COMUNITATS DE PRÀCTICA (3ª PART)

"Relatius nou arribats esdevenen relatius veterans. L'aprenent de l'any passat ara ajuda al nou aprenent. Aquestes promocions majoritàriament no es remarquen i sovint difícilment se'n parla, tot i que poden tenir efectes significatius. Els participants forgen noves identitats a partir de les seves noves perspectives. Aquests canvis poden ser encoratjadors o pertorbadors." (Wenger, 1998:90)

En relació a la formació del entrenadors crec que no tenim suficientment en compte els aspectes socials de la seva formació. Ens centrem més en el producte (que facin un curs, que l'aprovin) que no pas en el procés (la seva incorporació al col·lectiu d'entrenadors/es, a aquesta particular comunitat de pràctica), i per tant perdem perspectiva de com arribem a donar oportunitats de forjar-se una identitat com entrenadors/es als joves aspirants a ser-ho.

Com apuntava en un article anterior, és fonamental que respectem el que Lave i Wenger (1991) han anomenat legítima participació perifèrica. En qualsevol comunitat de pràctica hi ha un temps i un espai per poder incorporar-se a aquella comunitat sense ser un membre amb plenes responsabilitats. L'exercici de qualsevol tasca, ja sigui educativa o tècnica, requereix un procés d'aprenentatge d'habilitats molts cops obertes. Però moltes vegades, com ja hem dit, en el que fallem no és en la base de formació teòrica sinó en la progressiva incorporació de l'entrenador/a a la comunitat de pràctica.

En l'observació de veterans amb un grau d'habilitat gran i amb experiència sobre la tasca que es duu a terme, els nous arribats poden aprendre'n d'ells/es sense exposar-se a situacions per a les quals encara no estan preparats. Poden enfrontar-se a reptes que li apareixen davant dels ulls però sense encara haver-se de fer càrrec ells sols. Poden veure'n quines solucions fora del manual fan servir els veterans i incorporar-les a seu repetori d'habilitats, en moltes ocasions encara per estrenar. Hem de tenir en compte que moltes vegades els entrenadors que acaben de treure's el títol encara no han posat en pràctica pràcicament cap d'aquells recursos en teoria útils i viables.

Em pregunto per què cada cop tenim més gent que passa de ser una extranya en el món de l'entrenament a pretendre que sigui un membre de ple dret i responsabilitats. Un encara jugador/a al maig no és completament entrenador/a passat l'estiu, tot i que hagi passat per un curs d'Iniciació de 30 hores. Ens estem perdent algunes coses molt importants i hem de trobar la manera de recuperar-les.

Cada cop fallem més en aquest aspecte, al meu entendre. En el curs d'Iniciació no aconseguim "iniciar" als joves assistents en la comunitat de pràctica dels entrenadors/es, sinó és per una fòrmula fora del currículum oficial. Potser no és l'objectiu nuclear del curs iniciar-los en una comunitat de pràctica, de la que alguns ja fa anys o fins i tot dècades que en formen part, i per la qual els clubs estan millor posicionats. És una tasca per a la qual els clubs haurien de posicionar-se i dedicar els seus recursos ecònimics i humans.

Però això no treu que m'atreveixi a dir, tant en la meva epeirència com a formador en cursos d'entrenador/a així com també en els meus anys com Director Tècnic, que no sempre aconseguim iniciar als joves en el món de l'entrenament d'una manera que sigui formativa. Quan dic això, quan aviso que no estem sent prou formatius, em refereixo a que s'incorpori una idea tant fonamental com la comunitat de pràctica i que es desenvolupi.

Si la necessitat ens porta a promocionar a un entrenador/a sense experiència, estarem forçant la màquina, tant a nivell institucional (haurem de soportar segurament les queixes de pares i mares, explicar a l'entrenador un munt de situacions que nosaltres trobem de sentit comú o de calaix) com a nivell personal (aquell aspirant a entrenador/a es veurà de cop amb una sèrie de responsabilitats per les quals encara no està preparat, mancat d'una sèrie d'habilitats que podria aprendre al costat i no al davant d'un grup).

És ben cert que no tothom li atreu la idea d'entrenar per 100 o 120 € al mes, tres cops a la setmana, dissabtes al matí haver de matinar. Moltes vegades qui està més interessat són persones joves sense ingressos regulars i amb una idea romàntica d'entrenar. Però sense un bagatge d'experiència suficient, sense una experiència de legítima participació perifèrica, les coses es fan molt complicades. Amb això no vull dir que la persona no serveixi, però ha d'iniciar-se dins d'una comunitat de pràctica que li és nova a marxes forçades, i per tant parteix amb desavantatge. Penso que ens hauríem de plantejar que aquella persona estigui com a mínim una temporada sencera al costat de membres veterans de la comunitat que l'ajudin a introduir-lo en les pràctiques i usos de l'entrenament.

Tindríem una mica guanyat en aquest terreny si els esportistes tinguessin bons referents en els seus entrenador/es. Em refereixo a veure'ls com a models en el que enmirallar-se, com a coordinadors de grups i mediadors en el conflicte. Sovint passa que un entrenador/a no té res a veure amb el que entrena l'hora després, entrenen des de supòsits contraposats i moltes vegades es passen jugadors cada setmana i també d'una temporada a una altra. Que les seves estratègies siguin personals no és cap problema, tothom desenvolupa la seva manera de treballar, però sí que ho és quan s'arriba al punt que falta trobar el lligam entre els diferents equips d'un mateix club.

La impaciència dels joves i la necessitat d'organitzacions que viuen a mig camí entre el voluntariat i un incipient professionalisme porten a que no seguim un camí adequat en la formació de molts dels entrenadors/es que estan apareixent, de cop i volta, i que llancem als lleons. Precissament ens passa que no fem una previsió de les necessitats amb un any vista, una provisió d'entrenadors/es: quan ens falten anem a cercar-los corra cuita i agafem el primer que ens trobem pel carrer. Hem d'aturar-nos un moment i veure com podem, des de les organitzacions esportives, fer més per afavorir les comunitats de pràctica i així dotar d'identitat, experiència i aprenetatge situat (Lave i Wenger, 1991) als futurs entrenadors/es.

Bibliografia
- Lave, J. i Wenger, E. (1991) Situated learning. Legitimate peripheral participation. New York, Cambrige Univesity Press.

- Wenger, E. (1998) Communities of Practice. Learning, Meaning, and Identity. New York, Cambridge University Press.