AUTOGESTIÓ (3ª PART): APUNTS FINALS

L'assumpte de l'autogestió ha donat per dos articles abans, però per acabar de arrodonir-ho he cregut convenient fer-ne un tercer. Aquests apunts finals serveixen d'èmfasi sobre allò que ja he dit, així com reflexió dels efectes pràctics d'una visió de la coordinació dels grups (autogestió) o d'una altra de diferent.

Per entendre que és autogestió vàrem dir primer què no era autogestió, encerclant la importància de desmarcar-nos d'algunes mitificacions de caire periodístic. Hem de prendre una postura ben seriosa, gens a la lleugera, sobre aquesta qüestió ja que el desenvolupament autònom dels esportistes, així com la millora del rendiment i de l'èxit esportius, depèn de prendre una postura convençuda en aquest tema.

És vital dir que la responsabilitat de l'equip recau en els jugadors. Són els esportistes que tenen la llibertat de prendre's la pràctica esportiva d'una forma o d'una altra, encara que nosaltres els puguem assenyalar en una direcció determinada. Els entrenadors coordinem alguns aspectes per facilitar el canvi o la pervivència dels seus esforços, però no decidim per ells o elles ni posem les seves ganes (revisar post sobre la diferència entre decidir i tenir ganes).

És per això que els nostres esforços, en la mesura que vulguem desenvolupar un règim d'una certa auotegestió (ja vàrem dir que mentre siguem entrenadors sempre hi ha una certa intervenció nostra), necessita de que ells o elles vagin assumint la seva responsabilitat, el ser autors del que ells/es fan, assoleixen.

L'altre dia sentia un entrenador sènior parlant amb les seves jugadores. Vaig anotar algunes de les frases que deia, ja que em van semblar contraposades totalment al meu enfocament envers l'autogestió. Jutjeu vosaltres mateixos: "No quiero inventores. Quiero jugadoras que hagan los que los entrenadores digan. Que sea responsabilidad nuestra si nos equivocamos, que se pueda decir que el error es de los entrenadores." (la cursiva és meva i indica èmfasi)

Per mi això és terrorisme contra el règim de l'autogestió. Va en contra del que jo defenso com a necessari per les relacions humanes, per la lluita per un ideal polític ja no en clau de règim de l'aparell estatal de govern, sinó directament del govern de les nostres vides. Vull dir que aquesta mena d'epistemologia de l'entrenament (recordem que l'epistemologia és conèixer la manera com coneixem) compromet tant i tant la visió de l'esportista sobre el seu actuar en l'esport que difícilment es farà càrrec de res del que li passi. Si encerten, serà pel plantejament de l'entrenador. Si fallen, serà cosa del que hagin decidit els tècnics. I així es treuran de sobre qualsevol ombra de responsabilitat, i no faran res per canviar-ho ja que no serà cosa(responsabilitat) seva.

Un jugador o una jugadora que entrena, que practica la seva responsabilitat dins del projecte esportiu en el que participa té molt marge de millora: el que ell o ella decideixi. Un equip sense esportistes que assumeixin progressivament la seva quota de responsabilitat té un sostre determinant, i és el que marca el propi tècnic, amb els seus comentaris abusius i que tergiversen les possibilitats reals que enfornta una persona. L'entrenador limitarà, amb el seus comentaris, el que poden arribar a assumir les persones i estarà creant obstacles per la reflexió personal, obstacles que ineludiblement dificultaran que les persones siguin autònomes, vulguin ser responsables i decideixin carregar-se de raons per fer allò que dissenyen com el seu projecte desitjat.