EDUCATION & COACHING EXPERIENCES

Un blog dedicado a la gente que le gusta el baloncesto y que se toma su tiempo para pensar estrategias para acercarse y actuar dentro del deporte.

dimecres, de febrer 14, 2007

COMUNITATS DE PRÀCTICA (2ª PART)

Com ja us comentava fa uns dies, m'estic empapant de la visió d'Etienne Wenger sobre el que ell anomena comunitats de pràctica. Després d'un llibre que toca algunes idees interessants i en el que col·labora amb una antropòloga rconeguda (Jean Lave), Wenger s'anima a una aventura en solitari que, amb les poques pàgines que he llegit fins ara, promet molt.

Wenger, al meu entendre, no aporta una teoria original, sinó que aporta sentit comú i recupera algunes idees que entenc que sobrevolen l'àmbit de l'aprenentatge. Idees que malgrat siguin d'una forta simplicitat i una coherència aclaparadora, seguim deixant de banda. Però crec que és important reivindicar el seu pensament, la seva proposta, ja que cal refrescar-li a la gent. Això és sobretot dagut a que el discurs habitual estableix unes jerarquies que suposadament afavoreixen l'aprenentatge i que per mi resulten de dubtosa utilitat.

L'autor ens parla de la importància de l'aprenentatge en clau social. Desafiant al "pensament únic" que es preocupa del currículum abans de prendre's la molèstia d'estudiar com es contrueixen, en l'experiència diària, les comunitats de pràctica, Wenger fa un esforç per repescar un tema bàsic i fonantal. Passar a formar part d'una comunitat, de manera paulatina, és el que marca la diferència quan pensem com la gent aprèn a la pràctica.

Diu Wenger: "Ens haurem d'assegurar que les nostre organitzacions són contexts en els quals puguin prosperar les comunitats que desenvolupen aquestes pràctiques." (1998:10) Jo em plantejava: en quins dels clubs on he estat treballant s'ha tingut cura de cultivar les necessàries comunitats de pràctica?

Penso que en el grapat de clubs on he estat durant els 15 anys que porto entrenant hi ha hagut diferent expressions (també absències) de comunitats de pràctica. Hi ha hagut alguns clubs que no tenien una estructura que afavorís l'aparició de les comunitats de pràctica: molta rotació d'entrenadors/es cada nova temporada, poca relació entre els diferents responsables dels equips, poc temps per dotar de recursos o experiències comuns aquest cúmul d'individus.

També hi ha hagut clubs (ara penso en una escola) que en clau política, el responsable d'extraescolars no l'interessava que ningú pugués lluir per sobre de la seva grisor. En altres casos que he viscut tinc la sensació que es confón la comunitat de pràctica amb una comunitat d'interessos. Entrenadors que contaminen la capacitat de decidir d'altres instàncies del club i tracten de treure'n profit, per exemple, extorsionant a la directiva. Sempre hi ha lobbys dins del club, però no sempre s'estructuren com a comunitats de pràctica, sinó com això mateix, com a lobbys i prou. Són grups d'opinió que pressionen de diferents formes als membres del club per aprofitar-se d'aquella situació de poder.

També tenim exemple més "alegres" i no tant contaminats de lluites de poder, tot i que sempre trobem elemens de lluita interna i de conductes de defensar territori, de resistències al canvi o d'altres situacions. Per posar un exemple sense aquest protagonisme de les lluites del poder, penso en una comunitat de pràctica al voltant d'un entrenador experimentat que orienta i ajuda a diferents entrenadors que estan fent el pas de jugadors a jugadors i entrenadors. O un altre exemple: un director tècnic amb experiència i que té presència en el dia a dia a les pistes, i sobre el que giren al voltant un grup d'entrenadors (encara que no siguin tots) interessats en assumptes relacionats amb la pràctica de l'entrenament.

Un aspecte indispensable que no podem perdre de vista és que difícilment sorgiran comunitats de pràctica on intentem imposar-les. No serveix de gaire obligar a fer unes reunions, quan no hi ha interès per participar-hi en un projecte compartit. Tampoc té gens de lògica pensar que tots els entrenadors/es voldran pujar-se al tren de les iniciatives del que plantegem: hem de donar la benvinguda a aquells/es que vulguin pujar, i no perdre temps parlant dels que no hi són.

Penso que hem d'entendre les organitzacions esportives (prenent com a base les idees de Wenger) com un cúmul de persones que, al mateix temps, participen de diferents comunitats de pràctica dins del club. Més enllà de fer-nos a la idea de que podem promoure que aprenguin cadascú pel seu compte, hem de veure com hi ha agrupacions de persones que giren sobre interessos comuns.

Hem d'aprofitar aquests grups que poden constituir-se com a comunitats de pràctica per treballar, més enllà de la realitat aïllada dels individus, per anar donant forma a les nostres organitzacions com a "organitzacions que aprenen". A través de diferents comunitats de pràctica podem pensar en el(s) grup(s) d'entrenadors/es, però també hi ha altres possibilitats. Per exemple, per pensar en com es generen i organitzen els grups de pares i mares que col·laboren en el club; o per millorar el rendiment de la crucial tasca que porten a terme les directives.

Bibliografia
- Wenger, E. (1998) Communities of Practice. Learning, Meaning, and Identity. New York, Cambridge University Press.

1 comentari:

thief520 ha dit...

hello Please try the following updated web browser,Very handy,Immediately free download!