 2008

PRESENTACIÓ DEL LLIBRE A MATARÓ

CB Vilassar de Mar, AB Premià, CB Calella, CB Argentona i UE Mataró han publicitat la presentació del meu llibre que faré el proper dijous 16 d'octubre a la Llibreria Robafaves de Mataró (Carrer Nou, 9) a les 19:00.

El Masnou Basquetbol i el CB Premià de Dalt m'han assegurat que durant el dia de demà, dimarts, faran el mateix. I encara espero resposta del CB Blanes, l'AE Minguella, CB Sant Josep de Badalona i algun altre club al que me he adreçat per si estan oberts a fer-ne difusió.

M'omple de satisfacció, com es diria en algun discurs sentit, que tota aquesta gent de bàsquet hagi accedit a publicitar l'acte. La veritat és que estic molt content de poder-me seure a parlar amb lectors del meu llibre (ja fa 6 mesos que està a les llibreries) i convidar a aquells que no em coneixen que vinguin i escoltin algunes coses que els vull explicar sobre el llibre.

En una entrevista que m'han demanat de Ràdio Argentona els he dit que em fèia molta il·lusió començar a tenir un feedback massiu dels lectors. Hi ha gent que, puntualment, m'ha fet saber què li havia semblat el llibre. Dijous hi haurà aquesta barreja entre lectors i no lectors del meu llibre, un espai que pot donar interessants refelxions i obrir un diàleg fecund. Doncs que en una llibreria es parli d'un llibre no és rar, però encara avui sembla insòlit portar un llibre d'esport.

Com jo mateix dèia en un dels textos que he fet servir per promocionar l'activitat d'aquest proper dijous:
"L’esport és cultura? L’esport és educatiu? L’esport és saludable?
Aquest llibre és d’esport. Però no és ni una biografia d’un esportista famós, ni un llibre tècnic, ni un manual per aprimar-se, ni la història d’un club celebrant el seu aniversari. És un llibre que revela el funcionament dels grups esportius en edat escolar, així com una filosofia que podríem arribar a desenvolupar plegats entrenadors i esportistes, dirigents i famílies.

Per què venir a la presentació?
Assistir a aquesta presentació és un acte de fe. De fe, però sobretot de convicció en que podem transformar l’esport en edat escolar i fer-lo més formatiu. Ens afartem de sentir als mitjans de comunicació com actuen els esportistes professionals, i ens donem compte que hi ha una fallida: l’aspecte de responsabilitzar-se d’un mateix, d’assumir cotes d’autogestió, de sentir-se autor del que un fa.

Com es construeix un mateix com un bon entrenador?
Aquest llibre es presenta com un globus sonda als entrenadors, als directius, als esportistes i a les famílies per enunciar-los algunes possibilitats de l’esport en edat escolar quan es pren de manera compromesa i seriosa. Cal organitzar ara un saber
transformatiu per entendre millor de què van els grups, què són els rols i com
es construeixen projectes.

Per a tots aquells que estan al costat dels entrenadors: com podem relacionar-nos amb ells i ajudar-los en la seva feina d’educar?"
I tot això arriba en un moment en que el recentment estrenat programa de TV3 Crackòvia porta setmanes aportant dins el seu discurs televisiu el tema dels hàbits lectors i les inquietuds culturals dels esportistes. Els futbolistes desconeixedors de la cultura es relacionen amb un míster, l'imitador del Pep Guardiola, que en la imaginació dels guionistes del programa evita el joc directe per marcar i esperona al seu vestidor amb lectures (però no seria Pessoa, com va declarar el veritable Pep Guardiola en una roda de premsa).

Es tracta d'un tema que sovint es mira amb una visió escapçada. I jo tinc ganes de portar l'esport, en aquest cas l'esport de base, al salons de lectura. Per què per mi llegir, escriure i entrenar mai han estat renyits sinó tot al contrari. Crec que tinc la mà trencada convertint totes aquestes activitats en un procés de construccció personal que, per mi, resulta indubtablement meravellós.

dimarts, d’octubre 07, 2008

VA DE MARCS

Sito Alonso va fer unes declaracions abans de la Supercopa celebrada els passats dies 26 i 27 de setembre a Saragossa que en van deixar una mica perplex.

Alonso deia que la Supercopa suposava l'oportunitat de tenir dos partits més per anar incorporant dos dels nous fitxatges de l'equip que més tard s'havien incorporat a l'equip. Mensah-Bonsu i Bogdanovic han de fer-se, és clar, a la dinàmica de l'equip.

Per què em van deixar perplex aquestes declaracions? Doncs bé, sovint veiem com els entrenadors no saben callar sobre segons quins temes (Paco García renegant dels seus jugadors a Valladolid; Manel Comas fent declaracions ofensives a Sevilla, el famós NAF). La prudència sembla ser un art que han assajat els nous entrenadors que ara arriben, ja sigui el mateix Sito Alonso, el Jaume Ponsarnau o el revaloritzat Xavi Pascual.

Però la prudència de vegades no és suficient. Quin missatge estava donant Alonso a la premsa? És veritat que en un equip com el Joventut, on els mecanismes de l'equip són importantíssims, la possibilitat de donar minuts a jugadors nous és un discurs adequat i prudent. Però caldria veure si com a marc per l'equip és suficientment ambiciós.

Després de la rotunda victòria del Joventut en la final de la Lliga Catalana enfront del Barça, les expectatives que genera el tècnic aragonès semblen ser simplement de dir: "ens interessa seguir fent el nostre rodatge". I la veritat és que, com afegit a guanyar cada partit, no és gens ni mica un objectiu sense importància sinó tot el contrari: un exemple de visió global... però poc ambiciosa.

Així la prudència no l'hem de confondre en no presentar un marc d'acció el màxim d'exigent per cada moment de la temporada. Potser calia fer èmfasi no tant en el fet de la possibilitat de jugar dos partits, sinó en guanyar aquella competició. Se m'acudeixen algunes preguntes: què els queda pensar a la resta de jugadors respecte el que, a ulls del seu tècnic, per a ells suposa aquell duel? Què espera Alonso d'ells? Que acompanyin als nouvinguts? El CAI, esperonat pel seu públic, va anar a per totes en la semifinal. I com és habitual, qui més desitja la victòria acostuma a endur-se-la. El marc previ al partit ja indicava quines podien ser les predisposicions dels equips.

dijous, d’octubre 02, 2008

A VOLTES AMB EL PENSAMENT MÀGIC

No és estrany veure que hi ha entrenadors, esportistes o directius que s'expliquen en món fent servir el pensament màgic. Fer-lo servir seria dir: "Com hem guanyant quan duia aquesta samarreta, la duré els propers partits". Un raonament així participa del que podem dir pensament màgic.

El pensament màgic no és altra cosa que una visió del món tenyida de fantasia. Allà on altres veuen accions i les seves conseqüències, altres s'afanyen a buscar-ne motius insòlits: una samarreta de la sort, un costum que ens "afavoreix".

De pensament màgic en podem trobar de diferents menes: per exemple, en les cultures primitives. Lamentablement els occidentals confonem la saviesa ancestral d'altres pobles amb el pensament màgic. La veritat és que en les cultures primitives convivia el pensament màgic i l'estudi de la natura i de l'home. Tal com passa avui en dia, milers d'anys després.

També hi ha pensament màgic en l'infant. Un infant pensa que el món gira no al voltant del sol, sinó al seu voltant. Quan els infants comencen a tenir noció de que hi ha uns diferència entre l'ambient i el seu estat físic i mental, també comencen a atribuir coses que passen al seu desig. Com que desitjo menjar, em donen de menjar. A partir d'aquí elabora la seva visió del món que mica en mica anirà xocant amb el principi de realitat.

I també trobem que en adults hi ha encara pensament màgic. Per entendre'ns, seria tot allò que sense una explicació raonable (sinó simplement supersticiosa) donem per bo i segur. Posar-se la mateixa roba que en una victòria important és senyal de pensament màgic. Com ho és també creure en una rutina d'escalfament i que, sinó es fa bé, ja es mal senyal.

Els bons o mal auguris no venen per si sols, sinó que la persona sovint té la necessitat de refermar les seves sospites. Vas a camp del líder i algú diu: "Avui faria falta un miracle per guanyar". Quin tipus de idea representa això? Doncs que no està en les nostres mans guanyar, sinó que depèn d'una altra instància (la Més Alta Instància, en aquest cas).

Amb el pensament màgic un s'espolsa la responsabilitat de ser autor dels seus actes. Molts vegades sentim a parlar de calçotets màgics, però si tot queda en això és una superstició superficial. La cosa es complica quan pensem que no depèn de nosaltres fer un bon resultat: depèn de la sort, de que l'altre equip tingui un mal dia, que els àrbitres no ens perjudiquin.

El pensament màgic fa de la realitat un joc de nens i no un mapa de la realitat que volem fer nostra. Hem de decidir si volem seguir sent nens que encara no saben interpretar el món sinó és a través de la seva fantasia, fet que els allunya de vincular-se amb el món, o guarnir-nos de maduresa i veure quines són les conseqüències de les nostres accions i com podem treballar per modelar millor el món que ens envolta.