EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicat als apassionats pel bàsquet que els agrada pensar i reflexionar

dimecres, de febrer 06, 2008

GRIS PANORAMA DE LA FORMACIÓ

En la mesura en que aprofundeixo en les lectures relacionades amb el psicodrama, la psicoanàlisi (primer foren els clàssics Freud, Jung i Adler; després Winnicott; recentment Melanie Klein; aquests dies un tast de Lacan), la tècnica dels grups operatius de Pichon-Rivière i altres teories grupals, el dono compte com de malament estem en la formació d'entrenadors/es.

Aquest darrer estiu vaig fer una proposta agossarada en el curs d'Entrenador de categoria Sènior a Manresa. Una proposta que va enganxar amb l'alumnat, que va marcar uns discontinuitat amb la resta de propostes formatives. Penso que van poder-se acostar a la Planificació, Avaluació i Metodologia des d'una perspectiva pràctica i vivencial. La veig com una pràctica que jo considero necessària pel seu plantejament, però que caldria donar-li continuitat i extendre-la adaptant-la a cada realitat formativa, a altres cursos i activitats de formació.

Em plantejava xerrant amb el Xavi Isern, en la III Trobada del Comitè Tècnic de la FCBQ feta fa mig any, com estava la formació dels entrenadors/es en el bàsquet català. Ell insistia que el fet que aparegués una activitat de reunió i de treball dels integrants del Comitè Tècnic era signe de salut i de millora del que estàvem fent plegats. Afegia que fa uns anys fora inimaginable veure una dinàmica d'aquest tipus. Jo vaig estar d'acord amb ell però matissava el seu optimisme amb el meu lleuger desencís, ja que no deixo de treballar amb esperança per donar-li una altra cara a la formació.

Penso, però, que el panorama de la formació és gris i ensopit. Els entrenadors hem de fer un pas endavant en aquest sentit: considero que la obligatorietat de cursar una formació ha enverinat el nostre interès genuí per formar-nos. En alguna de les meves experiències a campus d'estiu als EUA els entrenadors d'allà es fèien creus que haguèssim de fer cursos d'entrenador a Espanya. Ells entren com assistents i quan el head coach marxa tenen opcions d'ocupar la seva plaça. És un altre sistema, diferent al nostre.

Però el que més m'amoïna no és que el sistema que estem fent no sigui bo. No hi ha signes d'alarma enlloc ja que segueixen sortint jugadors i entrenadors catalans que arriben a l'èlit. Està demostrat que es fan bé les coses en algun moment ja que surten talents del nostre bàsquet base, però estem a anys llum de tenir la formació necessària per gestionar grups defugint els clixés més habituals, clixés que empresonen la seva creativitat i la seva capacitat d'autogestionar-se. També ens limiten a nosaltres mateixos, els entrenadors.

Tot plegat penso que li hem de donar més vida i color, més trempera a la formació ofertada als entrenadors. Un exemple: en la convocatòria d'un Seminari sobre Direcció de Grups del Centre Altius, organitzat pel PF Joan Ramon Tarragó i el psicòleg de l'esport Joan Vives, cal dir que amb prou bona pinta, no va arribar a realitzar-se per manca d'inscripcions. És cert que apuntaven alt, entre 30 i 60 assistents a mitjans de juny i durant tot un cap de setmana... Però què ens interessa als entrenadors?

És feina de la FCBQ, de l'ACEB, dels Consells Esportius Municipals i Comarcals, les Universitats, les empreses privades que ofereixen formació, assistència a campus i altres serveis, així com altres ens de formació, el fet de crear una xarxa de recursos pels entrenadors. Hem d'assegurar-nos una formació més pràctica i vivenciada, que fomenti el plaer i no pas l'obligatorietat de la formació. Una formació en que la pràctica serveixi d'excusa per introduir aquella teoria que interessi als assistents, i no per lluiment del ponent ni per parlar d'allò que li queda lluny a l'assistent. El ponent, en dirigir els seus esforços en comprometre'l, orienta a l'assistent cap a un rol diferent: passa a ser actor passiu a ser un d'actiu, construint ell o ella també l'activitat formativa.

Hem de defugir enllaunar el coneixement en píndoles quan el consum de formació està massa vegades construit des de obligació, i ubicar-lo en el camí envers el plaer i l'interès. Per enfilar aquest camí necessitem treballar l'inquietud plena d'apassionament i la mirada -cada cop més entrenada- sobre el que podem descriure i interpretar dels fenòmens grupals.