A VOLTES AMB LA DIRECCIÓ TÈCNICA

Un mes i mig he estat bellugant un projecte de bàsquet d'Escola i Minis. Un mes i mig ha estat suficient per veure que la meva manera de treballar no era respectada i, per tant, la meva feina no podia lluir de la manera com a mi m'agradaria que pogués lluir.

Han estat un cúmul de circumstàncies que m'han portat a prendre aquesta decisió. Per una banda, l'absència de límits clars en el funcionament del club. Pares i mares confonent el seu rol amb el de dirigents; dirigents confonent el seu rol amb la seva condició de pares; entrenadors sense un espai suficientment protegit dels comentaris d'uns i d'altres.

Per una altra banda, i fruit d'aquesta situació, la possibilitat dels pares i mares de fixar l'agenda del club. Crec que el club ha de poder escoltar els pares, però no convé escoltar-los quan ho demanen a través d'exigències. No podem trencar la nostra imatge de professionals de l'esport.

Una de les coses maques que m'enduc d'aquest mes i mig és el missatge dels entrenadors i el fet que valoressin la meva coherència davant uns aconteixements que posaven en conflicte la meva filosofia de treball. Vaig tenir el seu agraïment exprés per acomiadar-me d'ells personalment. Crec que la gent que ha treballat com entrenador comprèn que hi ha pressions que venen de diferents fronts, i que si no hi ha un mínim de garanties de treball és lògic i conseqüent no continuar.

Com els vaig dir a ells divendres passat, el nivell esportiu dels jugadors, l'entrega i dedicació dels entrenadors, així com el que cobrava per la meva feina, eren tres motius per continuar amb la feina. Pero la manca de claredat, l'ambigüitat existent no només en l'entorn dels pares, sinó també en el nucli mateix de decisions del club, m'han fet prendre aquesta decisió. Sense recolzament, coherència i un cert ordre en el funcionament és difícil fer bé les coses.

Una situació curiosa és que molta gent em va demanar: Què tal estàs? Com quan es mor un familiar i la gent espera que diguis que estàs trinxat, fet pols. El mateix. Jo els deia que bé, segur de que havia decidit el que més em convenia, la decisió de la que volia fer-me càrrec. Però la gent pensa: Plega, deu estar fet caldo. No. Al contrari. Plego i sento que és el que havia de fer, no imposar-me cap altra Norma que la que jo volia pel funcionament del grup d'entrenadors, uns mínims que, d'altra banda, resultaven imprescidibles per jo tirar això endavant prou a gust. Una altra cosa és si allò que he decidit, allò que em semblava que formava part d'aquest mínims, no s'ha estat tingut en compte o s'ha vacil·lat alhora d'aplicar-ho.

Ara mateix tinc altres projectes sobre la taula. Em resta concretar si portaré sèniors la temporada vinent, així com poder-me enganxar a algun altre projecte, ja sigui de la vessant de la Direcció Tècnica o, qui sap, alguna tecnificació o potser una altra proposta.

Es presenta un mes de juliol ple d'interrogants, temes que estan per obrir. Ara marxo una setmana a Nova York, temps per desconnectar i tornar amb les bateries carregades, i decidit a tancar el que no s'hagi tancat abans de divendres.

I m'ha vingut al cap: Els clubs, com els melons, no saps si surten bons fins que els obres.