EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

divendres, de febrer 09, 2007

COMUNITATS DE PRÀCTICA (1ª PART)

"Una comunitat de pràctica és un conjunt de relacions entre les persones, l'activitat i el món, sobre la base del pas del temps i en relació amb altres comunitats de pràctica tangencials i que es sobreposen a aquesta." (Lave i Wenger, 1991:98)

Una de les darreres perles (però no la darrera) que he descobert bucejant per Internet ha estat la teoria d'Etienne Wenger i les seves comunitats de pràctica. Bé, és seva i de l'antropòloga Jane Lave, encara que ella li cedeixi amablement l'autoria.

Wenger resideix en un àmbit científic per allà on es creua l'antropologia, la sociologia i la comunicació. A banda d'això és un prolífic conferenciant que viatja tot l'any arreu del món fen seminaris i workshops. Em va cridar l'antenció que en la seva pàgina web hi ha un apartat on ell apunta la seva agenda de viatges i proposa abaratir despeses a aquells que el vulguin convidar fent coincidir dos o més seminaris en una mateixa part del planeta.

Bé, més enllà d'aquesta bona manera de vendre's ("tots sortim guanyant si vinc i em pagueu el bitllet entre dos o més", podria dir-nos ell), Wenger ha desenvolupat un marc teòric que ajuda a explicar millor l'aprenentatge des de l'anàlisi de com aprèn una persona a introduir-se dins d'una comunitat de pràctica.

Wenger assenyala que no només els continguts teòrics (o procedimentals) són importants per formar-se, per aprendre, sinó que per aprendre hem de veure una foto més àmplia. Per aprendre a fer qualsevol tasca hem de passar a formar part d'una comunitat de pràctica on sovint apareix una iniciació en forma d'aprenentatge mestre-aprenent, com ara en l'Antic Règim establien els gremis d'artesans, per exemple.

Aquesta relació mestre-aprenent s'estrucutra de moltes maneres diferents en funció de les cultures i els països, però a totes elles podem dir que l'aprenent va passant d'un pla més perifèric de l'activitat a un pla més central. Mentre s'ocupa aquest lloc un s'incorpora progressivament a la comunitat de pràctica i a la seva cultura, les seves jeraquies, el seu llenguatge i tantes altres coses.

Segons Wenger, la qualitat i la durada d'aquesta experiència que ell anomena legítima participació perifèrica és la que dona, realment, la possibilitat d'aprendre i de prendre possessió del lloc productiu dins d'aquella comunitat de pràctica. Les diferents cultures del món han trobat diferent estratègies per incorporar als nouvinguts i, en certa maners, pensar com es fa aquesta recepció és clau, una pregunta indispensable.

"La clau per a la legítima periferialitat es l'accés per part dels nousvinguts a la comunitat de pràctica i tot el que la condició de ser-ne membre comporta. [...] Per arribar a ser membre complet d'una comunitat de pràctica es requereix un ampli espectre de l'activitat que es duu a terme, [accés] als que ja hi porten temps i a d'altres membres de la comunitat; i a la informació, als recursos i a les oportunitats per participar-hi. El assumpte és tant central per a ser membre de les comunitats de pràctica que, en algun sentit, de tot el que hem parlat fins ara és sobre l'accés." (Lave i Wenger, 1991:100-101)

A voltes amb un tema que sempre em movilitza, el de la formació d'entrenadors/es, m'ha vingut al cap un record que lliga amb el que us estic presentant. No farà més de tres o quatre anys vaig estar fent pràctiques en una organització educativa. Desenvolupava un estudi de camp per veure com crear un mòdul de tutories per entrenadors/es novells dins un sistema més ampli de formació. La idea era que per a facilitar-los l'accés a la pràctica qualificada com entrenadors/es se'ls oferís, durant els seus primers passos com a monitors esportius, una tutoria amb entrenadors/es experts.

En una de les entrevistes que vaig fer amb un dels responsables de les extraescolars d'aquell centre, recordo que una de les propostes que li vaig fer i més el va interessar (encara que després vam deixar al calaix ja fos de les pràctiques com d'una posterior intervenció que vaig fer el curs següent) va ser plantejar-li un curs per preparar als candidats a entrenadors per a entendre la cultura i valors del centre. Aquell responsable no es movilitzava per aspectes tècnics o educatius de l'entrenador/a, sinó per una qüestió bàsica i primordial que a mi no m'havia semblat central per a la meva reflexió: incorporar una persona a la cultura i, fent servir la teminologia de Wenger, a una comunitat de pràctica, situada en aquell centre. Ara descobreixo la importància que pot tenir aquest "curs de benvinguda" no és gens menyspreable, passant la idea pel tamís de la teoria de les comunitats de pràctica.

Un curs d'entrenador/a pot durar cinc dies o dos mesos, però de vegades sembla que ocorri en el buit. Quin èmfasi posem en que els alumnes del curs constitueixin un grup de treball o experimentin, per ells mateixos, què és una comunitat de pràctica a través de la seva relació amb els altres alumnes? Ens plantegem en quines realitats hauràn d'inserir aquelles coneixements que presentem durant els cursos? És diferent presentar un currículum per a un entrenador situat de fa anys en un club o per a un altre que està buscant on entrenar?

Dues reflexions finals que em venen al cap. Primer: Quan un aspirant a entrenador/a passa a ser entrenador/a? Quan obté el títol? Quan acaba les pràctiques? Quan temps ha de passar per que s'incorpori a la comunitat de pràctica dels entrenadors/es com a membre a ple dret i capacitat? Segon: Donem oportunitats als aspirants d'entrenadors/es des dels clubs i escoles a viure un temps una legítima particiacio perifèrica (Wenger) o al contrari els "llancem als lleons"? Aquest debat no està tancat, és del tot obert i cal que ens posem a pensar-hi. Seguirem donant-li voltes.

Bibliografia
- Lave, J. i Wenger, E. (1991) Situated learning. Legitimate peripheral participation. New York, Cambrige Univesity Press.