COM ENS FEM I COM ENS MOSTREM ELS ENTRENADORS?

Moltes vegades em figuro com som els entrenadors, què ens fa ser com som, quines circumstàncies ens duen a dirigir els equips de la manera que ho fem. N'hi ha de més sorollosos, de més desenfadats, alguns són més aviat callats i d'altres els agrada massa el partit (el volen per lluïr-se) mentre que els entrenaments queden en un segon terme.

La meva reflexió d'avui la vull encaminar a analitzar com construim els entrenadors/es la imatge de nosaltres mateixos. Per exemple, parlaré de quins estris fem fervir per crear-nos una visió de nosaltres mateixos que, més enllà de la supervivència, ens porti a tenir èxit amb els nostres equips. També parlaré de les fonts a les que ens adrecem per construir la nostra màscara, la nostra façana com entrenadors.

Una idea prèvia abans de tocar aquests dos punt que he mencionat (1. estris per fer-nos una imatge, és a dir, de portes endins, i 2. les fonts per fer-nos una façana, en aquest cas, de portes enfora). Crec que la idea d'una màscara, d'una façana és indispensable per construir un rol professional. Crec que és indispensable per poder salvar la nostra esfera íntima el diferenciar-la de la relació professional, que comporta conflictes i negociacions constants, amb els jugadors/es. Un llibre interessant per fer-nos una idea acurada d'aquesta idea d'actuar el nostre paper és un de Seymour Sarason, titulat La enseñanza como arte de la representación.

COM ENS FEM
Però anem a l'assumpte. Per tal de construir-nos una imatge de portes endins (una autoimatge) no podem confiar-nos només als cursos d'entrenador/a. De fet, els cursos no s'adrecen a donar oportunitats de crear-se una autoimatge sió que es centren, bàsicament, en la transmissió dels continguts.

Tenim (o hem tingut) entrenadors/es que ens han ensenyat la seva manera de conduir els grups. Tenim companys i companyes que apunten les seves solucions, més recorrents i tradicionals i per tant, menys creatives, encara que també n'hi ha que se'n surten prou bé. Alguns confiem desaforadament en els llibres que arriben a les nostres mans; altres naveguen buscant articles tècnics que ajudin a ampliar el seu repetori d'exercicis. També tenim tot d'exemples de l'autoritat (la dels nostres pares i mares, la resta de la família, els professors a l'escola, dels entrenadors professionals) i de tot plegat, d'aquest batibull, ens fem una imatge del que volem ser.

Ens demanem: volem ser professionals? Però professials a l'èlit del bàsquet o en la base? Podem arribar a ser professionals en els equips de base, no només en la nostra actitud sinó en la remuneració? Ho fem simplement per hobby? Què ens agrada del que estem fent?

COM ENS MOSTREM
El segon punt que vull tractar és el de la façana, el de la màscara. Hi ha una idea equivocada que tenir una façana o una màscara és ser una persona "falsa". Jo crec que per ser entrenadors/es hem de consolidar una imatge definida, ben perfilada, que és el que ens ha de permetre construir una relació clara i plena de seguretat amb els jugadors/es. Així, amb límits ben definits, és com podrem interactuar de manera més "sana" amb ells, caient en menys paranys de la comunicació i les relacions patològiques (de dominació, manipulació, dependència, etc.).

La sensació de ser "fals" prové d'oferir dues cares, una per una banda i una altra d'amagat dels nostres interlocutors. És el que ens passa de vegades quan creem una relació de molta proximitat o confiança amb algun dels esportistes, mentre que la resta es mantenen en un segon marge. És un error greu que podem evitar, sinó acabarà creant un greuge dins de l'equip (i un desequilibri i descontent intern important).

La realitat és que si som capaços de dissenyar una relació d'un tipus concret, igual amb tots els esportistes, realment tindrem molt de guanyat. La sensació de que l'entrenador fa distincions i hi ha "classes" que ell mateix dibuixa és una situació molt incòmode, i a la fi injusta, sobretot pels jugadors. Això desanima qualsevol, i debilita la imatge que l'entrenador està mostrant. A la llarga també desgastarà la autoimatge que l'entrenador té de si mateix. Posar-hi unes normes mínimes és un dels primers passos per que no es faci recorrent la idea de que tenim un tracte especial amb uns però no amb els altres. Hem d'aconseguir que tractant-los a tots per igual es puguin arribar a sentir especials, ben atesos, observats, valorats.