ELS PERILLS DE LES "ITIS"

Ja fa temps que sentia l'impuls d'escriure aquest article. No és habitual que els entrenadors tractem la temàtica -sempre espinosa- de criticar-nos les nostres manies i trets metodològics poc pedagògics. A totes les famílies hi ha ovelles negres.

PREFERENTITIS
Trobo que alguns entrenadors/es "fabriquen" la seva carrera a partir de tractar d'acumular tant equips preferents com poden. Indepentment de les possibilitats reals de competir en una competició preferent, quan de vegades les plantilles de que es disposa no són suficientment competents, tècnics i clubs segueixen la cursa boja per assolir nivells de vegades inassolibles per grups humans que de vegades acaben trencats.

Sembla que algunes persones estiguin més a gust dient que entrenen un preferent que no un nivell "A". Quina diferència hi ha? Jo no li veig, realment. Ho dic com espectador: l'única experiència a Preferent la vaig tenir amb un sots-21. I com entrenador considero fonamental que s'hagi alleugerit la pressió sobre alguns clubs de base davant l'evasió de jugadors/a a edat infantil, o fins i tot abans.

Penso que no posar-li l'etiqueta de Preferent a Infantil pot ser una mesura superficial (segueix l'estira i arronsa entre clubs), però al meu entendre redueix les espectatives dels jugadors i el seu entorn, sobretot quan hi ha ofertes per marxar del club. Què t'ofereixen? Un nivell A enlloc d'un nivell B? Jo crec que cal considerar altres variables: qualitat tècnica i humana de l'entrenador/a, estructura de club, entorn del club, cultura esportiva de clubs i mares i pares. Per a mi la pregunta que cal fer-nos és: què ofereix el club que ve a buscar un jugador/a a banda del nivell? és suficient aquella oferta? Tindrà millors entrenadors/es? Quina ambient es respira?

Evidentment, a Preferent pots jugar contra el Barça o la Penya, però per mi molt poca cosa més. Jo voldria saber que ofereixen a part de la categoria: jo crec que la qualitat està sobretot en altres aspectes. Entrenaments de tecnificació, un seguiment acadèmic, un pla o itinerari de formació esportiva personalitzat.

TITULITIS
No vull desaminar ningú de fer cap curs. Sempre podem aprendre, però no només del cursos. Crec que és un error veure quins títols té l'entrenador/a per valorar-lo. Jo considero que haig de saber què més pretén fer aquell tècnic. Vull saber quines altres inquietuds (dins i fora del bàsquet) pot tenir, com ha seguit formant-se després d'aquells cursos.

Els problemes per determinar qui sap de bàsquet no es limita tan sols al títols federatius, que moltes vegades no marquen la diferència. Però són un dels primers obstacles: deixem d'aprendre quan considerem que ja sabem allò necessari. El no veure prou la persona que es mou entre vestidors, banquetes i pistes, fixant-nos el seu carnet d'entrenador/a, porta a contractar entrenadors/s amb un currículum convincent però de vegades sense capacitat d'adaptar-se a entorns diferents a aquells on ha treballat prèviament. Hem d'entendre de cultures esportives i de persones, saber-nos moure amb agilitat, ma esquerra i fermesa, abans de posar-nos a parlar d'aspectes tècnics.

Hi ha entrenadors/es que s'afanyen a fer un curs rera un altre, sense temps a digerir allò que el han explicat. Hem de dosificar els cursos, amanir-los amb tantes xerrades i clínics com sigui possible. I el que és fantàstic, un regal del cel: fer la inversió de futur en una supervisió a nivell professional. En parlarem en un proper article.